Que ve el llop!

Anant per aquest camí no els salva ni el Crist de Lepant

Es veia venir.

Elecció rere elecció, la dreta ha anat collint victòries sense gaire esforç i llançant míssils de fabricació casolana que, com els focs artificials, distreuen la població, però no són prou potents per posar en perill la democràcia.

La parròquia nacional ho sap, siguin d’un credo o d’un altre, i opten més per distreure’s una estona que no pas per córrer a refugiar-se en algun refugi subterrani.

L’esquerra, instal·lada en la migdiada després de mirar-se el melic, ha brandat tantes vegades l’espasa ropera amb allò de “que ve el llop”, que ha deixat de tenir credibilitat.

El “llop” és cada vegada més conegut, l’han convertit en un protagonista important i, si continuen insistint-hi, acabaran aconseguint que es quedi definitivament al conte.

Algú entendria avui el conte de la Caputxeta Vermella sense el llop ferotge?

El “llop”, el ferotge, no el mans, està tranquil, content amb l’encimbellament al qual l’estan conduint, no s’esforça gaire i, de tant en tant, deixa anar alguna de les seves per rebre aplaudiments que es tradueixen en vots.

Volta al ruedo, orelles a la mà, “montera” a terra, recol·locació del “paquet” i viatge a l’estranger per besar-se amb Netanyahu.

L’esquerra governant ha dedicat tant temps i esforços a implantar les seves idees en l’àmbit internacional que s’ha oblidat que, al llit nacional, cal posar una mica de vaselina al discurs per poder culminar amb èxit l’acte electoral.

A la gent li sembla bé que es tregui pit a l’exterior, que es faci respectar el nostre país, que es posicionin amb contundència davant dels terribles esdeveniments que sacsegen el món, que es creïn oportunitats de negoci… però després cal tornar a casa, rentar els plats, posar la rentadora, estendre la roba i sortir al balcó a cantar una estona.

La vida, sobretot, és això, i és el que més importa a la gent.

Per atraure l’atenció, interessar amb el discurs i aconseguir que els vagin a votar, com van fer en altres temps, l’esquerra, immersa en campanya, hauria de girar el timó 180 graus i no esperar que el Crist de Lepant torci novament el tors, com va fer a bord del vaixell de Joan d’Àustria per salvar-los del naufragi.

Ho pot fer sense abdicar dels seus principis i valors, molts dels quals són compartits per altres formacions polítiques, però ha de deixar d’atribuir-se’n l’exclusivitat.

A aquestes alçades, els votants ja saben qui és qui, de quin peu coixeja cadascú, què és la xenofòbia, el racisme, que el país anirà tirant amb uns o amb altres, i el que necessiten és que algú els doni “alegria al cos”, encara que només sigui perquè només es viu una vegada, fins i tot els qui gaudeixen d’un pis.

Insistir-hi és perdre el temps, avorrir el personal —sobretot els nous votants— i desaprofitar l’oportunitat de dir alguna cosa original, desitjable, il·lusionant, fins i tot alguna cordialitat amb l’adversari.

A ningú li amarga un dolç.

El primer que poden fer les parròquies de les esquerres és posar ordre a casa seva, perquè moltes de les desafeccions internes, a més de no agradar als feligresos, afavoreixen l’adversari.

Espero que es posin les piles, que “donin canya al mico, que és de goma” i ho pot aguantar, perquè l’esquerra és necessària per frenar una dreta desbocada.

Si no ho fan, potser hauré d’escriure un article després de les pròximes eleccions generals titulat “La caiguda dels déus”.

José Luis Meneses