carrostia

«Els editors, que hi fan la inversió, en els llibres, i que cada vegada s’hi han de mirar més, necessiten bona ficció, que vol dir que l’escriptor ha d’inventar a partir del que veu i del que viu cada dia» Deia Josep Pla que en literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament l’havia portat a jugar fort. Em sembla que jo he estat, escriu Pla, un dels primers escriptors catalans que ha trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats. Considerava, per contra, que el problema literari era prou difícil i complicat perquè un home com ell s’hi pogués trencar el cap sense que la gent del seu temps arribés a suposar mai el sacrifici important que havia fet. “ He tractat, en un mot, de dedicar tot el meu temps a l’especulació literària, a concentrar tota la meva vida sobre els seus problemes. No he pas arribat, ni de molt, al que em vaig proposar de joveníssim. Però m’hi he acostat ”. Lligat pel ...

  Salvo en Andalucía, los no creyentes son mayoría en España por primera vez Aunque se sigan celebrado funerales católicos, como acabamos de comprobar con las víctimas del accidente ferroviario en Adamuz, y la iglesia católica siga manteniendo privilegios propios del régimen dictatorial -como no pagar el IBI, impuestos sobre el patrimonio o impuestos sobre legados y donaciones-, lo cierto es que por primera vez en siglos, según el Barómetro sobre Religión y Creencias, la ciudadanía no creyente es mayoría en España, salvo en la comunidad autónoma de Andalucía donde el número de católicos llega al 57 por ciento. Al otro extremo se encuentra Cataluña, donde se registra el porcentaje más bajo (37 por ciento). Hace 25 años, el 83 por ciento de los españoles se declaraban católicos y sólo el 8,7 por ciento de la población se consideraba no creyente. Los no creyentes ahora suman el 51 por ciento, mientras el 49 por ciento dice creer en alguna confesión religiosa. España acaba de ...

  El anarquismo no eligió su momento, apareció cuando el poder se retiró y la calle tuvo que mandar La historia del anarquismo suele contarse como una taxonomía de ideas: prolija, minuciosa y, no pocas veces, desconectada de la experiencia histórica concreta. Manifiestos, congresos, escisiones, polémicas doctrinales y largas discusiones, brillantes unas veces, ineficaces otras; sobre la naturaleza del poder, la autoridad y la libertad. Sin embargo, esa forma de narrarla resulta profundamente insatisfactoria cuando se pretende comprender su verdadero alcance histórico. El anarquismo, a diferencia de otras tradiciones políticas, solo se vuelve plenamente inteligible cuando abandona el terreno de la teoría y se ve obligado a gobernar la vida cotidiana. Porque, si uno revisa las veces que la teoría trató de ponerse en práctica, es inevitable darse cuenta de que el anarquismo rara vez ha elegido el momento de ponerse en práctica. No ha florecido en épocas de estabilidad ni ha sido...

  Aquest dissabte s’ha tornat a demostrar que hi som, malgrat els intents de reduir la crisi de Rodalies a una incidència tècnica, amb responsables polítics. El que ha quedat al descobert, però, és una realitat més profunda: Rodalies és només la punta de l’iceberg d’un model de relació colonial que condemna el país al col·lapse quotidià. Cap de les mobilitzacions convocades no va ser multitudinària. Ja se sabia. La convocada per l’ANC va tenir més assistència que la impulsada per les plataformes d’usuaris, però cap no va desbordar els carrers. Aquest fet no indica absència de malestar, sinó una combinació de desafecció política, cansament acumulat i desconfiança envers l’eficàcia de la protesta. Molta gent es pregunta per a què serveix manifestar-se, mentre d’altres temen que qualsevol mobilització que vagi més enllà del guió acabi amb multes o repressió. Tot plegat, en un context marcat per les urgències quotidianes: l’habitatge, arribar a finals de mes, la precarització labor...

Las dos manifestaciones de este sábado contra el estado de las infraestructuras en Catalunya y, más concretamente, contra Rodalies y su dependencia de Renfe, suponen un punto de inflexión en la denominada, por las autoridades del momento, normalidad catalana. Catalunya no es un Estado, pero, si lo fuera, debería celebrar un debate que muy bien se podría denominar Estado de malestar. No estamos en un estado de alarma, ni de excepción, ni de sitio, que deciden los gobiernos, sino en el de malestar que han acordado los ciudadanos a la vista de su indefensión ante el crónico maltrato de los sucesivos gobiernos españoles con Catalunya. No vale la pena entrar en una guerra de cifras sobre el número de personas que se han manifestado entre la mañana y la tarde por las calles de Barcelona. Ni tampoco sobre si han acudido más ciudadanos a la concentración de la mañana o la de la tarde. Han salido algunas decenas de miles, que, en realidad, son solo una representación de los centenares de miles ...

Donald Trump compleix el seu primer any de mandat amb una sensació estranya: la d’un president que ja governa com si el temps se li hagués acabat. Formalment, encara és lluny del que en la litúrgia política nord-americana s’anomena lame duck —l’ànec coix—, aquell president que entra en els últims mesos del seu mandat sabent que no es pot tornar a presentar. Però en el cas de Trump, aquesta condició no és una qüestió de calendari, sinó d’actitud. Fa temps que sembla un ànec coix. Llàstima que no mut. A un any de les eleccions de mig mandat, el balanç és el que és. Trump no ha moderat el discurs, no ha ampliat la base electoral ni ha fet cap gest de normalització institucional. Al contrari: ha redoblat la polarització, ha governat a cop de provocació i ha convertit la presidència en una campanya permanent. No administra poder; l’exhibeix. No construeix consensos; assenyala enemics. I això, en el sistema nord-americà, té conseqüències. Les midterms acostumen a ser un plebiscit encobert so...