Que es aquest malestar?

 Hi ha un malestar difícil d’explicar perquè no neix d’una sola escena, ni d’un sol fet, ni d’una sola persona. Neix d’una acumulació. Camines pels carrers del teu país i, sense que passi res d’extraordinari, notes que alguna cosa s’ha desplaçat. Els sons, les cares, els comerços, les llengües, els gestos, els codis. Tot pot semblar normal des de fora, però per dins hi ha una sensació estranya. Com si el lloc continués portant el mateix nom, però hagués perdut una part del seu rostre.

No és que tot hagi de ser igual que abans. Cap país viu congelat. Cap poble existeix sense canvis. Però una cosa és el canvi que una comunitat assimila des del seu centre, i una altra és el canvi que li desfà el centre. El primer pot enriquir. El segon desorienta. I el que molts catalans comencem a sentir no és incomoditat davant la diferència, sinó desubicació davant la pèrdua de continuïtat.

Aquest malestar apareix quan la llengua pròpia deixa de ser la respiració natural del carrer. Quan parlar català sembla una interrupció en lloc d’una normalitat. Quan entres en un establiment del teu barri i ja no saps si el país hi serà reconegut. Quan l’espai públic continua sent administrativament català, però cada vegada menys culturalment català. És una sensació subtil, però persistent. No et fan fora amb una ordre. Simplement el lloc deixa de respondre’t com a casa.

I això és el que costa dir sense que et vulguin caricaturitzar. El català no pateix perquè odiï ningú. Pateix perquè veu com el seu món es desfà sense que gairebé ningú li permeti anomenar la desfeta. Se li diu que tot és diversitat, que tot és normal, que tot és inevitable, que tot és progrés. Però el cos sap coses que els discursos amaguen. I el cos d’un poble també nota quan la seva terra deixa de tenir-lo com a centre.

La desubicació existencial és aquesta. Ser de casa i començar a sentir-te visitant. Caminar pels carrers que haurien de confirmar-te i notar que cada cop et retornen menys. Veure que el país no desapareix com desapareix una bandera cremada, sinó com desapareix una olor, un to, una manera de saludar, una llengua que abans donava forma a la vida comuna. No és una explosió. És una substitució lenta de la familiaritat per l’estranyesa.

Per això aquest malestar no és una anècdota emocional. És un símptoma nacional. Un poble necessita reconèixer-se en la seva terra. Necessita que la seva llengua, els seus codis i la seva memòria no siguin una presència residual, sinó l’ordre natural del lloc. Quan això es trenca, la ferida no és només política. És existencial. Perquè no perds només poder. Perds món.

Ens han volgut fer creure que sentir això és sospitós. Que trobar a faltar el rostre propi del país és una forma de tancament. Però no hi ha res més humà que voler viure en una terra que encara et parli amb la veu del teu poble. No hi ha res més natural que voler que casa teva continuï semblant casa teva.

Què és aquest malestar, doncs? És la consciència encara confusa d’una despossessió. És el moment en què el català mira el seu carrer i entén, potser sense paraules, que el conflicte ja no és només institucional, ni lingüístic, ni electoral. És molt més profund. És la lluita perquè la terra catalana continuï sent un lloc on el poble català pugui reconèixer-se, viure i continuar.