La societat dels zombis

 Divendres passat m’explicaren com l’alcalde de Barcelona prometé treure els plataners. De cop i volta a les xarxes hi hagué una espècie de festa, doncs molts els hem patit aquesta primavera a causa de les al·lèrgies.

La proclama quallà al món digital, però potser mai s’apliqui a la realitat, perquè el més important és llençar la bomba i clar, si sona és com si el fet s’hagués produït.

Això és causa d’una mescla entre formes de comunicar del nostre segle, sens dubte estimulades per la nul·la capacitat de concentració de les persones, una paradoxa si atenem a com un gruix bestial de la població passen el dia amb els ulls fixats a la pantalla del seu telèfon.

Tot fossin promeses febles, que poden ser enganys sí, però no maten a ningú.

Tot fos veure els vagons del metro de Barcelona a un feix força notable de ciutadans com si fossin morts vivents incapaços de mirar, verb com veuran erroni, més enllà dels seus dispositius.

La sensació és encara més greu quan ningú llegeix un llibre.

Altres vegades només miren els gossos i els nens.

La resta són cecs tecnològics, lobotomitzats i com drogats per l’encís de creure’s lliures, quan en realitat són víctimes absolutes d’una inducció digital que ha eliminat les temporalitats, fet horrible, doncs d’aquesta manera s’oblida com tot forma part d’un procés i les coses solen sorgir de quelcom que es desenvolupa, fins a quadrar un discurs.

Dic tot això per a introduir on vull arribar.

Si hagués cercat un article d’impacte hauria tirat pel dret mitjançant tècniques que propiciessin un impacte. Podria haver iniciat la peça de la següent manera: aquesta setmana la començàrem amb una transsexual d’Hondures morta a ganivetades pel que fou la seva parella a Figueres, al bell mig del carrer.

Continuaria amb una precisió esfereïdora.

La mort de la noia, que el dia anterior havia vist com es dictava una ordre d’allunyament contra el criminal, fou filmada per molts vianants. Alguns perseguiren a l’animal que acabà amb la seva vida, fins a reduir-lo abans de lliurar-lo a les forces de l’ordre.

El problema, siguem clars, és que, de manera gairebé immediata, disposàrem d’imatges del criminal rentant-se la sang a una font, una seqüència que d’aquí ben poc ningú recordarà.

Des del meu punt de vista hagués sigut molt millor no visualitzar els vídeos d’aquells més preocupats a creure que miraven, quan en realitat potser ni tan sols veien, obcecats com es trobaven a creure’s periodistes de nefastes últimes hores.

Potser, un ja no sap ben bé que pensar davant de tanta estupidesa col·lectiva, s’hagués evitat una mort.

Algú hagués mirat i, per tant, percebut com l’individu volia exercir novament violència contra la noia i hagués actuat per a frenar l’imminent desenllaç.

En canvi els presents, imagino que just abans ensarronats amb els seus telèfons, no mogueren un dit.

Preferiren fer-lo lliscar per la seva pantalla, prémer el boto de gravar i deixar constància de la seva inútil presència al lloc del crim.

Si enlloc de registrar haguessin mostrat Humanitat la qüestió seria ben diferent i potser el titular parlaria de com un grup de figuerencs salvaren a una conciutadana de morir a mans de la seva antiga parella.

Els segons d’aquesta execució en ple carrer, que semblen repetir-se a Catalunya aquestes darreres setmanes, cauran en l’amnèsia, com també l’episodi.

Per això n’escric, perquè la invisibilitat pugui tenir un ús d’advertència, per a que tots meditem entorn a quin tipus de societat volem, amb tota seguretat millor si empréssim la mirada com feien els bípedes, no com si fóssim infames que caminen.

Jordi Corominas