carrostia

« No és que em sedueixi la dificultat; és que la quietud em fa por perquè hi veig un mirall que no vull mirar més de cinc segons ». Un dia com un altre. Pots dinar? Va som-hi. Ja m’ho arreglo. Quedem prop del meu despatx. No es pot dir que no. Fa dies que no ens veiem. I a més, també ve l’altre pirata del trio. Ens trobem abans. I, mentre esperem al que triga, comencem a parlar. Tenim corda, tenim temes. Ara estem passant per una part de guió una mica esgarrapat. Tu més que jo segurament, perquè serà Urà o serà la providència, però tots tenim èpoques. I què tal, i com ho portes. Doncs mira, continuo amb això, ara buscant això altre. I com que tens punts genials perquè ets un geni em dius que m’obsedeixo amb la dificultat, que la persegueixo. Que em posa, vaja. Necessito coses complicades per motivar-me a la vida. I tu, en canvi, em dius, ets bo en l’adversitat. T'encoratges, com diu la dita, i treus el millor de tu mateix quan t’ataquen o quan t’ho posen difícil. Jo no necessito at...

  « La situació laboral dels mestres només és una de les arestes que compliquen el panorama educatiu a Catalunya, afectat encara per les retallades i per una tendència creixent a a abocar-hi problemes que venen de casa » En educació no tot poden ser estadístiques, perquè els números també serveixen per mentir, però sí que hi ha indicadors que ajuden a radiografiar el funcionament del sector. En clau acadèmica, seria negligent no assenyalar que el nivell ha anat baixant -així ho determinen els informes PISA i la percepció dels professionals, que és especialment vàlida- i que els canvis pedagògics -possiblement necessaris en la concepció però d'aplicació complexa a les aules- han tingut un impacte directe en el rendiment. A les escoles hi passa de tot, perquè són un reflex de la societat, i quan la societat té problemes és inevitable que entre els professors i l'alumnat aflorin malestars que amenacen d'enquistar-se. És fàcil fer la caricatura dels mestres -que si tenen mo...

  " Los políticos son vistos por sus adversarios no como ciudadanos particulares, sino como combatientes uniformados de un ejército enemigo ". Uno. El clima Muchos lectores recordarán el anuncio o habrán oído hablar de él. Ante sus horas más bajas, el Atlético de Madrid puso en circulación a principios de la década de 2000 un ingenioso spot en el que se veía a un niño y su padre circulando por unas calles de Madrid atestadas de madridistas celebrando los triunfos de su equipo mientras los colchoneros acababan de hundirse en el pozo de la Segunda División. El anuncio terminaba con el niño formulando esta pregunta, mitad enternecedora, mitad letal: “Papá, ¿por qué somos del Atleti?”. Viendo el envenenado clima político del país y escuchando las cosas tremendas que los políticos, aunque ciertamente unos mucho más que otros, se dicen entre sí, cabe imaginar a ese mismo niño yendo en el coche con su padre alcalde, concejal, consejero o ministro; concluido el noticiario radio...

  « La democracia es el régimen del conflicto regulado ». La frase es de Norberto Bobbio, uno de los grandes pensadores del constitucionalismo europeo. Y explica bien qué debería ser la política: discrepancia, rivalidad, tensión, sí —pero siempre dentro de unos límites que permitan gobernar. La negativa de ERC a apoyar los presupuestos del Govern de Salvador Illa se inscribe, en parte, en esta lógica. Los republicanos buscan los máximos. Quieren marcar perfil propio y evitar quedar diluidos en una legislatura que no lideran. Es legítimo. Forma parte del juego democrático. Sin rivalidad política, de hecho, la democracia se empobrece. El problema es que el conflicto, cuando se prolonga demasiado, deja de ser motor político y se convierte en bloqueo institucional. Cataluña hace demasiado tiempo que vive en este equilibrio precario. Presupuestos prorrogados, negociaciones eternas, geometrías parlamentarias imposibles. El país sigue estirando un chiste que ya viene de 2023, como si ...

Benvinguda la fe renovada en la llengua com a ciment de la nació sencera. I benvinguda l’exigència de lleis protectores que ningú no voldrà, ni sabrà ni podrà aplicar des de les institucions. “ Aquest país fa prop de setze anys que és regit gairebé exclusivament per lleis excepcionals i, tanmateix, és el país on més sovint s’ha apel·lat el poble a la insurrecció […]. La conseqüència precisa, necessària, immediata d’aquest estat és l’absorció pel poder militar de la resta de poders; són les comissions militars posades al lloc que haurien d’ocupar els jutges de primera instància i les audiències .” (Estanislau Figueras, en castellà, al congrés espanyol, 1851) “ Quina necessitat hi ha de veure aquella Barcelona que està sempre com un campament? Els campanars plens de soldats i amb un guàrdia custodiant permanentment les campanes; tots els cossos de guàrdia fortificats; els canons dels forts amenaçant Barcelona […]. I tot plegat, per què? Un poble tranquil com aquell, un poble on a les onz...

  " La vía legislativa tradicional se estrecha, pero los canales ejecutivos siguen plenamente activos " En los últimos meses se ha instalado la idea de que la legislatura está prácticamente paralizada. La fragmentación extrema del Congreso, un clima político crecientemente polarizado y la dificultad del Gobierno para reunir mayorías estables han reforzado la percepción de que el Ejecutivo carece de capacidad para sacar adelante su agenda. Las votaciones fallidas de la senda de estabilidad, la retirada preventiva de iniciativas como la reforma de la ley del suelo o la ausencia de nuevos Presupuestos Generales del Estado desde 2023 parecen apuntalar ese diagnóstico. Desde posiciones empresariales, institucionales y políticas se repite con frecuencia una conclusión tajante: “ este Gobierno no tiene mayoría; poco más podemos esperar ”. Pero esa lectura pasa por alto un elemento decisivo: la parálisis legislativa no equivale a parálisis normativa. Aunque políticamente releva...