De crisis i urgències
La sort d’escriure columnes des de la reflexió continuada és comprovar el seu bon envellir. Al llarg de tot l’any 2025 vaig preocupar-me molt per certs temes que ara afloren amb naturalitat, doncs al cap i a la fi els textos que els hi vaig dedicar anticipaven les seves crisis i retorns. El primer d’ells és el de Rodalies. Des de fa algunes setmanes, potser no importa molt en quin moment em llegeixis, el servei de trens de proximitat català s’ha vist immers en una sèrie de problemàtiques amb tints ben idonis per a simbolitzar el ridícul de tot un país. Durant tot aquest temps no m’ha xocat part del cinisme polític mediàtic, amb Puigdemont desaforat contra l’actual administració i gairebé ningú amb el dit lúcid de meditar sobre com és més greu des de la passivitat de molts governs catalanes, preocupats per a qualsevol cosa excepte legislar, afegint-se al seu desgavell una nul·la voluntat d’acord amb els seus homòlegs espanyols d’esquerres o dretes. Delante, detrás, un, dos, tr...