Els agradi o no, anirem a penals
Hi ha una veritat que tothom sap i que alguns no volen acceptar: els penals arribaran. Agradi o no, arribaran. Les eleccions són els penals de la democràcia: imprevisibles, incòmodes, arriscats. Ningú vol ser el jugador que falla. Ningú vol quedar retratat. Hi ha partits de futbol que no volen acabar mai. Partits que entren en una mena de limbe futbolístic, on els jugadors ja no corren i arrosseguen els peus com si portessin plom a les botes. On els entrenadors no donen ordres i fan gestos vagues, com si dirigissin un tràfic imaginari. On el públic no anima i sospira, es mira el mòbil, es pregunta per què ha pagat l’entrada. Són partits que entren en pròrroga eterna, aquella dimensió paral·lela on tothom fingeix que encara hi ha partit, quan en realitat només hi ha por als penals. La política catalana d’avui, i l’espanyola també, són exactament això: un partit (legislatura) que alguns no volen acabar, perquè acabar-lo implica assumir riscos, prendre decisions i, sobretot, donar la pilo...