I això era el que Esquerra havia de ser de gran
Esquerra havia estat de tota la vida el partit de l’ànima insurgent. Ara, en canvi, el partit s’ha tornat plenament institucionalista. L’1 de febrer de 2018, l’actual secretària general d’ERC etzibava en una entrevista a El debat de la 1 (TVE): “ Crec que Esquerra Republicana ha de decidir què vol ser de gran .” Curt però intens. Adreçat a un partit que aleshores ja acumulava gairebé 87 anys d’història, no és cosa menor. Particularment, quan la formació que aleshores representava la senyora Alamany, Catalunya en Comú Podem, no arribava ni a tres mesos de vida. Carai, tu, sí que creixen de pressa algun(e)s i que acriaturats que romanen altres, hom diria. Però a Alamany no li mancava raó. Els d’Esquerra sempre havíem estat més aviat uns eixelebrats, uns i unes somiatruites senzills i humils (i doncs, d’esquerres), que ens entestàvem en la idea de la independència per sobre de tot. Havíem estat. Ens entestàvem. Feliçment per a molts (no pas pocs de fora del partit, és cl...