carrostia

Tot va passar segons el previst. Cap sorpresa. En 2013 una personalitat del món econòmic, no aliè a la política, em va confessar al seu despatx: “Soraya no està preparada per a la càrrega que li caurà al damunt, perquè Rajoy és un gandul, i descarregarà sobre ella totes les responsabilitats. Mariano deixarà el PP en la ruïna política.” Aquella sentència de la primera hora s’ha complert. L’esquema dels esdeveniments de 1931 ha començat a complir-se amb acarnissada malaptesa: Catalunya en rebel·lia, les esquerres s’apoderen del poder per les bones o per les males (moció de censura antinatura), Front Popular restablert amb un Pedro Sánchez deslligat d’ambició i sense gaires prejudicis (tot l’útil és bo...); una embogida cursa d’exigències dels podemites que patroneja un demagog irredempt; més impostos, més assetjament a les empreses, una temptació en potència de la lluita de classes, de vencedors i vençuts; una RTVE en mans exclusives de l’esquerra per reial decret, la religió

Una de les coses més boniques que ens ha dut, de moment ,  la reeixida moció de censura de Pedro Sánchez ha estat la propulsió supersònica de Ciutadans als afores de la centralitat política. Sí, potser és lleig basar les teves alegries en l’infortuni aliè, però què voleu, en aquests moments ens conformem amb poc.  Pel que veiem aquests dies, a la gent de Ciutadans  el nou ordre de les coses no li està provant gaire. El partit del no a tot (a la recuperació d’una llengua històricament trinxada, a la mateixa nació catalana, a qüestionar marcs polítics, a la convivència cordial amb qui pensa diferent) s’ha caracteritzat per basar el seu discurs en la histèria i la mala maror: la crispació, si no existeix, ja s’encarreguen ells de fer mans i mànigues perquè hi sigui o perquè sembli que hi és. Tot per donar contingut a una tesi. Ara, però, els seus eslògans de partit fresc i regenerador s’han estavellat amb una escena final de suport, fins el darrer alè, al Partit Popular i el seu

Un del nous mantres que sentim de manera contínua   després dels fets d'octubre és que és l'hora de "fer política". Amb la moció de censura que ha elevat Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol la frase ha tornat a omplir els discursos a banda i banda de l'espectre polític: és l'hora de "fer política". Què vol dir "fer política" per a l'independentisme?   Fer política no vol dir claudicar ni rendir-se. No vol dir acceptar la derrota i abandonar el mandat democràtic inequívoc de l'1-O, quan l'Estat va trencar per sempre més tot lligam emocional i legítim amb Catalunya, en no acceptar l'exercici pacífic del dret a l'autodeterminació. Ans al contrari, fer política vol dir avaluar les fortaleses i les febleses   pròpies i les de l'adversari, per definir noves tàctiques i estratègies que ens facin avançar cap a l'objectiu final, que no és un altre que la independència i la República. Cal trob

Primer capítulo de 'Narcos'. Un grupo policías ordena mostrar el contenido de unos camiones detenidos por sospecha de contrabando. Aparece Pablo Escobar de la nada. Despacio, recita a los uniformados los nombres de sus familiares, deja espesar un silencio y formula la disyuntiva.  Plata o plomo . Los dilemas forzados suelen ser perversos, pero en política tienden invariablemente a ser tristes, preocupantes y peligrosos. Este jueves lo hemos podido comprobar en el primer tramo de una moción de censura que agarra a España en el momento más sensible de nuestra historia reciente. Los líderes de los dos partidos que han venido siendo centrales en nuestra democracia han protagonizado un choque repleto de crueldad y suciedad, y sobre todo marcado por dos coacciones igualmente inaceptables. Quizá este  combate entre Sánchez y Rajoy  –es la única palabra que puede emplearse- sea el último enfrentamiento del bipartidismo que conocimos. Después de lo visto, nadie puede extra

Podria començar; desfogant-me amb cada un, però no ho faré, reparteixin els improperis com Vostès vulguin Cagat, figaflor, tita freda, peix bullit, poca traça, bajoca, carallot, tòtil, soca, fava, llondro, titella, sòmines, pòtol, estaquirot, calçasses, talòs, dropo, advocat de secà, boques, aguanta espelmes, animalot, babau, bocamoll, bufa gaites, cabassut, Estan vostès amb això de l'odi que un no sap que és odi i que no. Mirin vostès sóc "botiger" regentant un bar famós per els seus esmorzars i berenars; estic molt preocupat per si entre un Sr de Madrid o de l'ampla Espanya en el meu bar. Veuran Vostès, si em demana un entrepà de “calamares”, li he de dir que no en tinc, si el vol de espetec o catalana ...; i com em demani una mediana” i li posi una mitjana d’aquí; pensarà que m'estic enfotent d’ell i que ho faig perquè li tinc mania i no és així, no, aquí hi ha altres costums altres formes; res contra ell. I a la nit em desperto pensant que no se