carrostia

Pica-baralles, desqualificacions, insults, egoisme… Al principi provocàveu incredulitat, més tard ràbia, i ara… Simplement pena. Una profunda pena veient com us carregueu la lluita de moltes generacions. Heu dinamitat l’esperit de l’1 d’octubre, un dia que ja és exemple i història política d’Europa. Us heu empoderat des de les llàgrimes de cel•les amb innocents, convertint la seva noble lluita en destrucció i canviat el mot “Llibertat” pel tacticisme polític més vergonyós que hom pot recordar. Us heu intercanviat els papers, i ara, ERC resulta electoralment demolidora amb el discurs dels antics convergents, i els post-convergents s’enfonsen amb el discurs que abans defensaven els republicans, i amb això demostreu no només que sou iguals, sinó que podríeu perfectament treballar junts i en perfecta unitat. Però no ho feu. El problema? Les poltrones de vellut on us hem col•locat i per les que us traieu el ulls. I ara que ens direu? Que ens agermanem a la diada i...

Tenia ganes de fer un escrit, però navegant he trobat aquest el qual no seria capaç de superar, per això el penjo, llegiu siusplau ADÉU PARTITS Ho he dit moltes vegades i ho dic un cop més: poques vegades a la història hi deu haver hagut una classe política que hagi tingut la ciutadania tan al seu costat, tan entregada i tan disposada a fer el que hagi calgut; i durant molts anys seguits. Hem fet manifestacions rècord en tots sentits; ens hem vestit de tots els colors; hem anat amunt i avall; hem fet la consulta del 9-N; hem fet l’1-O; hem muntat paradetes; hem trucat a les portes; hem guarnit balcons, arbres, fanals i ponts; hem perdut hores i dies; hem fet milers de kilòmetres amb els nostres vehicles; ens l’hem jugat moltes vegades. Tot això amb un plus que ens diferència, i molt, dels polítics: ho hem fet, ho fem i ho farem “gratia et amore” que dirien els amics de les llatinades. Tothom empra els seus recursos, ningú no cobra un cèntim, ningú no passa notes de desp...

Ara que ja ha fet l’any de “tot allò”, els mitjans s’han lliurat a una mena d’autoflagel·lació oscil·lant entre el retret i la crítica, fins i tot de l’autocrítica. Què va fallar? Què no estava preparat? Qui es va equivocar? Qui va mentir? Amb quina consciència de fer-ho? Amb quina intenció? Tot això supera en temps i espai dedicat una qüestió més interessant i productiva: què fem a partir d’ara. Com ha evolucionat la ciutadania? Puc parlar d’una majoria significativa. Els mateixos que fa quatre anys estaven sorpresos i il·lusionats, fa un any estaven indignats i decidits, i ara estan fastiguejats, impacients, desenganyats i, el que és pitjor, desconfiats. Alguns polítics se n’adonen i hi adeqüen el discurs; el mal és que no hi adeqüen els fets. I aquí estem: en una fractura important entre els ciutadans i la classe política. Entre la gent es detecten dos grans corrents. Un que diu: “No ens han dit la veritat, no ens ho han explicat tot, no em fio d’aquest...

Me parece tan surrealista que haya una sola persona se esté planteando acatar la suspensión creativa de los diputados presos y exiliados... Llarena no los cesó por que no podía! La indefensión aprendida nos lleva a la perdición Empezamos semana caliente que puede inaugurarse con una convocatoria precipitada de elecciones porque hay diputados dispuestos a traicionar a sus compañeros presos   y exiliados, acatando a los jueces fascistas No entienden que resistir es ganar? Que se ha currado el cóctel perfecto para hacer tropezar al Estado? Sólo nos falta negarnos a acatar la suspensión y negarnos a aprobar los presupuestos generales. No es tan difícil, cobardes!!!!!! Se puede pasar a la Historia por intentarlo, por conseguirlo, por promoverlo. Pero no se puede pasar a la Historia por cobardía. Piénsenlo, señorías Suport d'eurodiputats. Escòcia, Suïssa, Bèlgica, Estònia Letònia, esperant (tic, tac, tic, tac..). Analistes internacionals dient que la independènci...