carrostia

  Esta carta -escribe el firmante, que también podría dirigirla al arzobispo de Oviedo y puede que a algún otro monseñor- no nace del desprecio, sino de la preocupación. Porque cuando los obispos juegan a ser políticos, la fe se resiente. Y cuando el Evangelio se utiliza para justificar recelos en lugar de para incomodar conciencias, algo esencial se pierde. Tal vez convendría volver a aquella imagen inicial. Al obispo que entra en la ciudad montado en un asno, sin miedo a parecer débil, sin necesidad de señalar a nadie como sobrante. Porque ese gesto —humilde y evangélico— decía más que muchos discursos: recordaba que la Iglesia no está para contar a los que llegan, sino para acogerlos; no para bendecir fronteras, sino para ensancharlas; no para administrar el miedo, sino para desarmarlo. Hay silencios que rezan y palabras que, aun pronunciadas en nombre de Dios, suenan a destiempo. Esta carta nace de uno de esos desajustes: de la inquietud que provoca ver a pastores abandon...

El meu ex sempre m’ho deia. Fai finta che mi ami. Perquè sabia que hi havia moments que em queia molt malament. Recordo que tot just fa una setmana que França ha tret l’obligació medieval de mantenir relacions íntimes al matrimoni. Suposo que també és el que li deu dir aquell senyor de color taronja a la seva dona quan van gravar aquest documental que brillarà per la seva poca presència a les sales. El silenci és també una manera de comunicació. Una mica com quan t’obligues a somriure quan estàs trist i aquest gest canvia les teves connexions neuronals. Per coses de l’atzar, he pogut degustar el gran argument de Rental Family. Quin gran encert, malgrat que en un principi vaig pensar que no era una pel·lícula del meu gust. La primera seqüència mostra com contracten algú perquè fingeixi tristesa al teu enterrament. Un fet amb el qual no empatitzo i més quan passa al Japó. Però és una de les pel·lis que, sense anar als temes fàcils i lacrimògens, m’ha emocionat tremendament. Tots hem fing...

  El sensellarisme creix a Barcelona de manera sostinguda i ja no pot ser considerat un fenomen marginal. Al voltant de 2.000 persones dormen al carrer de la ciutat, segons els recomptes de Fundació Arrels fets a finals de 2025, una xifra que suposa un augment d’un 43 % respecte al recompte de 2023 (1.384 persones). Aquest és el registre més alt dels últims anys. No és un fenomen passatger ni invisible; s’ha instal·lat amb cruesa. Aquesta presència genera incomoditat i, en alguns casos, por. Tanmateix, associar aquesta realitat amb degradació i inseguretat és un error simplista i perillós. La immensa majoria de persones sense llar no són una amenaça: són el resultat d’un sistema que expulsa qui no pot seguir el ritme del mercat laboral i de l’habitatge. Darrere hi ha històries de precarietat acumulada, preus de l’habitatge inassumibles, xarxes familiar i de suport trencades i manca d’alternatives. Criminalitzar la pobresa no resol res; només alimenta el rebuig i justifica respo...

  Sánchez entrega retazos de la soberanía nacional a sus socios para blindarse en la Moncloa ante el acoso de sus propios casos de corrupción y la debilidad parlamentaria. Sánchez ha sido presa propicia de las todas las especies de garrapatas que lo auparon por primera vez a la presidencia del Gobierno de España el 1 de junio de 2018, aprovechando la extrema debilidad del grupo socialista en el Congreso, donde PSOE, PSC y PSOE-Nueva Canarias contaban con tan sólo 85 (75+7+3) diputados, y muy conscientes de que el nuevo inquilino en la Moncloa no podría aprobar una sola ley sin el consentimiento de todos y cada uno de ellos. El asunto no mejoró apreciablemente tras los resultados de las elecciones generales de 2019 y 2023, y los socios y avalistas de Sánchez no han dudado en sacar provecho de la oportunidad histórica que les brindaba la extrema debilidad parlamentaria del gobierno. Unos y otros pusieron en marcha sin dilación una operación de acoso y derribo con un único propó...

  Esquerra havia estat de tota la vida el partit de l’ànima insurgent. Ara, en canvi, el partit s’ha tornat plenament institucionalista. L’1 de febrer de 2018, l’actual secretària general d’ERC etzibava en una entrevista a El debat de la 1 (TVE): “ Crec que Esquerra Republicana ha de decidir què vol ser de gran .” Curt però intens. Adreçat a un partit que aleshores ja acumulava gairebé 87 anys d’història, no és cosa menor. Particularment, quan la formació que aleshores representava la senyora Alamany, Catalunya en Comú Podem, no arribava ni a tres mesos de vida. Carai, tu, sí que creixen de pressa algun(e)s i que acriaturats que romanen altres, hom diria. Però a Alamany no li mancava raó. Els d’Esquerra sempre havíem estat més aviat uns eixelebrats, uns i unes somiatruites senzills i humils (i doncs, d’esquerres), que ens entestàvem en la idea de la independència per sobre de tot. Havíem estat. Ens entestàvem. Feliçment per a molts (no pas pocs de fora del partit, és cl...

  La coordinadora de Opinión del diario Público analiza en este   artículo que llamar " hijo de puta " al presidente del Gobierno, como hace la derecha desde que se escuchó en el Congreso por parte de una de sus más significadas representantes, es una expresión de odio detrás de la que hay una propuesta implícita. Es de una ingenuidad sideral pensar que quienes lo dicen no esperan que al decirlo ocurra algo muy concreto: que Sánchez, su gobierno y el electorado que respalda a la coalición (millones de españoles) desaparezcan; que desaparezca la contienda política, que el parlamentarismo se suspenda, que el gobierno se instituya a partir de principios que no son los democráticos, sino otros que entran en juego cuando un expresidente de Gobierno como Aznar dice " quien pueda hacer, que haga "; o cuando en un chat de militares retirados se insta a aniquilar a 26 millones de españoles; o cuando (como cuenta mi compañero Danilo Albin) el secretario general de Hazte Oír...