Les ciències socials com a dispositius de pacificació

 La qüestió no és abandonar les ciències socials, sinó mantenir-les en un estat de fricció permanent. Evitar que es converteixin en llenguatges de tancament i sostenir-les com a pràctiques d’obertura.

El marc des del qual ens aproximem a un determinat objecte d’estudi en determina l’anàlisi i les propostes de transformació. Si entenem, per exemple, l’espai públic de les ciutats com a ‘sinònim de ciutadania, qualitat de vida, espai comunitari i de benestar social’, les intervencions en aquest estaran destinades a tal fi i les polítiques d’actuació poden esdevenir classistes i neohigienistes.

Si, en comptes de sota aquesta consideració, ens acostem als carrers i places com a àmbits potencials de conflictivitat, aleshores se’ns presenta un ventall més ampli, tot i que no per això menys potencialment reaccionari. Termes com resiliència, vulnerabilitat, qualitat o sostenibilitat determinen la manera com entenem la realitat.

En aquest sentit, el llenguatge contribueix a la creació de la realitat mateixa i l’acompanyament d’unes ciències socials destinades a comprendre les esferes d’allò humà podria arribar a contribuir a la desactivació de qualsevol iniciativa de transformació social.

En relació amb tot això, hi ha frases que funcionen com petites fissures en la superfície tranquil·la del coneixement. Una d’elles, enunciada pel sociòleg urbà francès Jean Pierre Garnier, sosté que ‘el paper de les ciències socials és contribuir a la desmobilització de les classes dominades, produint interpretacions del món social que facin acceptable l’ordre existent’.

Més enllà de la seva formulació provocadora, el que aquesta idea activa és una sospita més àmplia: que, com hem assenyalat anteriorment, el conjunt de les visions hegemòniques de les ciències socials —sociologia, antropologia, ciència política, economia, geografia humana o estudis culturals— no només ajuda a descriure el món, sinó que també participa en la seva estabilització.

No com a conspiració, sinó com a efecte estructural dels seus llenguatges, categories i modes de producció de realitat.

Des d’una mirada crítica d’allò urbà i social, propera a certes tradicions de l’antropologia urbana, aquesta qüestió esdevé especialment visible en la manera com es construeixen els relats sobre la vida contemporània. La ciutat apareix com a laboratori privilegiat: espai on les desigualtats esdevenen dinàmiques, l’expulsió residencial es tradueix en mobilitat, i la precarietat s’interpreta com a adaptació al canvi.

El llenguatge tècnic no nega el conflicte, però el reencuadra de tal manera que perd el seu tall polític.

El problema no rau únicament en cada disciplina per separat, sinó en la seva articulació com a sistema de producció de sentit.

La sociologia aporta marcs explicatius de l’estructura social; l’antropologia tradueix pràctiques culturals en esquemes d’intel·ligibilitat; l’economia modelitza comportaments sota supòsits de racionalitat, oblidant la seva vinculació a la reproducció del capitalisme; la ciència política classifica conflictes en règims de governabilitat; la geografia organitza l’espai en termes de fluxos i centralitats.

En conjunt, aquestes mirades produeixen una cartografia complexa del món social. Però aquesta cartografia no és neutra: delimita què és visible, què és explicable i què queda fora de camp. En aquest procés, allò social esdevé objecte de gestió, no de govern. Les ciències socials esdevenen eines d’una tecnocràcia.

Les tensions es converteixen en indicadors, els conflictes en variables, les desigualtats en diagnòstics. El món no desapareix, però es tradueix en un llenguatge que tendeix a fer-lo administrable. I allò administrable, per definició, és allò que pot ser gestionat sense necessitat de ser transformat d’arrel.

Exemple clau d’això, en relació amb Barcelona, serien les propostes de gestió turística que obvien la necessitat d’un decreixement articulat i consensuat.

Aquí és on la frase citada adquireix la seva potència crítica.

No perquè afirmi una intenció explícita de control, sinó perquè assenyala un efecte possible: la transformació del coneixement en un dispositiu de pacificació simbòlica.

Les ciències socials no necessiten negar el conflicte; n’hi ha prou amb integrar-lo en narratives que el facin tolerable, comprensible o inevitable. En aquest sentit, el risc no és la ignorància, sinó l’excés d’explicació.

Un món completament explicat pot esdevenir un món difícil d’impugnar.

Quan cada desigualtat troba el seu marc teòric, quan cada exclusió té el seu model interpretatiu, l’ordre social adquireix una textura de racionalitat que dificulta imaginar el seu revers.

Tanmateix, aquesta crítica no pot convertir-se en un rebuig simplista del coneixement social. Seria un error pensar que les ciències socials són únicament un mecanisme de neutralització. També han estat —i continuen sent— eines fonamentals de desnaturalització del poder, de visibilització d’allò invisible i d’obertura de conflictes que el sentit comú intenta tancar.

La tensió és constitutiva: el mateix aparell conceptual que pot estabilitzar el món és el que el pot fer trontollar. Depèn de com s’utilitzi, des d’on s’enunciï i amb quin horitzó polític es treballi. Potser el punt més incòmode de la frase no és la seva acusació, sinó la seva advertència: que fins i tot el pensament crític pot ser absorbit per allò que critica.

Que la producció acadèmica de saber pot acabar funcionant com un llenguatge sofisticat de convivència amb allò intolerable.

Davant d’això, la qüestió no és abandonar les ciències socials, sinó mantenir-les en un estat de fricció permanent. Evitar que es converteixin en llenguatges de tancament i sostenir-les com a pràctiques d’obertura.

Recuperar la seva capacitat d’incomodar, de desajustar, de fer visible allò que l’ordre tendeix a normalitzar.

Perquè quan el coneixement social deixa d’interrogar allò evident i passa a explicar-ho massa bé, corre el risc de convertir-se en allò que la frase denuncia: una forma refinada de fer habitable l’ordre existent, fins i tot allà on aquest ordre produeix expulsió, desigualtat o patiment.

Jose Mancilla