Barcelona dins la xarxa d’Epstein

 Mentre el 2017 estàvem immersos en un procés que després molts qualificarien de farsa, mentre el debat públic es consumia en consignes, banderes i titulars previsibles, hi havia una altra realitat que passava desapercebuda a la capital del país. Una realitat molt greu i molt més incòmoda.

Per si no en teníem prou amb el poc que se sap dels escàndols al voltant del sistema de protecció de menors, és a dir, amb la DGAIA, en el punt de mira precisament per haver de protegir els més vulnerables, avui emergeix una pregunta incòmoda: fins a quin punt les grans ciutats, com Barcelona, poden esdevenir espais vulnerables dins dinàmiques criminals d’explotació sexual infantil?

Parlo de Jeffrey Epstein, el monstre nord-americà que va liderar una xarxa d’explotació sexual de menors amb connexions amb elits polítiques, econòmiques i socials d’arreu del món.

El cas no es mou en els marges. Es creua amb el centre mateix del poder. Al llarg dels anys, Epstein es va envoltar de figures destacades de la política, l’economia i l’àmbit acadèmic. Noms com Donald Trump, Bill Clinton, el príncep Andrew o el científic Stephen Hawking han aparegut vinculats al seu entorn en diferents contextos, i cap de bo.

I això és, precisament, el que inquieta: no només la dimensió criminal del cas, sinó la proximitat amb espais de poder que, durant anys, no van veure, o no van voler veure, res.

Els documents desclassificats dibuixen una mecànica freda i sistemàtica: captació de joves en situació vulnerable, sovint sota promeses vinculades al modelatge o a oportunitats laborals; filtratge constant; enviament de fotos i vídeos; avaluació a distància. Tot amb una naturalitat que glaça.

“Too old”. Així, amb dues paraules, es descartava una dona de 25 anys. No com a persona, sinó com a producte fora de mercat. La brutalitat no és només en el criteri, sinó en la normalitat amb què s’aplicava. Era massa gran, el que volien eren nens i nenes vulnerables.

I tot això passava també aquí, a casa nostra. A Barcelona. Com és possible?.

Com pot ser que en una ciutat que es defineix com a oberta, cosmopolita i avançada, una estructura així pugui operar sense aixecar sospites? Com pot ser que, mentre existeixen institucions destinades a protegir menors, hi hagi joves vulnerables que acaben atrapats en circuits paral·lels?

No es tracta de dir que tot estigui connectat de manera directa. Però sí de fer-nos una pregunta incòmoda: el sistema arriba a tot?

Recordem que la funció de la DGAIA (avui DGPPIA) és detectar el risc, protegir i intervenir. I malgrat això, els últims anys han estat plens d’escàndols, polèmiques, denúncies i silencis. Molts silencis. En paral·lel, apareix la inquietant sensació que xarxes internacionals saben detectar precisament aquests espais on la vulnerabilitat existeix.

Potser el problema és més profund del que ens agrada admetre.

Perquè una ciutat global no només atrau talent i cultura. També atrau oportunistes, depredadors, màfies i xarxes que saben detectar esquerdes. I aquestes esquerdes existeixen: precarietat, joves sense papers, necessitat urgent de feina, promeses que semblen oportunitats però que acaben sent trampes.

I aquí és on tot encaixa. El sistema institucional actua quan el problema és visible. Però aquestes xarxes viuen del contrari: de la invisibilitat, de la zona grisa, del moment en què ningú està mirant.

I les dades que han anat emergint són igualment inquietants. Diversos arxius apunten que Barcelona no era un punt anecdòtic, sinó un espai funcional dins aquesta dinàmica global criminal.

Després d’entregar una noia a París, un col·laborador s’acomiadava dient que marxava a Marràqueix per “continuar la missió”. També hi ha referències a desplaçaments a Cuba amb el mateix objectiu: buscar “noies noves”. És a dir, nenes i nens.

Missió. Com si fos una feina qualsevol. Com si tot plegat tingués una lògica interna acceptable.

I és aquí on la indignació es fa inevitable.

Perquè potser no ho veurem als titulars cada dia. Potser no hi haurà debats interminables ni tertúlies incendiades. Però això també forma part del que som.

Una societat no es defineix pel que proclama, sinó pel que tolera en silenci.

I la pregunta ja no és només què va passar, ni qui ho sabia. La pregunta és molt més incòmoda: què estem disposats a no veure per poder continuar mirant cap a una altra banda? Fa mal veure fins i tot la nostra ciutat involucrada, però més mal els fa a les víctimes silenciades i traumatitzades per monstres amb tant poder.

Cesc Núñez