carrostia

La pregunta no és retòrica, jo vull saber-ne la veritat. Quan plantejo la pregunta aquesta va adreçada als partits polítics que semblaven independentistes i que ara no sé com definir-los. Tots recordem els fets de l’octubre de 2017 i fins i tot el 9-N, la ciutadania de Catalunya, en totes dues ocasions, va donar la cara i el seu suport al procés d’independència, en especial la jornada del referèndum, on va haver d’enfrontar-se als cossos policials de l’estat que volien impedir-lo. Algú pot explicar-me els motius de la situació actual? Què se n’ha fet d’aquell esperit que ens va moure i ens va il·lusionar? Sabem quina va ser la resposta espanyola, l’aplicació del 155 i les noves eleccions al Parlament que, contra tot pronòstic espanyol, va ser una mostra més de la voluntat independentista dels catalans envers el seu projecte cap a la República Catalana, tot i les adversitats d’aquell moment. Recordo, de tota la vida, dues expressions que defineixen l’èxit o el fracàs d’u

Que la revolución catalana es una revolución de nuevo tipo se ve en el desconcierto que provoca. El Estado no sabe cómo reaccionar; el gobierno, tampoco. Las opciones son escasas: se cede a la petición independentista de referéndum o se interviene la Generalitat con un 155 beligerante, un estado de excepción permanente. La intervención no será aceptable en el exterior; la cesión no lo será en el interior. La posición intermedia es imposible porque Sánchez y el PSOE están cerrados al diálogo. Por contra, el independentismo recalcitrante sigue siendo mayoritario y unido, a pesar de las discrepancias internas. Lo que los unionistas tienen enfrente no es un partido o una alianza de partidos, sino una sociedad en toda su complejidad. Los partidos tienen a sus dirigentes presos o exiliados. Pero el Govern de la Generalitat manifiesta estar en la misma onda y el MHP Quim Torra, procesado por desobediencia se reafirma en su actitud, "hasta las últimas consecuencias" que,

La persecució penal de l’Estat espanyol contra el referèndum de l’1-O i l’existència per aquest motiu de presos i exiliats polítics provoca incomprensió i cada cop més mostres de rebuig arreu del món democràtic. Una de significativa és el manifest de suport a l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, signat per la vicepresidenta del Parlament Europeu i cincents eurodiputats i exeurodiputats de 25 països, que va ser presentat ahir al mateix Parlament i en el qual es denuncia l’empresonament injust i insòlit de Forcadell per haver permès el debat parlamentari i se’n demana l’alliberament immediat. La constatació de la desmesura de la persecució judicial de polítics, líders socials, alts càrrecs del govern i fins i tot els membres de la sindicatura electoral de l’1-O i la convicció que està moguda per un desig de venjança, no pas de justícia, és cada cop més estesa a àmbit internacional. El cas de Carme Forcadell, abans presidenta de l’ANC i líder de mobilitzacions massives

I  ara, com seguim? Tothom s’ho pregunta. I el president Torra fa grans afirmacions sobre la República i l’1 d’octubre però no proposa cap mesura concreta de sobirania, més enllà de dir que no acatarà la sentència dels presos/es en cas que no sigui absolutòria. Busca un acord en què es pugui refer l’autonomisme, i deixar la República per a un futur incert. En boca de la gent, “construïm república”, “fem república” o “som república” són expressions d’una determinació més que demostrada, però en boca del Govern i els partits que li donen suport són una perillosa cortina de fum darrera la qual es busca un compromís amb l’Estat. Una altra cosa serà que l’aparell de l’estat rebutgi sotmetre’s a un hipotètic acord polític, que no seria la primera vegada! També els partits del Govern parlen d’ampliar la base, però aquesta mateixa necessitat que tothom comparteix, no ha de ser un argument ni per a la paràlisi ni per al retorn a l’autonomisme. Eixamplar la base no vol dir espe

L’Estat espanyol ha donat la primera senyal de vida intel·ligent en molt de temps al renegar de l’intent de fer-se amb el control total i efectiu de Catalunya via article 155 i convocar immediatament eleccions. Apunt important: aquest article l’he escrit el diumenge 29 d’octubre de 2017.  Un escenari d’ocupació policial i militar de Catalunya després de la DUI era intolerable per la Unió Europea, que s’ha afanyat a pressionar l’Estat perquè abandoni tota pretensió de violència contra els catalans. El Govern català, jo mateix i molts altres esperàvem que l’Estat espanyol entrés a sac i desbocat a detenir càrrecs electes, ocupar presencialment el Parlament, fer-se amb tots els serveis públics, etc. És a dir, tots esperàvem que apliqués una estratègia de commoció i paüra al més pur estil de la que van seguir els americans els primers dies de la Guerra d’Iraq. En aquest escenari repressiu el poble auto-organitzat hagués plantat cara al Règim fins que s’hagués produït una mediació int