InVoxlució

 La dignitat humana i la igualtat davant la llei són pilars fonamentals de qualsevol democràcia. La Constitució espanyola estableix que totes les persones són iguals en drets i deures, sense que es pugui discriminar ningú per raó d’origen, nacionalitat o qualsevol altra condició. Aquest principi no és només un valor moral sinó que és un mandat jurídic que obliga tots els poders públics.

En aquest context, l’exigència de Vox d’introduir el terme “prioritat nacional” en els pactes de govern amb el Partit Popular -primer a Extremadura i Aragó, i ara amb la voluntat d’estendre’l a totes les comunitats on comparteixen executiu- ha encès una polèmica que, probablement, ni ells mateixos preveien.

Segons diverses informacions, aquest principi pretén condicionar l’accés a ajudes socials, habitatge o serveis públics en funció de criteris d’arrelament o nacionalitat, un plantejament que ha estat qualificat d’il·legal, inconstitucional i discriminatori per diferents actors polítics i socials.

La reacció ha estat immediata i transversal. Fins i tot la mateixa Església catòlica -tradicionalment prudent en el debat polític- ha expressat el seu rebuig a qualsevol mesura que classifiqui persones en categories de primera i de segona, perquè això vulnera la dignitat inherent a tot ésser humà.

Aquesta crítica coincideix amb la d’organitzacions de drets humans i amb la posició del Govern d’Espanya, que ha advertit que combatrà qualsevol intent d’aplicar mesures que puguin vulnerar el dret a la igualtat i la no-discriminació.

La idea de “prioritat nacional” no només és contrària als valors constitucionals, sinó que trenca un dels pilars bàsics de qualsevol democràcia madura, ja que quan un govern assumeix que hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona, està erosionant la cohesió social i alimentant discursos que busquen dividir la població entre “els nostres” i “els altres”.

Ara bé, aquest tipus de plantejaments de Vox no són innocents. Són l’expressió directa d’un projecte polític que defensa i promou obertament un projecte que busca redefinir els límits del que és acceptable en una democràcia.

Quan aquests discursos s’instal·len en el debat públic i els assumeix el Partit Popular, obren la porta a un model de societat excloent, regressiu i profundament injust.

El que presenten com a “sentit comú” és, en realitat, una estratègia calculada per erosionar drets, dividir la ciutadania i consolidar privilegis. A través d’aquests marcs, es justifica que unes persones valguin menys que unes altres, que hi hagi ciutadans de primera i de segona, i que la desigualtat es percebi com una conseqüència natural i inevitable.

És així com l’extrema dreta aconsegueix desplaçar el centre del debat, imposar les seves categories i fer retrocedir consensos democràtics que havien costat dècades de lluita col·lectiva.

Una democràcia no pot permetre que s’instal·lin criteris que vulneren drets fonamentals, perquè quan això passa, el que s’afebleix no és només la convivència, sinó la pròpia arquitectura democràtica. I això és exactament el que succeeix quan un partit que aspira a governar -el PP- renuncia a marcar perfil propi i assumeix, punt per punt, l’agenda regressiva de l’extrema dreta.

El problema no és només que Vox imposi el seu marc ideològic; el problema és que el PP l’accepta, el normalitza i el converteix en política institucional. Aquest seguidisme no és un accident ni una anècdota sinó una estratègia calculada que desplaça el centre de gravetat del debat públic cap a posicions que erosionen drets, qüestionen consensos democràtics bàsics i assenyalen com a enemics col·lectius minories, moviments socials i institucions que garanteixen llibertats.

Quan un partit tradicional de govern adopta el llenguatge, les prioritats i les obsessions de Vox, el que fa és obrir la porta a una degradació accelerada del sistema democràtic.

Allò que abans era impensable esdevé opinable; allò que era intolerable es presenta com una opció legítima; allò que era un consens bàsic es converteix en objecte de disputa partidista.

Aquest procés no és neutre ni innocu. Té conseqüències directes, ja que es retallen drets, es criminalitzen col·lectius vulnerables, es desmantellen polítiques públiques essencials i es debiliten els mecanismes de control democràtic. I tot això passa perquè el PP ha decidit que és més rendible competir amb Vox en el seu terreny que defensar els principis constitucionals que diu representar.

Una democràcia madura no es pot permetre aquesta deriva. No pot acceptar que la por, l’odi o la desinformació es converteixin en criteris de govern. No pot tolerar que els drets fonamentals siguin moneda de canvi en pactes de despatx. I no pot normalitzar que un partit majoritari actuï com a amplificador d’una agenda que vol retrocedir dècades en matèria de llibertats, igualtat i pluralisme.

Per això cal dir-ho amb claredat: quan el PP segueix Vox, no només s’empetiteix ell; s’empetiteix el país. I quan un país renuncia a defensar els seus drets i les seves llibertats, el que posa en risc no és una legislatura, sinó el futur democràtic de tothom.

Per això, la resposta ha de ser clara: els drets no es jerarquitzen, es garanteixen. I la cohesió social no es construeix aixecant murs, sinó reforçant la igualtat, la convivència i el respecte mutu. Una societat que discrimina des de les institucions és una societat que renuncia al seu futur.

En definitiva, defensar la igualtat davant la llei no és una qüestió ideològica sinó una obligació democràtica. I recordar que tots els éssers humans tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets és avui més necessari que mai davant d’intents de fracturar la convivència i de convertir la diferència en motiu d’exclusió.

Pedro Jesús Fernández