carrostia

  El primer amor no és el primer enamorament: el primer amor és el que rebem a casa, molt abans que siguem capaços de correspondre’l. La manera com ens han estimat d’infants és el primer pòsit del sediment sobre el qual estimarem d’adults. La família és el primer filtre que tenim de la vida i, lluny d’ideals propagandístics, també és el lloc on vivim els primers desenganys. Fins i tot els qui hem viscut en famílies on se’ns ha acollit, cuidat i guarit amb un amor pràcticament incondicional hem experimentat la ferida de no rebre la mena d’amor que necessitem. Fins i tot els qui tenim pocs retrets a fer a la nostra família d'origen ens plantegem si serem capaços de criar, educar i acompanyar com nosaltres ho hauríem necessitat —si és que els nostres fills necessiten el mateix. Totes les complexitats del món poden llegir-se en una taula amb una família, la que sigui, asseguda al seu voltant. Com qualsevol institució feta d’humans, a la família —entesa com a grau màxim d’intimita...

  «L’eufòria desproporcionada que neix de la necessitat de validació externa. Complex d’inferioritat servit en cru i de manera inconscient des d’un compte oficial de la Generalitat de Catalunya» “26 anys després, els Premios Goya tornen a Barcelona! ”. És la primera frase d’un tuit del president Illa el matí del dia de la gala. El llegeixo, i automàticament noto que el signe d’exclamació em genera una forta incomoditat. Amb un punt final i prou, la frase seria una simple constatació, la manera normal d’introduir un missatge de benvinguda institucional a una gala cultural. L’exclamació, en canvi, mostra el clàssic entusiasme de parent pobre. “ Un gran reconeixement al talent dels professionals del cinema català !”, continua –i acaba– el tuit. Una altra vegada l’exclamació. Són dues en un tuit oficial de només dinou paraules. L’eufòria desproporcionada que neix de la necessitat de validació externa. Complex d’inferioritat servit en cru i de manera inconscient des d’un compte ...

  Solemos pensar que las enfermedades raras son aquellas que afectan a los demás, que no tienen nada que ver con nosotros. Hasta que en nuestra familia o nuestro entorno alguna persona es diagnosticada con una enfermedad rara. A partir de ese momento, el adjetivo “ raro ” pierde sentido, porque toda nuestra familia y amigos conviven con una persona que padece esa enfermedad, que ya pasa a formar parte de nuestra normalidad. Y más aún si es una dolencia grave y todo empieza a girar alrededor de ella y de los cuidados, atenciones y posibles tratamientos que necesita la persona afectada. ¿Raras o minoritarias? Usar el adjetivo raro puede tener connotaciones peyorativas, dado que en castellano se emplea como sinónimo de extraño. Su nombre deriva de una traducción, en mi opinión poco acertada, del término inglés rare, que quiere decir “ poco frecuente ”. Por eso muchos colectivos prefieren referirse a estas enfermedades como minoritarias o de baja prevalencia, términos más amables, ...

  Ni negra, ni roja, ni morada: Yolanda es blanca como la leche, la nieve al amanecer, los ángeles del Señor, la caspa de Rubiales o la Casa Blanca. La emotiva carta de despedida que Yolanda Díaz publicaba en Bluesky explicando su renuncia a encabezar las próximas elecciones generales es un perfecto ejemplo de yolandismo a la enésima potencia, desde el carraspeo a la firma. Entre la primera persona del singular y la del plural, Yolanda ha ido construyendo su carrera política como un anuncio de sí misma, a base de perogrulladas y cursilerías, apropiándose sin el menor pudor de logros ajenos y repartiendo datos a troche y moche. De hecho, el “ Quiero contaros una cosa ” con el que encabeza su Epístola a los sumitas tiene un eco lejano a aquel “ Voy a darle un dato ” con el que jugaba al tiro al plato en el Congreso. Hacia el final también hay otro eco (“ La tarea pendiente es ganar el país ”), sólo que esta vez viene del futuro y no del pasado. A Yolanda no se le escapa que El Pa...

  La desclassificació del 23F obre fitxers però deixa llacunes. Un relat oficial reconstruït i documents que reactiven dubtes sobre la Corona. El Govern ha iniciat la desclassificació de documents relatius al 23 de febrer de 1981. La decisió arriba més de quatre dècades després de l’intent de cop d’Estat i es produeix sota un marc jurídic que continua sent anòmal en termes democràtics: la Ley de Secretos Oficiales vigent és de 1968, aprovada en plena dictadura franquista i amb prou feines modificada després de la Transició. No fixa terminis automàtics de desclassificació ni estableix un òrgan independent que supervisi què s’ha d’obrir i quan. A la pràctica, això significa que la transparència no és un dret estructural garantit per calendari, sinó una decisió política. L’Executiu conserva el control sobre el ritme, l’abast i l’arquitectura de l’obertura. Els documents publicats contenen informació rellevant. Però apareixen com peces soltes. I és en aquesta fragmentació on sorgei...

  Cuando una libranza semanal cae justo el día de festivo, muchas empresas lo han dado por “ disfrutad o” sin más.   El Tribunal Supremo acaba de decir que, en determinados supuestos, eso no vale. El Tribunal Supremo en la Sentencia 372/2025 de 30 de abril de 2025, ha estimado un conflicto colectivo en el sector del comercio textil y ha fijado un criterio con impacto real en cuadrantes y calendarios: si una persona con jornada de lunes a domingo tiene su descanso semanal fijado en un día concreto entre semana y ese día coincide con un festivo laboral, debe reconocerse otro día de descanso compensatorio por ese festivo. No es una cuestión menor: afecta a la igualdad en el disfrute del descanso anual cuando hay plantillas con libranza fuera del fin de semana. Atención . Si en la empresa se considera " festivo ya disfrutado " cuando coincide con la libranza, el criterio del Supremo obliga a replantearlo. ¿A quién afecta de forma directa? La sentencia se centra en un colectivo mu...