La cultura en disputa

La batalla cultural del nostre temps consisteix a recuperar paraules, imaginar horitzons i tornar a preguntar-nos què vol dir viure bé. Potser el luxe no és tenir molt, sinó viure sense por.

Potser el progrés no és acumular, sinó alliberar temps. Potser la riquesa no és posseir més coses, sinó disposar d’una vida amb vincles, salut, cultura, seguretat i sentit. I potser la utopia no és una fugida del món, sinó l’única manera seriosa de començar a transformar-lo.

La cultura no és només allò que llegim, mirem, escoltem o celebrem. És, sobretot, la manera com una societat aprèn a desitjar.

És el conjunt de paraules, imatges, mites i aspiracions que ens diuen què és viure bé, què és fracassar, què és tenir èxit i fins on arriba la nostra responsabilitat envers els altres.

Per això la cultura és avui un dels grans camps de batalla política ja que qui domina la cultura domina també els límits de la imaginació col·lectiva.

Una de les grans victòries del neoliberalisme ha estat segrestar les paraules. Ha aconseguit que conceptes necessaris apareguin davant de molta gent com a idees extravagants, amenaçadores o ridícules.

Passa amb el decreixement, que sovint sona a renúncia, pobresa o retorn a les cavernes, quan en realitat planteja una pregunta molt més senzilla i incòmoda: quines activitats han de créixer, quines han de reduir-se i què necessitem realment per viure bé.

Passa també amb la utopia, convertida en sinònim d’ingenuïtat, com si l’exercici d’imaginar una societat millor fos una feblesa i no una condició imprescindible per transformar res.

Aquest és el primer bloqueig cultural del nostre temps: ens costa pensar models alternatius perquè ens han colonitzat el vocabulari. Si qualsevol alternativa al creixement infinit és presentada com una amenaça, i si qualsevol horitzó diferent és desqualificat com a fantasia, aleshores l’únic món possible acaba sent aquest. I quan una societat deixa d’imaginar, deixa també de discutir el poder real.

Accepta les regles existents com si fossin lleis naturals i no decisions polítiques, econòmiques i culturals.

Vivim immersos en una cultura de l’opulència.

Una cultura on la possessió continua sent, en última instància, el gran indicador de prestigi.

Tenir més cases, més cotxes, més experiències, més capacitat de consum.

El valor d’una persona es mesura sovint per la seva capacitat d’acumular, exhibir i consumir. No importa tant què sap, a qui cuida, quant temps té, com viu o què aporta, sinó què pot comprar. El desig ha estat organitzat al voltant de la propietat.

En aquest esquema, els diners no són només un instrument. S’han convertit en l’element catalitzador de la vida social i en un element de transcendència. Ordena  relacions, jerarquies, pors, expectatives i identitats.

Ja no només permet accedir a béns materials; promet seguretat, reconeixement, llibertat i fins i tot salvació. Però quan els diners ocupen el lloc de la transcendència, la vida queda reduïda a servitud. Es pot viure esclavitzat no només per la necessitat, sinó també per l’adoració d’allò que mai no és suficient.

Aquesta cultura de l’opulència s’alimenta d’una determinada idea del progrés. Se’ns ha explicat el progrés com una fletxa sempre ascendent: més producció, més consum, més disponibilitat.

Però potser hem arribat a un punt en què aquest desig material ha deixat de tenir sentit. 

De què serveix tenir vuit cases?

De què serveix una casa amb vuit lavabos?

De què serveix tenir vuit cotxes?

Quin tipus de vida bona representa això?

La pregunta no és trivial ja que projecta una ombra personal i col·lectiva: recursos, energia, territori, contaminació, jerarquia i desigualtat.

Els informes internacionals apunten en aquesta direcció. El PNUMA constata que l’extracció de recursos naturals s’ha triplicat en les darreres cinc dècades i que podria augmentar un 60% més fins al 2060 si no hi ha canvis profunds. També assenyala que l’extracció i processament de recursos expliquen una part central de les emissions, de la pèrdua de biodiversitat i de la contaminació.

El problema, per tant, no és només tecnològic.

És cultural.

Té a veure amb què entenem per benestar i amb la incapacitat d’una societat per distingir entre necessitat, confort, desig i excés.

Per això cal una nova mesura. No tot allò que augmenta ens fa avançar. No tota abundància genera vida bona.

Potser viure millor ja no vol dir tenir més, sinó tenir temps.

Temps per cuidar, per pensar, per descansar, per estimar, per no córrer sempre darrere d’una promesa que es desplaça.

Fins i tot organismes com l’OCDE fa anys que treballen indicadors de benestar que van més enllà del PIB i incorporen dimensions com l’habitatge, la salut, les relacions socials, l’equilibri vital o la seguretat econòmica.

És a dir: allò que fa que una vida sigui habitable.

Hi ha també una arrel més profunda: la idea que el planeta està al servei de l’home. Si assumim que els elements presents a la natura són objectes sense vida, o amb una vida sense valor, això dona peu a l’extracció continuada i a la destrucció d’ecosistemes en virtut d’un dret natural.

La noció de natura proveïdora de recursos il·limitats és una noció que cal revisar, així com la idea d’una vida organitzada per capes, on unes vides tenen més importància que d’altres i fins i tot unes se subordinen a les altres dins d’un suposat ordre.

Així s’han justificat durant segles formes de dominació de tota mena i per això, avui, són tan importants els debats animalistes doncs posen de manifest que l’home no té dret a disposar indiscriminadament de tot, i això té una traducció ecològica i cultural.

Aquesta mateixa lògica apareix avui en la disputa sobre els afectes. La discussió al voltant de l’ordo amoris n’és un exemple significatiu. El problema no és reconèixer que tenim vincles especials amb les persones properes; això forma part de qualsevol vida humana.

El problema és utilitzar aquesta idea per trencar la noció d’una dignitat comuna i substituir-la per una jerarquia moral on la solidaritat només arriba fins als nostres. Davant d’això, el papa Francesc va respondre que el veritable ordre de l’amor és aquell que construeix una fraternitat oberta a tothom, sense excepció.

Sens dubte aquest és un element central en disputa que vol desplegar un mecanisme de deshumanització: primer la família, després els meus, després els que s’assemblen a mi, després ningú.

La resta només existeix si serveix, si produeix, si no molesta o si pot ser culpabilitzada.

Així es destrueix qualsevol sentiment fort de solidaritat, igualtat o fraternitat i es normalitza una cultura de l’egoisme i de la crueltat.

No és només una qüestió d’idees: és la preparació moral d’una societat més dura, més desigual i més disposada a acceptar el patiment aliè, en tant que aquest patiment queda subordinat, jerarquitzat i, per tant, es percep com a menor, inexistent o fins i tot justificat.

Les democràcies europees contemporànies són filles, amb totes les seves contradiccions, dels valors il·lustrats i dels consensos posteriors a la Segona Guerra Mundial: drets humans, laïcitat, pluralisme, igualtat formal, protecció social, rebuig de la guerra com a destí natural dels pobles.

Però avui veiem com tornen discursos que qüestionen aquestes bases.

Es reivindica la religió com a identitat política excloent.

Es relativitza la violència quan no s’enalteix i es qüestionen els drets de les dones a les societats occidentals.

Es normalitzen formes obertes o encobertes de racisme.

Es desacrediten la ciència, la raó i les institucions que produeixen coneixement compartit.

Vivim temps de forta disputa cultural: una temptativa de retorn a valors preil·lustrats, on la jerarquia pesa més que la igualtat, la fe identitària més que la raó pública, l’ordre imposat més que el pacte democràtic, i la dona torna a ser definida en funció d’un ordre decidit per altres.

Quan es qüestionen les bases de la modernitat democràtica, no es discuteixen només idees abstractes, sinó els valors que sostenen els nostres drets, el nostre benestar i la possibilitat mateixa d’una vida lliure i igual.

Marcos Galante