Una faula barcelonina
Durant el darrer bienni he sentit créixer un parell de sensacions internes. La primera, més longeva, radica en com, de mica en mica, prenc consciència de ser el cronista d’una ciutat que desapareix, Barcelona. Això, per desgràcia, no té aspecte de resoldre’s, en part per com els governants no treballen pels seus votants, sinó més aviat per a ingressar diners i més diners des del turisme, sense oblidar com no creuen en la diversitat dels barris i, en canvi, si penquen de valent mitjançant l’homologació de la marca, aquella BCN que expulsa sense pietat ni remissió als habitants de la capital catalana. La segona sí seria esmenable i m’empipa des d’altres paràmetres. Des d fa temps detecto com la premsa encarregada d’elaborar la informació municipal ha trobat gust a ometre noticies greus. Aquest és el motiu pel qual he decidit escriure una faula comprensible en aquest article. Hi havia una vegada una alcaldessa que ensopegà amb una sèrie de problemes en pocs mesos. Havia nascut a...