carrostia

  El tren arranca lentamente…, així comença un dels poemes més reeixits i melangiosos de Juan Ramon Jiménez, justament el que inicia el seu llibre titulat Melancolia (1912), i que pot llegir-se com un cant a la tranquil·la lentitud i a les moroses i amorosenques activitats humanes. Quan anar amb tren era sinònim d’anar amb calma -ara ja no ho és, ni tan sols ho és quan anem amb els pàmfils i impuntuals trens de rodalies- era fàcil parlar amb el passager/passatgera que t’havia tocat al seient del costat, especialment si el viatge era llarg (i molts ho eren); en més d’un cas era possible fer-se un amic o amiga al tren, encara que no fos un d’aquells que, segons una dita popular, estava com per a parar un tren. Això era així perquè vivíem en un mon sense pantalles als vagons de trens i sense telèfons en les nostres butxaques; en comptes de mirar distretament una pel·lícula o de llegir per sobre un missatge més aviat oblidable, parlàvem -sí, parlàvem- i, si teníem la sort de ser am...

  Enguany es compleixen noranta anys de les jornades que van transformar Barcelona en una ciutat empoderada pel moviment obrer. Entre el 18 i el 21 de juliol de 1936, la ciutat va viure quatre dies que canviarien els signes dels temps. La derrota de la insurrecció militar va obrir les portes a una situació insòlita: la coexistència de dos poders. D’una banda, el poder legal de la Generalitat i les institucions republicanes; de l’altra, el poder real que emanava dels carrers, dels sindicats i dels comitès obrers que havien contribuït decisivament a derrotar els revoltats. Durant aquelles hores decisives, Barcelona es va convertir en l’escenari d’una autèntica revolució social que alteraria profundament la vida política, econòmica i social del país. La tarda del dissabte 18 de juliol de 1936, Barcelona presentava un cel serè, sense núvols i amb aquella llum radiant característica dels dies d’estiu. Des del carrer es podien veure les finestres obertes dels habitatges amb l...

  Durante estas semanas nos hemos permitido olvidar, por unas horas, que el planeta sigue ardiendo, que las guerras continúan abiertas y que la desigualdad no entiende de calendarios deportivos. A cambio, hemos aceptado esa ficción maravillosa según la cual once futbolistas son capaces de representar las virtudes, los defectos y las contradicciones de cincuenta millones de personas. Es falso, pero nos funciona. Quizá porque el fútbol sigue siendo el último idioma universal capaz de hacer gritar exactamente por el mismo motivo a un pescador senegalés, una enfermera coreana, un taxista mexicano o una estudiante de Barcelona. ¡Goooool! Tiene algo de milagro, pero también de propaganda política. Las finales de los Mundiales no deciden solo un campeón. También deciden un relato. Y los relatos importan mucho más de lo que estamos dispuestos a admitir. En la final de anoche también había dos maneras de entender el éxito. Dos formas de explicar el mundo. No tanto porque España y ...

  « Alegrem-nos de les solucions personals que puguin derivar-se –o no– de l’aval europeu a la llei, però no ens despistem: som on érem abans de començar el procés ». D’exemples d’amnistia que posen fi a un conflicte polític n’hi ha molts, i en tenim un de ben proper, que és la Llei 46/1977 d’Amnistia, aprovada el 15 d’octubre de 1977 pel Congrés de Diputats. Després d’una guerra civil i de quaranta anys de dictadura (continuació de la guerra per altres mètodes), el règim sortint i les forces democràtiques entrants van acordar fer cau i net i, d’aquesta manera, fer possible l’intercanvi que defineix la transició espanyola: democràcia a canvi d’impunitat. La guerra civil no es va acabar el 1939, sinó aquell 15 d’octubre de 1977, quan tothom va tenir la garantia que no seria perseguit pels crims comesos, per molt aberrants que fossin. L’amnistia va ser la peça clau de la Transició, molt més que la Llei de Reforma Política, la legalització del PCE o l’aprovació dels Estatuts d...

La Guerra Civil es un episodio de la historia reciente de España que dio lugar a la implantación de un sistema dictatorial represivo de casi cuarenta años. A noventa años de su inicio, forma parte de la memoria colectiva como un hecho traumático y conflictivo, y aún está presente en los debates ideológicos y políticos. Su enseñanza resulta fundamental no solo para entender el pasado más o menos cercano, sino como conocimiento básico sobre el que construir una educación cívica y democrática antes de abandonar el sistema educativo. Pero ¿es así? ¿Salen los chicos y chicas de la educación obligatoria entendiendo y habiendo estudiado este episodio del pasado, sus orígenes y sus efectos? ¿Una asignatura pendiente? Las leyes educativas han cambiado a menudo en los últimos años en España, pero todas han coincidido en no dar a este contenido histórico el tiempo y peso académico que merece. Si bien se han dado algunos pasos en la última ley educativa, la realidad es que se puede dedicar muy poc...