carrostia

Una monarquia és, sobretot, espectacle. El seu paper –com cap altre paper de l’esfera pública– depèn de les aparences.  I és per això que una monarquia sempre s’envolta d’aquella pompa que pretén distingir el monarca dels ciutadans. Si el monarca no apareix als ulls de la gent com algú diferent, i superior, la gent comença a qüestionar-se quina necessitat en té. I si la gent es comença a preguntar per quina raó necessita un monarca, aleshores el monarca està acabat. Al món, avui, només queden ja dèsset monarques, divuit si comptem el papa, que és l’únic monarca electiu del món. L’extinció de la institució monàrquica sembla a hores d’ara només una cosa de temps. Especialment si el monarca és polèmic. Felipe de Borbó va rebre la resposta que mereixia de la ciutadania i les institucions catalanes. Va haver d’entrar al Palau de la Música sense pompa, gairebé d’incògnit, amb la policia ocupant d’una manera brutal la Via Laietana i fent per manera de contenir la protesta

Cinquanta-sis per cent: el percentatge electoral que us volen amagar De manera oficial, el primer d’octubre 2.044.038 persones van votar a favor de la independència. És una xifra que cal posar en perspectiva perquè és molt important. Per comparació, en la votació del 9-N, 1.861.753 persones van votar per la independència, i no van tenir, per això, cap problema d’ordre públic. I en les eleccions del 27-S van ser 1.966.508 persones, que van votar independència, per mitjà de les candidatures de Junts pel Sí i la CUP. El primer d’octubre, doncs, la xifra d’independentistes s’enfilà per primera vegada més amunt dels dos milions, i això malgrat la gravíssima agressió de què van ser víctimes els votants que intentaven exercir el seu dret democràtic. A quin extrem hauria arribat, però, el vot per la independència, si la policia espanyola no hagués atacat els col·legis de la manera que ho va fer i no hagués segrestat les urnes que va segrestar? Ara faré un exercici especulatiu, que r