carrostia

Les comparacions històriques poden resultar ser un exercici interessant alhora que un parany intel·lectual. Normalment es fan servir amb funcions didàctiques, a fi de facilitar la comprensió de processos de gran complexitat. Tanmateix, a diferència de la coneguda sentència de George Santayana, la història no es repeteix mai, perquè les circumstàncies en què es produeixen els fenòmens són sempre singulars. En la situació política actual, marcada pel ressorgiment de la ultradreta al carrer, la més absoluta impunitat policial, una judicatura de reminiscències inquisitorials, la sensació que l’aparell de l’estat actua autònomament al marge de la política oficial, la reaparició d’un feixisme desacomplexat impulsat des de la formació de Rivera i la seva imitació de Casado, ens remeten clarament als temps de finals del franquisme, en què la perspectiva d’un canvi radical (tant per l’eclosió del 15-M com pel renaixement del republicanisme a Catalunya) provoca un reaccionarisme violen

La noticia era: "La manifestació de rebuig als atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils sota el lema No tinc por s'ha convertit en un viacrucis per al rei Felip VI i el president espanyol, Mariano Rajoy, que han estat rebuts amb una sonora xiulada que no els ha abandonat en tot el recorregut. "En un ambient que ja havia girat full dels atemptats i estava més pendent del referèndum de l'1 d'octubre”. Ha passat un any Detallar el que ha passat en aquest any; 1O; el teu discurs 3O; 21D; no acceptació resultats la separació de poders. Mentre a els magistrats i jutges fan política al marge de la democràcia, vetant candidats electes, suspenent diputats, condicionant el Parlament, com ara, intentant escapça el govern catala i la cúpula d'ERC per segona vegada. De poc han servit els cops de porra, agafar ostatges, forçar exilis, aplicar el 155, el dret penal inquisidor, les urnes, la propaganda de guerra dels mitjans ... I ara mira per on; el PS

Supremacisme. Racisme cultural. Conceptes tan durs i escabrosos han tret el cap aquests últims temps en el debat sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Ha bastat que els catalans volguessin decidir sobre el seu futur dins de l’Estat espanyol i tot d’una han sortit els fantasmes més pudents; el catalanisme ha aixecat el cap i ha començat a tractar de normalitzar la situació en primer lloc amb un referèndum, que és la manera en què les democràcies sanes decideixen els seus més espinosos assumptes de futur. Perquè si Catalunya és vertaderament una nació, té dret a decidir, i té dret a fer-ho sense ni tan sols haver de demanar permís a la nació veïna. Hauria de bastar que allà on resideix la sobirania del poble català –al Parlament– ho manifesti i el referèndum s’ha de poder celebrar sense violències ni tripijocs dramàtics, perquè aquest és el primer pas d’assumir que som un país diferent i que, com a tal, no necessita tuteles. Ho va escriure Sagarra l’any 1934: “El

Tal dia com el  9 de juliol  –sant Nicolau, santa Verònica...–, dia internacional de la Destrucció d’Armes, de 1816, el Riu de la Plata (Argentina) s’independitzava d’Espanya. Molt temps després, just aquell dia però de l’any 2011, era el torn de la independència del Sudan del Sud. També aquell dia, però de 1922,  Johnny Weissmüller  –Tarzan– neda 100 metres en estil lliure en 58,6 segons, batent el rècord mundial i trencant la ‘barrera del minut’. Més cap aquí, l’any 2004, el Senat dels Estats Units certificava que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva, motiu que va justificar la invasió del país. També va ser un 9 de juliol, en aquest cas de 1746, que moria el rei espanyol  Felip V . Desconec què diran els llibres d’història del dia 9 de juliol de 2018, encara per venir. Aquell dia, arreu del món, passaran coses, naixeran personatges que en l’esdevenir del temps seran reputats i en moriran altres que ho van ser, i tot plegat mereixerà el seu a punt històric. A

Els «copresidents» Torra i Puigdemont i l’expresident Mas ho haurien de saber:  els reis no contesten mai les cartes que els escrivim . Melcior, Gaspar i Baltasar fan el mateix. Potser reben la carta, potser en fan cas o no, però mai, mai, no justifiquen ni els seus silencis ni les seves accions. I no te’n pots queixar, perquè els reis són irresponsables. Penalment, clar... Això ho saben tots els nens i nenes i és de suposar que els adults també. Aquest és el conte infantil que ens expliquen les tradicions i la Constitució espanyola. Per què els dos presidents perseguits i el president tolerat  han comès aquesta ingenuïtat de manual? Primer, perquè alguna cosa han de fer si volen perforar el mur i justificar la calculadíssima operació de menystenir i provocar el rei (als Jocs de la Mediterrània o als premis orfes de Girona), sense excedir-se.  Si el rei no contesta, jo no li adreço la paraula. En segon lloc, busquen reconeixement: el que més mana d’una banda vol p

A les acaballes de la transició mentre es discutien   les competències autonòmiques dels bascos  i el govern de la UCD feia ostentosament i irresponsable la viu viu davant del PNB, aquests últims expressaren el seu malestar fent un boicot en tota regla a un viatge del president Suárez a Euskadi. Suárez que sense ser una llumenera tenia sentit institucional i d’estat prengué bona nota del que succeí: cap càrrec de primer nivell del PNB que allà ja ho començava a governar tot el rebé, i d’alguna manera aquest “lleig plantón” serví per desbloquejar unes negociacions en aquell moment perillosament enrocades. A un nivell i estil diferents i, sempre a Euskadi, els electes d’HB, van xiular la presència dels Reis a Gernika, un fet molt criticat i que desfermà tota mena de crítiques, alarmes i molta fressa de sabres, però que igualment serví per fer entendre a Madrid que amb els bascos poques bromes.   Així com tenim aquí el pati de desendreçat, ens assabentem que el proper 28 de juny

Amsterdam és una ciutat neerlandesa benestant on viuen uns 850,000 habitants.   Del seu nucli històric fins als seus afores, la diversitat d’orígens es fa tan palesa com l’evolució arquitectònica de la ciutat del segle XV fins al segle XXI. És una ciutat força liberal, oberta al món i al comerç, i on les bicicletes i els espais verds i florits aporten vida i tranquil·litat tant als habitants com els turistes que visiten la ciutat. El passat divendres, en un cafè-biblioteca, vaig participar en una conferència-debat sobre la delicadíssima situació que estem vivint a Catalunya, i el futur que ens espera.  En efecte, cal dir d’entrada que el debat ha estat una mica encès, però molt propi d’una societat civilitzada on impera el diàleg  i l’intercanvi d’opinions. En plena discussió sobre la inacció i la passivitat de la Unió europea respecte a la violència policial de l’1 d’octubre i els empresonaments de representants polítics i civils catalans, un senyor, que es va presentar c

Els fets d'octubre, agradi o no, han descol·locat a les forces polítiques independentistes, quasi totes.  Ara, per tant, és hora de reaccionar positivament i desacomplexada: han de saber que tenen l'aval de la majoria del poble de Catalunya.  El mantra sobre que "ens cal ampliar la majoria" demostra ser tòxic.   És el mantra que utilitza l'unionisme per atacar-nos, un error estratègic que ens col·loca en el debat per la desmoralització. D'aquesta manera els grans lobbys de comunicació catalans intenten canviar el relat, cada dia ens intoxiquen aprofitant el resultat de la moció de censura: estan convertint el Gobierno de Pedro Sánchez en el segon Gobierno de Zapatero, a quell que va enganyar a la bona gent d'aquest país amb el famós "apoyaremos" i les famoses lleis socials o energètiques que van resultar ser un autèntic desastre.  No podem caure en l'error de convertir el govern de la Generalitat   en aquell govern de Vichy de l