carrostia

Que la tragedia esté rodeada de la más repugnante miseria no podría imaginarlo nadie. Pues este Gobierno impregna la tragedia de maledicencia, mentira, oscuridad, crueldad y vileza. Los españoles hemos perdido rotundamente la más mínima confianza en este Gobierno y ello, por supuesto, nada tiene que ver con ideologías. Solo tiene que ver con una corrupción asfixiante, con un ataque despiadado a la Constitución, a la independencia judicial, al Estado de derecho, a la libertad y a la democracia, por parte del presidente del Gobierno, y a una forma de entender el poder y del proceder diario, inspirada en lupanares. Me cuesta enormemente hablar de la tragedia que durante meses va a estar en nuestros corazones, pues el luto es constante y permanente en las personas de bien, y es constante y permanente, además, con las demás tragedias. Pero, aunque solo hayan pasado pocos días, la vileza del Gobierno es de tal envergadura que desde la sociedad civil hemos de denunciar los comportamientos tan...

  «David Uclés ha creat un personatge progressista, al cap i a la fi: una mena de hipster camperol a cavall entre el Pequeño Nicolás i Ada Colau» Ens han tornat a enredar. Ben enredats. Des dels sis volums de La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgård, que no ens aixecaven la camisa literària d’aquesta manera. Allò va ser molt fort: cal no oblidar-ho. Ni oblit ni perdó! I, llevat d’honroses excepcions, com la de Javier Marías, gairebé ningú ho va dir, que el rei anava en pilotes. Però, com a mínim, el tal Karl Ove no anava donant la tabarra, ni queixant-se pels racons. Des que es va publicar, l’any 2024, s’han venut més de tres-cents mil exemplars –que es diu aviat– de La península de las casas vacías, d’un tal David Uclés. No se sap molt bé com s’ho ha fet –intentarem trobar alguna resposta en aquestes ratlles–, però hem de reconèixer que vendre tots aquests exemplars d’un llibre tan dolent és tota una fita. Com deia Julio Iglesias, aconseguir triomfar com a cantant é...

  Con el final del periodo transitorio, la jubilación entra en una fase más rígida y menos intuitiva, donde los años cotizados pesan tanto como la edad. A partir de 2026, jubilarse exige algo más que soplar velas. Conviene mirar con lupa la vida laboral antes de hacer planes. Durante más de una década, la edad de jubilación ha ido avanzando poco a poco, casi sin que muchas personas fueran plenamente conscientes. Ese proceso gradual llega a su fin en 2026, y a partir de ahí el sistema se vuelve más exigente y menos flexible. Desde ese momento, la edad legal para jubilarse dependerá de forma directa del número de años efectivamente cotizados, sin atajos ni interpretaciones simplistas. No basta con “ estar cerca ” ni con haber trabajado muchos años de forma irregular. No todas las personas que cumplen 65 años en 2026 podrán jubilarse automáticamente.   Qué ocurre en 2026 con la edad ordinaria En el año 2026 se consolida un doble escenario que conviene tener muy claro: • Quienes a...

  Porto dies amb el desig d’escriure sobre Donald Trump. Si no ho he fet fins ara és per manca de temps i la por a que les meves paraules es gastin massa aviat, però en això darrer hi ha una trampa i una fórmula. La primera consisteix en seguir-li el joc, fins a sucumbir a la pesantor del president USA. Aquesta és la seva fórmula, la de voler acaparar sempre el focus, i clar, com els periodistes de mig món han acatat el procediment no hi ha manera d’escapar-ne, excepte si respirem un xic, meditem amb la Història a la recàmera i traiem algunes conclusions, potser vàlides pel present. Entre elles hi figura el record d’allò que no para de torturar-me aquestes darreres setmanes. Durant la tardor de 1938 ocorregué un desastre. Adolf Hitler feia el que volia davant la debilitat de les democràcies europees supervivents. La primera que el patí amb escreix fou la República Española, amb la gravetat extra de veure com França i el Regne Unit no mogueren fitxa, a diferència de l’alemany i ...

  Una nova manera d'invertir està guanyant força a la ciutat Barcelona sempre ha conviscut amb el petit inversor. Durant dècades, la seva figura va estar lligada a l’amo tradicional que comprava un pis, el llogava i esperava que el temps fes la resta. Aquest model va ser estable durant anys, però el context ha canviat tan ràpidament que ja no respon a la realitat del 2026. I el més interessant és que, així i tot, el petit inversor està tornant. Només que torna de manera diferent. Ho veig cada dia: el perfil ja no és el mateix. És algú que arriba més ben informat (perquè les regles canvien constantment) i que necessita que cada euro invertit tingui sentit, perquè la inflació i la falta d’alternatives d’estalvi han posat contra les cordes a l’estalviador mitjà. I, al mateix temps, és algú que reconeix que el lloguer clàssic s’ha tornat més inestable, amb més obligacions, més riscos i més gestió. La rendibilitat real, quan se sumen tots els costos, ja no sempre compensa l’esforç. ...

  La nit del 18 de gener de 2026 quedarà gravada a la memòria col•lectiva com una de les més negres per al ferrocarril espanyol. A Adamuz, un tram de la línia d’alta velocitat entre Madrid i Andalusia va ser testimoni d’un accident que ha deixat almenys 41 morts i centenars de ferits, el primer xoc entre dues unitats d’alta velocitat amb víctimes mortals a Espanya. És important assenyalar-ho: no es tracta d’un descarrilament convencional ni d’un problema de velocitat desmesurada en una corba (com a Santiago de Compostela el 2013, quan un Alvia superà àmpliament els límits i va provocar 79 morts). Aquest cop, els trens circulaven dins dels paràmetres de seguretat i en un tramo de via rectilini que havia estat renovat amb 700 milions d’euros recentment, segons ha confirmat el Ministeri de Transports. Per això els primers experts en seguretat ferroviària parlen d’un fet “tremendament estrany” i subratllen que no hi ha encara una causa clara i definitiva. Va ser precisament l’últ...

  “ A la comissaria de Via Laietana li van fer una llaga a l’estómac de les pallisses que li van donar, al meu home. I Jordi Pujol, de les pallisses, orinava sang. Pels ronyons .” Erika Daunert, vídua de Jaume Casajoana, comptepartícip de l''Avui'. M'emprenya que em donin ordres a la babalà, soc com una lady britànica, considero que qualsevol forma verbal imperativa ha d'anar acompanyada d'un “si us plau”. - Apunta, nena, el tic als ulls també li surt arran dels interrogatoris. Res fa més feliç en Sensat, el meu recepcionista, antic cap, amant i company de bretolades, que demanar-li assistència per escriure un article, sobretot quan necessito context d'una època passada. Vull els precedents al judici amb l'acusat de Schrödinger, que hi és i no hi és alhora, segons convingui al Tribunal de la Sala 1 de l'Audiència Nacional, a San Fernando de Henares. Des d'un punt de vista estrictament legal, la causa no té cap ni peus, s'aguanta n...