Catalunya, un país de ‘nimbys’

 En anglès, hi ha una expressió que defineix l’actitud d’estar a favor de quelcom que es considera important, però, a la vegada, rebutjar-ho si  resulta que m’afecta directament: Not in my back yard (no al meu pati del darrere). L’acrònim d’aquesta frase és nimby i, en aquest sentit, podem dir que Catalunya és un país ple de nimbys.

Tots en tenim consciència i tots hi estem d’acord: cal fer la transició energètica  per deixar de dependre dels combustibles fòssils que empudeguen i contaminen el medi ambient i que, a més, són causa directa de l’escalfament del planeta i del  catastròfic canvi climàtic.

Avui tenim l’alternativa: podem produir energia elèctrica,  fer funcionar les fàbriques, escalfar les llars, fer rutllar els vehicles… sense necessitat de cremar benzina ni gas ni tampoc urani, que deixa uns perillosos residus atòmics actius durant milers d’anys.

Gràcies a la perícia dels científics i dels enginyers, disposem d’un ampli ventall de tecnologies que ens permeten obtenir electricitat sense malmetre irreversiblement el medi ambient i així poder llegar a les futures generacions un món més net i ordenat: plaques solars, molins eòlics, salts d’aigua, pous geotèrmics, digestors de biomassa, motors d’hidrogen, bateries que acumulen i regulen l’energia…

La Xina ens demostra que les motos, els cotxes, els camions, els vehicles voladors… es poden moure amb electricitat i ser plenament competitius.

A Catalunya estem drogats per l’electricitat que ens forneixen les velles centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs i hem renunciat, per desídia i irresponsabilitat política, a  la transició energètica que ens exigeix la Comissió Europea… i el sentit comú.

Resultat: els informes assenyalen que estem a la cua d’Espanya i d’Europa en la implantació d’energies renovables. “Vergonya, cavallers, vergonya!”, com va exclamar el rei Jaume I.

Contrasta aquest endarreriment amb la voluntat explícita del president Salvador Illa de tornar a fer de Catalunya l’economia capdavantera d’Espanya i un dels territoris europeus de referència. Sense una potent base energètica autònoma, els projectes industrials d’última generació que s’han plantejat i que ens han de permetre esdevenir la punta de llança corren el risc de quedar en paper mullat.

Però tenim la realitat que tenim: allà on es planteja fer un camp eòlic, una filera de molins, una planta de transformació de residus, una central hidroelèctrica reversible, una línia d’evacuació o transport d’electricitat… sorgeix una implacable oposició veïnal i municipal.

“Renovables sí, però no aquí!”, és el crit de guerra de la Catalunya nimby.

La Generalitat ha intentat modular aquest rebuig frontal amb la presentació del Pla territorial sectorial per a la generació elèctrica eòlica i fotovoltaica (PLATER), que vol implicar els ajuntaments i els consells comarcals en el compromís de producció d’un volum predeterminat de kilowatts.

Però el procés administratiu, que tot just acaba de començar, es preveu llarg i no exempt de conflictivitat potencial i fixa l’horitzó en un llunyà any 2050, quan les urgències són ara.

Hem de canviar el xip col·lectiu i atrapar ràpidament el temps perdut.

Necessitem ecologistes de debò, en comptes de nimbys que sembla que estiguin a sou de les multinacionals petrolieres.

Catalunya, quan s’ho proposa i va unida, és capaç d’assolir grans fites col·lectives.

L’Assemblea de Catalunya i els seus punts programàtics per sortir del franquisme -“Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”- van ser l’embrió del país democràtic que tenim avui.

El Govern d’unitat que va forjar el president Josep Tarradellas ens va permetre recuperar i impulsar la Generalitat.

Per afrontar i donar una resposta contundent al repte de la transició energètica ens cal recuperar i impulsar aquest esperit unitari de compromís col·lectiu que ha marcat els episodis cabdals que han fet avançar la nostra història.

Generar kilowatts amb energies no contaminants i tenir una xarxa sòlida i racional de transport i distribució ha de ser una prioritat absoluta que ens concerneix a tots, ja que posa en escac el nostre futur col·lectiu.

Però, per escometre aquest ambiciós projecte de país, cal tenir molt presents dues premisses:

Les energies renovables (en especial, les plaques solars i els aerogeneradors) són estructures senzilles i, per tant, fàcilment muntables i desmuntables.

És a dir, si els científics i els enginyers acaben descobrint, en els pròxims anys, noves tècniques per a la generació no contaminant d’electricitat, els panells solars i els molins eòlics poden desaparèixer ràpidament del nostre paisatge.

Una situació diametralment oposada, per exemple, a les centrals nuclears que, un cop aturades, necessitaran un llarguíssim i costosíssim procés de descontaminació i segellat.

En el sector de l’energia i de les renovables també hi ha molts “pirates” i “taurons” que intenten fer-hi negoci en clau especulativa i depredadora, trepitjant a qui calgui.

Aquí els poders públics hi tenen una gran responsabilitat: aturant els peus als oportunistes i aventurers i promovent solucions com les comunitats energètiques veïnals o les iniciatives municipals publicoprivades.

La creació de l’empresa pública L’Energètica va ser un dels grans encerts del president Pere Aragonès i cal desplegar totes les seves potencialitats en aquesta missió col·lectiva que tenim. Per exemple, en el procés de recuperació i operativa de les grans concessions hidroelèctriques del Pirineu que ja estan vençudes o que ho faran en els pròxims anys.

L’equació és senzilla: si volem noves indústries, centres de dades per a la IA, una gran i millor xarxa de trens i metro, plantes dessalinitzadores, climatització dels edificis davant la radicalització de les temperatures… necessitem una sòlida base energètica per donar resposta a la demanda.

Si volem la sobirania energètica -sense dependre dels hidrocarburs ni de l’urani, que els hem d’importar en un context geopolític cada cop més tòxic i perillós- l’únic camí és, malgrat els nimbys, la intensificació decidida de la implantació de les renovables.

Jaume Reixach