Entradas

Israel y el coste de vivir en guerra permanente

Imagen
Israel y el coste de vivir en guerra permanente: siete frentes abiertos y ningún final a la vista El Estado de Israel no entró en guerra en octubre de 2023. Sus conflictos con los vecinos se remontan a 1948, a la contienda de 1967 y a la presencia militar continuada en Cisjordania y Gaza desde entonces, así como a la invasión del sur del Líbano entre 1982 y 2000. Lo que cambió con el ataque de Hamás del 7 de octubre fue la escala. Desde entonces el país combate de forma simultánea en varios frentes sin un acuerdo a la vista en ninguno de ellos. Sin objetivo final Esa manera de entender la seguridad tampoco es nueva. Benjamin Netanyahu la expuso hace más de tres décadas en A Place Among the Nations , publicado originalmente en 1993 y reeditado en 2000 como A Durable Peace , donde abogaba por una paz apuntalada en la disuasión y la fuerza, nunca en la reconciliación. La guerra prolongada no es otra cosa que la aplicación coherente de aquella idea. Pero toda guerra necesita un endgame , ...

Una escola en crisi, una societat en mutació

Imagen
  Les vertiginoses transformacions i els conflictes que agiten a la nostra societat incideixen avui amb redoblada força a l'escola. Una escola a qui encarreguem, no sols que instrueixi als nostres fills i filles, sinó que actuï com a vector d'igualtat i gresol de ciutadania. Ingent tasca… i desmesurada exigència. Demanem al sistema educatiu eficiència, claredat en el seu model, en el seu propòsit… quan, en realitat, encara no sabem molt bé cap a on anem i el futur apareix embolicat en una boira d'incertesa. La Catalunya de la transició democràtica – i, amb ella, l'escola que va sorgir en aquells anys d'il·lusió renovadora – han quedat superades pels impactes de la globalització neoliberal. En pocs anys, al caient del nou mil·lenni, hem deixat de ser un país de sis milions d'habitants, amb una relativa homogeneïtat cultural i una identitat nacional més o menys definida, per a convertir-nos en una societat de més de vuit milions d'homes i dones. Una soci...

¿Está Gaudí sobrevalorado?

Imagen
  La Sagrada Familia, el Park Güell, la Casa Batlló y La Pedrera, todas ellas en Barcelona, fueron cuatro de los diez espacios monumentales más visitados en España en 2024. Entre todas ellas generaron más de 265 millones de euros solo en ese año. Sin embargo, en muchos casos, tras ver estos lugares, los asistentes se sienten no solo agobiados ante la masa de gente que les acompaña sino también decepcionados. Un reportero del Telegraph definió la Sagrada Familia como “ la catedral más fea del mundo ”. No es solo un tema del turismo. Incluso gente a la que no le disgusta Gaudí considera que el poder de atracción que ejercen las obras del arquitecto en la Ciudad Condal muchas veces opaca otros secretos de Barcelona e, incluso, del modernismo entero. Así que le hemos preguntado a diferentes expertos si es cierta la queja popular: ¿está Gaudí sobrevalorado? Maestro de la relación entre la estructura y la forma Antonio Gaudí es posiblemente el único arquitecto universal con el ...

Menys que un club

Imagen
El Barça serà, com va dir i ha fet fortuna Narcís de Carreras en el seu discurs de presa de possessió a principis de 1968, “ més que un club ”, però sovint no ho sembla. L’altre dia, veient el bonic comiat que el Manchester City va fer al seu fins llavors entrenador, Pep Guardiola, vaig pensar en com maltracta el FC Barcelona els seus herois. Una tendència que l’actual president, Joan Laporta, lluny de corregir, ha incrementat. Un maltractament que té com a exemple màxim el millor jugador de la història de l’entitat, i del futbol en general, el recentment guardonat amb el Premi Princesa d’Astúries dels Esports 2026, Leo Messi. La relació del Barça amb els seus mites acostuma a ser complicada. Potser perquè els mites fan ombra. Potser perquè recordar-los obliga a comparacions incòmodes. O potser perquè el club, tan sovint obsessionat amb el futur, té una estranya dificultat per gestionar el seu passat. Sigui com sigui, la llista és llarga. Ladislao Kubala va marxar amb més n...

L’incivisme és una qüestió de tots: des de la Bisbal fins a Barcelona

Imagen
  Fa uns mesos vaig escoltar una entrevista a la Cadena SER que em va fer reflexionar llargament. L’arquitecte Javier Peña Ibáñez, explicava a Àngels Barceló una idea que, d’entrada, sembla paradoxal: que les grans ciutats de quatre milions d’habitants no funcionen gaire diferent de les petites. I continuava la reflexió sobre aspectes de civisme, convivència i recuperar el sentit de fer-nos nostra la ciutat. Un problema de tots els ajuntaments Com deia el mateix Peña a l’entrevista, « el gruix del temps la gent és molt cívica i molt respectuosa, i cal potenciar i visibilitzar això, més que els moments en els quals ocorren altres problemes ». Té raó. La immensa majoria dels veïns i veïnes de la Bisbal, com de qualsevol altra població catalana, són persones que respecten l’entorn, que cuiden els espais comuns, que fan una convivència possible i agradable. Tot i això, les ciutats cada cop estan més degradades i les queixes més exteses… només cal comprovar   els comentaris...