Premis indignes

 Em truca un amic meu per dir-me que li han atorgat un premi de comunicació d’abast nacional. Se li nota nerviós, cofoi, emocionat. No em deixa preguntar-li res. Diu que és per tota una trajectòria com a periodista. Dubto entre felicitar-lo o fer-li veure la veritat.

Però qui soc jo per a recordar-li que va estar sempre mamant del poder, des de falangistes a la dictadura, convergents, fins als que manen ara?

Qui soc jo per amargar-li la seva alegria dient-li que mai no va poder ser lliure? Quan acaba d’explicar-m’ho tot, el felicito sense convicció. Em respon que cal celebrar-ho, que ja quedarem a fer una copa de cava.

Quan penjo, no tinc més remei que repassar aquesta trajectòria de la qual se sent tan orgullós i que comença en una publicació que encara mostra el yugo y las flechas a la seva portada.

Puc pensar que no va tenir més remei que acceptar els principis fonamentals del Movimiento i abaixar el cap. M’acosto a l’Arxiu Municipal i demano alguns dels articles que ell va escriure. Res que no fos del tot previsible.

Afalagaments al poder, a l’alcalde de l’època, a tot el que es feia, a les reformes de carrers, encara que això suposés la destrossa d’elements històrics rellevants, cròniques de festes i d’exaltació del franquisme, algun article d’opinió crític amb el poder, però que denota una suavitat i una elegància poruga…

Més endavant, amb l’arribada de la democràcia, cap canvi.

Més compliments, més lloances i més obsequis en forma de notícies convenientment embolcallades d’entusiasme, just al costat de la propaganda municipal. Fins i tot, alguna carta als lectors que ell mateix havia escrit aplaudint el que feia l’alcalde, per cert, acusat i empresonat per corrupció.

No acabo d’entendre aquest premi que s’atorga a un recorregut que, com he pogut copsar, està marcat per la manca total de llibertat, per la manipulació del llenguatge i, diguem-ho clar i català, per la censura, l’autocensura i la manca d’honestedat.

El meu amic ho deu haver passat fatal, intentant buscar paraules, frases, verbs i estructures lingüístiques que no molestessin al poder. Fins i tot en èpoques fosques de corrupció, havia de fer mans i mànigues per no perdre una subvenció de la qual vivien algunes famílies, també la d’ell que sempre arribava justa a final de mes.

Me l’imagino davant de la màquina d’escriure en els seus inicis i amb l’ordinador després, buscant sinònims, a la recerca d’una inspiració que convertís una notícia no massa generosa amb el govern municipal en un titular a gust de qui li pagava cada mes.

No devia ser una situació còmoda. Ni per a ell, ni per a tots aquells que han de renunciar a la seva llibertat, als seus principis per a menjar.

Els meus lectors diran que això és el que impera en el periodisme actual, pagat per empresaris, polítics i lobbies de poder que ho volen controlar tot.

Així doncs, el periodista no és més que un mer titella al  qual li mouen els fils des de dalt. Potser tenen raó; però encara queda premsa capaç de rebel·lar-se contra aquest sistema, dotant-la de la dignitat que no hauria d’haver perdut mai.

No és fàcil, perquè el risc de quedar ferits durant el camí és molt gran.

Que els ho expliquin als periodistes que han gosat anomenar “genocidi” al que està passant a Palestina en alguns mitjans nord-americans o europeus. Han estat assenyalats i, molts d’ells, acomiadats.

Quedo amb el meu amic uns dies després. Encara se’l veu més content. Ha rebut felicitacions de tothom, copets a l’esquena, entrevistes a altres mitjans de comunicació. El paren pel carrer i l’abracen. No pot parar de parlar.

Dubto a dir-li si compensa el premi amb el fet d’haver perdut per sempre la seva llibertat de pensament. No ho faig.

Deixo que gaudeixi del moment. Al cap i a la fi, ningú no és ni escrupolosament congruent ni coherent tota la vida. Fins i tot jo mateix he traspassat línies comunicatives de les quals m’he penedit després.

Per tant, no goso angoixar-lo per la seva actitud.  Suposo que, en algun moment de solitud, de replantejament emocional, li vindrà al cap alguna guspira d’objectivitat. Potser quan, ja molt vell, miri aquella placa que li van donar i pensi que el preu que va pagar va ser massa alt.

Qui ho sap.

Potser, en aquells moments abans de morir, quan diuen que veus passar tota la teva vida pel davant, s’adona que la trajectòria per la qual va ser premiat va ser una gran mentida. Però llavors, ja serà massa tard.

Josep Asensio