Gaudí? Quin Gaudí?

«Cada país fabrica els seus mites. Els aixeca, els modela i, quan convé, els mutila. Amb Gaudí, la temptació de descatalanitzar-lo és molt gran».

Cada país fabrica els seus mites. Els aixeca, els modela i, quan convé, els mutila. La temptació és universal: convertir figures complexes en estampetes inofensives. Catalunya no n’és immune. I Espanya encara menys.

Per això caldrà observar amb atenció quirúrgica què passarà els pròxims mesos amb Antoni Gaudí. La visita del papa de Roma a la Sagrada Família i la celebració de l’Any Gaudí situaran l’arquitecte més universal de Catalunya sota tots els focus.

Hi desfilaran institucions, governs, bisbes, acadèmics, experts i fabricants professionals de relat. Els mitjans n’aniran plens. Tothom voldrà apropiar-se’n una mica. Tothom voldrà explicar-nos qui era Gaudí.

La pregunta és: ens explicaran el Gaudí real?

Perquè el risc és evident.

Hi ha un Gaudí que agrada molt als despatxos oficials: el geni místic, l’home auster, el creador obsessionat amb la natura, el visionari espiritual que parlava amb Déu a través de les pedres.

Aquest Gaudí existeix. És real. Però és incomplet.

Hi ha un altre Gaudí que incomoda. El català radicalment conscient de la seva nació. L’home que no concebia Catalunya com una regió folklòrica, sinó com una pàtria sotmesa. El ciutadà que es negava a renunciar a la llengua fins i tot davant del poder.

Aquest Gaudí també existeix. I massa sovint desapareix dels discursos institucionals com si fos una taca inconvenient sobre les tovalles del banquet.

Recordaran que Gaudí va ser detingut per la policia espanyola per negar-se a parlar castellà? Recordaran que el 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou arrestat quan intentava assistir a una missa en commemoració de l’Onze de Setembre?

Explicaran que, davant dels agents, va insistir a parlar en català malgrat les amenaces i la humiliació? O aquest episodi quedarà relegat a la nota a peu de pàgina que ningú no llegeix?

Recordaran també la seva negativa persistent a canviar de llengua davant del rei Alfons XIII? O aquesta anècdota serà considerada excessivament incòmoda per a les sensibilitats monàrquiques contemporànies?

Perquè aquí hi ha el nus de la qüestió: Antoni Gaudí no era només un arquitecte genial que casualment havia nascut a Catalunya.

Era un català amb una consciència nacional profunda.

La seva obra és inseparable d’aquesta identitat.

La Sagrada Família no s’entén sense la tradició espiritual catalana.

El Park Güell no s’entén sense la voluntat de construir una modernitat pròpia. El seu univers simbòlic neix d’una cosmovisió inequívocament catalana.

Però això incomoda.

Incomoda perquè l’Estat espanyol necessita convertir Gaudí en patrimoni compartit, neutralitzat, amable, exportable. Necessita un Gaudí universal, sí, però desproveït de qualsevol aresta política. Un geni espanyol que feia coses rares a Barcelona. Una mena de Dalí pietós. Una marca global apta per al consum turístic.

I aquí és on apareix la gran operació de blanqueig: separar el creador de les seves conviccions. Com si el patriotisme de Gaudí fos una excentricitat menor. Com si la defensa radical de la llengua fos una mania privada. Com si el seu compromís nacional no hagués travessat tota la seva existència.

Però precisament allò que fa universal Gaudí és la seva autenticitat radical. No va intentar agradar. No va negociar la seva identitat. No va diluir-se per ser acceptat. Va construir des d’un lloc concret, amb una llengua concreta, una fe concreta i una nació concreta. I és des d’aquesta arrel profundíssima que la seva obra parla al món.

Els pobles petits només esdevenen universals quan deixen de demanar permís.

Potser per això hi ha qui prefereix un Gaudí desactivat. Un santó arquitectònic sense conflictes. Un artista despolititzat. Una figura contemplativa apta per a discursos institucionals, recepcions diplomàtiques i audiovisuals patrocinats.

Fóra una estafa moral. Perquè si amputem el Gaudí catalanista, no només falsegem la seva biografia. També falsegem Catalunya. Convertim la nostra història en una successió de genis miraculosos desconnectats del país que els va fer possibles.

I aquesta és una vella obsessió colonial: admirar les obres mentre s’esborra la nació que les ha produïdes.

L’Any Gaudí serà, en el fons, una prova de maduresa. Sabrem explicar Antoni Gaudí en tota la seva complexitat?

O acabarem servint al món una versió esterilitzada, sentimental i políticament innòcua?

Germà Capdevila