carrostia

“D ónde están las putas urnas? ” Aquesta frase, pronunciada per un policia espanyol mentre els seus companys destrossaven a cops de mall les portes, les finestres i els armaris de l’escola Nostra Llar de Sabadell –on havia de votar la presidenta Carme Forcadell–, resumeix perfectament allò que va ser l’1 d’octubre. El dia en què els vots i les paperetes van xocar contra les porres i les bales de goma. El dia en què els desitjos de democràcia es van trobar davant del mur de la intolerància, per més que aquesta anés vestida de legalitat. “ ¿Dónde están las putas urnas? ” és la continuació d’un “ ¡A por ellos! ” que va acabar mutant en un feridor “ Que nos dejen actuar ”. És colpejar el desig majoritari de voler decidir lliurement el nostre futur amb tota la força de l’article 2 de la Constitució, aquell que parla de “la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. De grat o per la força, però espanyols! “ ¿Dónde están las putas urnas? ” és la cara

El próximo lunes se cumple el  primer aniversario de la consulta catalana del 1 de octubre  y, desde la política, la fecha es motivo de celebración. Así lo expresó esta misma semana el president de la Generalitat,  Quim Torra , que manifestó a través de su perfil de Twitter que desea que este día sea "fiesta nacional" porque fue un "punto de no retorno" en su "camino a la independencia". En el lado opuesto se encuentra Amnistía Internacional que, un año después, vuelve a  denunciar la actitud pasiva de la Fiscalía General del Estado  a la hora de investigar los "abusos policiales" presuntamente cometidos por los agentes que desalojaron los colegios electorales.  "Un año después,  aún queda mucho camino por recorrer  en la investigación de los abusos policiales. Los pasos positivos que se han dado siguen dependiendo de las víctimas y de los juzgados a cargo de las investigaciones,  sin que la Fiscalía haya asumido el rol activo  que

Ja tenim govern . S’ha aixecat el 155   i una part del control econòmic. Pedro Sánchez és president a Espanya.  El País  ha nomenat una nova directora. Diuen que aquests fets, que han passat en menys d’una setmana ,  són importants. El temps dirà si han significat algun canvi. Veurem si algú a l’Estat acaba arribant a la conclusió que l’exercici del dret a l’autodeterminació, votant, és l’únic camí per a Catalunya. De moment res fa indicar que sigui així. De moment l’statu quo pot estar tranquil. "Allà" però també "aquí". Això passava quan ha fet 8 mesos de les dues dates més importants  en el devenir polític i social de Catalunya dels últims 40 anys: l’1 i el 3 d’octubre. Dies que duraran anys, que diria en Jordi Borràs. El referèndum (que ho va ser) i la comunió social en defensa dels drets i llibertats dels catalans, de les seves institucions van ser catàrquiques. Els carrers seran sempre nostres. De tots aquells que amb banderes de colors

El procés judicial sobre l'1-O continua regalant episodis delirants a través de la interpretació policíaca dels fets que han protagonitzat la política catalana els darrers mesos. De fet, el marc judicial instiga i es força per semblar que hi ha un transfons violent. Una interpretació tan barroera que fins i tot, la justícia alemanya, ha tombat a les primeres de canvi negant una extradició per rebel·lió al president Carles Puigdemont en no veure ni per casualitat, la violència que requereix el tipus penal.   Com exemple d'aquesta construcció fantàstica, la Guàrdia Civil està convençuda que el president Carles Puigdemont volia constituir unes forces armades per garantir la integritat de la República catalana .   Així es desprèn d’un informe individualitzat del cos policial sobre la implicació de Puigdemont en el referèndum de l’1 d’Octubre i la declaració d’independència del 27 d’Octubre.   Segons l’atestat de la Unitat de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil a

Sí, ya saben, ese rollo macabeo que nos arrojan a la cara los Borbones, año tras año, desde que en  1976  Juan Carlos I nos recordara la humanidad, la bondad y las enormes cualidades del dictador que inundó nuestras tierras de cunetas y fosas, nuestras calles de sangre y nuestro país de cuarenta años de tinieblas y atraso. Y aunque no lo veo ni lo escucho, porque ya he comentado antes que la cosa es más densa y asfixiante que cuatro polvorones en la boca, no me queda otra que leerlo. Momento en el que llega la peor de las indigestiones de estas fechas, la de volver a constatar que Felipe VI es el rey de los corruptos y el amigo de los criminales. Pensarán algunos, los que todavía siguen medicándose en este nuestro psiquiátrico con El País, El Mundo, Televisión Española, Antena 3 o Telecinco, que la cosa va de exagerar o de atizar al muñeco por divertimento. No es así. Sobre todo lo rumiarán porque los telepredicadores son unánimes, como siempre lo han sido, en lo acertado

Les eleccions del 21-D han estat les més excepcionals   des de la transició franquista. Les condicions i condicionants tenen similituds. Convocades pel president del govern d'Espanya en aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola. Sense president de la Generalitat ni Govern ni Parlament efectiu, amb les finances intervingudes des de fa mesos. Amb els presidents d'entitats civils a la presó, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, des de fa tres mesos. Amb el vicepresident de la Generalitat i el conseller d'Interior, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, des de fa més gairebé dos mesos a la presó i el president de Catalunya, Carles Puigdemont i una part del Govern a l'exili per preservar la institució. Consellers, alcaldes, màxims representants dels partits, alts càrrecs... investigats o imputats. El president Mas, i els exconsellers Ortega, Rigau i Homs inhabilitats i embargats. En la memòria gravat el dia 1 octubre, dia del referèndum i la repressió policial.

La construcció de l’Estat franquista es va bastir sobre els pilars de la violència extrema i la repressió política   amb caràcter d’exemplaritat i de càstig per als republicans, presentats a la societat espanyola i al món com a criminals i delinqüents, mai com a adversaris polítics. Els feixistes espanyols consideraven la repressió com una necessitat social per recompondre la nació, i en conseqüència, participar-hi o avalar-la provocava en els individus un fort sentiment de pertinença al bàndol guanyador.   Aquest Estat tenia dos objectius: Esclafar la legítima República espanyola i aniquilar la nació catalana.   El primer és evident que el va aconseguir amb escreix: L’Espanya actual viu feliçment empeltada de franquisme sociològic   i convençuda que la seva única legalitat és la il·legítima monarquia borbònica. En més de quatre dècades, cap partit espanyol no ha qüestionat per què Espanya és una monarquia parlamentària i no pas una República. És més, hi ha hagut consens pol