carrostia

  Barcelona i   Catalunya van esdevenir el focus mundial l’any 1992, amb la celebració dels Jocs Olímpics. Des d’aleshores, la capital ha cercat, endebades, tornar a ser el centre   d’atenció planetària, tot i la gran capacitat d’atracció de concerts d’artistes internacionals; fires especialitzades, com el MWC, l’ISE i Alimentària; o alguns partits del FC Barcelona, en especial durant l’etapa gloriosa de Leo Messi. Han passat 34 anys des del 1992 i aquest 2026, Barcelona i Catalunya tornen a brillar amb llum pròpia. No per un esdeveniment en especial, sinó per la coincidència, en el temps i l’espai, de nombrosos actes de dimensió mundial que portaran el nom de la ciutat i del país a tots els confins del món. Entre els pròxims dies 9 i 11 d’aquest mes de juny, el papa Lleó XIV ens visita, amb tres actes molt potents previstos a l’Estadi Olímpic, al monestir de Montserrat i a la Sagrada Família. En l’actual situació geopolítica mundial, amb els pobles palestí i libanè...

  “¿Me pone un café? ”. Una de las acciones más cotidianas de nuestra vida se ha encarecido notablemente en los últimos años y, aunque muchos consumidores perciben esta subida, pocos se preguntan qué hay detrás del precio de una taza. El café es uno de los productos agrícolas más globalizados del mundo y su precio depende de una cadena que va del cafetal a la cafetería (o a nuestra cafetera). Por eso, cuando pagamos una taza no solo pagamos el café que bebemos. ¿Robusta o arábica? Empecemos por subrayar que no todo el café es igual. En el mercado global predominan dos grandes variedades: arábica y robusta. El arábica, más valorado por su perfil aromático, domina los segmentos de mayor calidad. El robusta, más económico, se utiliza sobre todo en mezclas comerciales, expreso y café soluble. A ello se suma la diferencia entre el café convencional (el del “ café con leche en vaso ”) y el de especialidad en el que origen, trazabilidad y calidad sensorial justifican precios s...

  « Les condicions objectives són les que eren, corregides i augmentades: simplement, una Catalunya de vuit milions pròspera és inviable sense sobirania » El PSC té tot el que volia el 2017: Catalunya no s’ha separat d’Espanya, i el partit mana a totes les institucions. Eren les dues coses que havien de passar per tornar al camí del creixement, la prosperitat, la pau social i el bon funcionament dels serveis públics, deixant enrere la incertesa, la divisió interna, la paràlisi econòmica i el desgovern provocat per la quimera independentista. Per sortir de l’atzucac, calia centrar-se en els problemes reals de la Catalunya real i recuperar la sintonia amb el govern d’Espanya. Els irresponsables havien de deixar de governar, i els adults havien de tornar a prendre el control total de la situació. PSC, Foment, CCOO i UGT, la Caixa, La Vanguardia i el Periódico. Els actors de sempre menys Convergència, caiguda en combat contra ella mateixa, per superar la febrada adolescent del ...

  Mourinho, Haaland, Dumfries y un fichaje sorpresa de 150 millones… Los últimos días, la carrera entre Florentino Pérez y Enrique Riquelme por la presidencia del Real Madrid se ha convertido en un carrusel de nombres. Pero más allá del listado de estrellas, las primeras elecciones en 20 años en el club blanco han dejado una pelea encarnizada entre dos empresarios que, cada uno a su manera, son referentes de dos sectores económicos clave en España: la construcción y la energía. La contienda, que se resolverá este domingo, no ha sido de guante blanco. La disputa ha tenido sus ramificaciones en el sector de la banca y ha resucitado una de las guerras empresariales que marcaron la primera década de los 2000, la del intento de ACS por hacerse con Iberdrola. Pero antes nos fijamos en los candidatos: el titán de la construcción y la promesa de las energéticas. De un lado, Pérez, de 79 años, presidente de ACS, con una capitalización de 35.000 millones de euros. Del otro Riquel...

La sortida d’Àngels Barceló de la direcció del programa matinal de la SER mostra que els gegants de la ràdio espanyola s’asseuen sobre estructures febles i plataformes trontollants. Que la líder d’audiència radiofónica, directora del programa de ràdio més escoltat, hagi de tocar el dos, probablement a instàncies de la propietat de l’empresa, indica que ser periodista radiofònic és un molt mal negoci: impulses un projecte guanyador que triomfa i la recompensa és que et fan fora. El conflicte es presenta com la discrepancia en la línia editorial del mitjà però respòn a qüestions més complexes. De discrepàncies d’aquesta mena n’hi ha cada dia a tots els mitjans i no acaben amb els professionals sortint en globus. Els productes periodístics seriosos es construeixen sobre la disconformitat i han de resistir totes les batzegades que la confrontació humana aporta inevitablement a la tasca comuna. L’argument de “ si no estàs d’acord amb l’amo, plega ” pot servir per a un bar de frankfurts però...

  Que se corrompan los partidos, que los sindicatos mayoritarios pacten con la patronal, que nos enjaulen la libertad, vale, pero que no nos roben la risa. El día en que nos roben la risa, nos darán ganas de matar. Se llama María Vanesa Díez la jueza que presidió el tribunal de instancia de Valladolid que condenó a la revista El Jueves por nombrar Gilipollas del Año a Polonia Castellanos, presidenta de Abogados Cristianos. Estos jueces nuestros nos están haciendo la vida imposible. Primero nos arrebataron la ilusión de regeneración política aplastando a golpe de lawfare la germinación de Podemos, mientras a los delincuentes fascistas les aplicaban el lawlove con togas y a lo loco. Poco a poco (no son muy rápidos), fueron comprendiendo las inmensas posibilidades que les brindaba la Ley mordaza para abortar también la movilización social, y empezaron a meter en la trena a los amigos de Chanquete por entonar el No nos moverán. Una vez desilusionados y desmovilizados, ahora nos...