Sobre la imputació de Zapatero

La notícia sobre la imputació judicial del president José Luis Rodríguez Zapatero ha esbandit del debat públic el resultat de les eleccions autonòmiques d’Andalusia.

La pèrdua de la majoria parlamentària per part del PP, que, posseint-la, va optar per avançar els comicis amb l’única intenció de posar contra les cordes al president Sánchez; la veritat oblidada per part dels mitjans i dels articulistes propers al PSOE que parla d’una victòria espectacular de la dreta que arrasà tota l’esquerra; i el signe dels temps presents a Espanya, com ara que el cicle electoral de les esquerres en el seu Govern es troba exhaurit, ha quedat arraconat per la interlocutòria del jutge José Luis Calama, membre de l’Audiència Nacional.

La càrrega política de la mateixa ha estat una bomba informativa que ha pogut amb tot i que en bola de foc s’ha convertit contra la coalició socialista-comunista que es troba en el Govern.

És inútil recordar, per enèsima vegada, que les investigacions judicials de polítics no són un derbi etern entre rivals, i que, per molta gràcia que faci a qui detesta l’imputat per raons alienes al cas, cal respectar la presumpció d’innocència.

Es fa necessari repetir-ho: és un dret fonamental de tot ciutadà; també d’un expresident del Govern.

Tanmateix, no per reiterar-ho sembla que pot posar-se com a sostre impertèrrit de tot comentari. La informació, avui, corre com la pólvora i els comentaris també.

No hi ha aturador que posi ordre i seny quan les xarxes socials són incendiàries per la seva pròpia naturalesa: no hi ha debat calmat, assenyat i prudent.

Oposadament, la presumpció d’innocència també exigeix de les institucions i dels actors polítics evitar judicis paral·lels i expressions que anticipin responsabilitats, perquè poden erosionar drets i condicionar el procés.

 Els mitjans de comunicació, al seu torn, poden informar amb rigor sobre indicis i diligències, però han de diferenciar clarament entre informació contrastada i hipòtesis, i contextualitzar l’estadi processal de cada cas, així com també diferenciar la informació de l’opinió.

D’altra banda, la realitat és bastant més paupèrrima que els titulars.

Parlo del contingut de la decisió judicial per la qual s’imputa al president Rodríguez Zapatero: el que s’ha sabut fins ara és entre poc i no res, fins i tot després de llegir l’extensíssima interlocutòria d’imputació.

Hi ha una sèrie de dades que vinculen l’expresident amb uns pagaments –que ell mateix ha reconegut, almenys en part, en el Senat– referits a tasques d’assessorament que exercia de manera pública i gairebé notòria.

S’observa aquí la manca d’una legislació específica sobre els lobbies i una legislació més endurida pel que fa a l’activitat professional dels antics presidents del Govern de l’Estat.

Aquestes dues mancances fan que la mateixa imputació judicial esdevingui pobre pel que fa a la solidesa del que es diu en la resolució del jutge instructor del cas a la llum de la jurisprudència existent amb relació al delicte de tràfic d’influències.  

La Justícia és, o hauria de ser, una altra cosa.

No està per satisfer una part de la ciutadania amb actuacions espectaculars seguides de l’espectacle televisiu d’entrada i registre de domicilis, sempre anunciada per qui sigui, sinó per esbrinar la realitat dels fets i aplicar-hi les lleis.

D’aquí n’ha de venir el seu prestigi, que no és degut als jutges per defecte, ni de bon tros, per allò que de Dret en saben, sinó que cal guanyar-lo dia a dia amb excel·lència en aquesta tasca: establir els fets i aplicar-hi el dret.

En aquest sentit, s’ha de dir ben alt que gairebé tot el que es llegeix a la interlocutòria són simples conjectures; no pas fets provats.

La resolució judicial, a més, fa una afirmació ben improcedent en aquest estadi processal, que per la seva idiosincràsia és absolutament embrionari: situa l’expresident com a líder d’una trama de tràfic d’influències, i ho repeteix de manera innecessàriament insistent.

Al revés del que sembla, el moment de la imputació només admet, en bona pràctica, l’exposició d’«indicis racionals de criminalitat»; és a dir, un conjunt de dades que relacionen, d’alguna manera, una persona amb uns fets d’aparença delictiva.

No és, doncs, l’instant de parlar com si el jutge estigués dictant sentència condemnatòria, com es desprèn de molts passatges de la resolució, en detriment de la presumpció d’innocència.

Això els tocarà a uns altres magistrats i en cap cas a qui incoa la instrucció.

S’obre ara un procés que pot ser llarg.

Tanmateix, vista la bateria de diligències ordenades pel jutge –registres, bolcats informàtics de comunicacions i d’operacions financeres, fins i tot amb criptomonedes–, podria passar que, en funció del que es localitzi (o no) tot el que s’ha demanat a la policia judicial, aquesta imputació duri menys del que acostuma.

Convindria accelerar els temps, i no només en aquest cas.

Molts procediments passen anys i panys adormits als arxius esperant torn.

Això allarga l’angoixa dels investigats, fins i tot quan el procés acaba amb un sobreseïment o una absolució, perquè si l’administració de Justícia té els seus temps ho és en benefici d’ajusticiable o imputat; no pas en favor de la pena dels telediaris, de les tertúlies i de les xarxes, com va passant.

Com ha succeït en tants casos dits «mediàtics», el president Rodríguez Zapatero sembla que ja ha estat jutjat i sentenciat com a culpable.

I no és així.

Tot just comença la investigació sobre fets.

Cal tenir-ho present.

Josep López de Lerma