Sarajevo Safari: quan europeus -i catalans- pagaven per matar persones

 Durant quatre anys, Sarajevo va ser l’infern. Entre 1992 i 1996, més d’11.000 persones van morir sota les bales dels franctiradors serbobosnis instal·lats a les colines que encerclaven la ciutat. Una tragèdia que ja coneixem.

Però hi ha un episodi d’aquesta història difícil de pair. Trenta anys després, la Fiscalia de Milà investiga com un crim de lesa humanitat, sense data de caducitat, l’anomenat Sarajevo Safari.

Estrangers adinerats, majoritàriament italians però de diverses nacionalitats, pagaven entre 80.000 i 100.000 euros actuals per passar el cap de setmana a les posicions de tir sèrbies i disparar contra civils indefensos com si es tractés d’una partida de caça major.

No era guerra, ni ideologia, ni res que s’hi assemblés: era turisme de la mort. Una activitat d’oci macabra.

El cas ha saltat a l’actualitat gràcies al periodista i escriptor italià Ezio Gavazzeni, que el novembre del 2025 va posar a mans de la justícia un dossier de 17 pàgines ple de testimonis, documents i pistes. La investigació, que porta el fiscal Alessandro Gobbi, ja ha interrogat un primer sospitós, un italià de més de 80 anys, antic camioner.

Hi ha tres persones més sota investigació formal per homicidi voluntari amb l’agreujant de crueltat i motius abjectes.

Gavazzeni, que acaba de publicar el llibre I cecchini del weekend, calcula que hi van participar a l’entorn d’un centenar de persones: empresaris, professionals liberals, aficionats a les armes, molts amb connexions amb l’extrema dreta.

Amb vols regulars de Trieste a Belgrad, eren escortats per l’exèrcit de Karadžić, i tornaven a casa amb la consciència tan buida com se l’havien emportada.

Gavazzeni explicita que “Hi havia espanyols rics i rellevants en els safaris humans de Sarajevo.” El seu llibre recull el testimoni d’un ciutadà espanyol, Toni C., que explica com un amic milionari del seu pare, un home que ja havia caçat elefants a l’Àfrica, va rebre la proposta d’un empresari català que organitzava els viatges amb un sol objectiu: “caçar éssers humans”.

Era, en paraules del testimoni, “una cosa de rics”.

No és un rumor ni una exageració: fonts del documental Sarajevo Safari (2022), del director eslovè Miran Zupanič, ja situaven participants espanyols al costat d’italians, francesos, alemanys, britànics, nord-americans, russos i canadencs.

Testimonis directes d’exagents d’intel·ligència bosnians i soldats serbis confirmen que hi havia distintes tarifes: home adult, dona, ancià, i el més car de tots: un nen.

Els clients no eren mercenaris ni soldats embogits; eren turistes de luxe que pagaven per l’adrenalina de matar sense cap risc personal. La màxima covardia. I quan tornaven a casa de l’Europa benestant, reprenien la vida habitual.

Mentre a Sarajevo la gent s’exposava als trets creuant “Sniper Alley” per anar a buscar pa.

No es tracta d’una llegenda urbana sense base.

És una de les cares més pútrides del que anomenem “Europa civilitzada”.

Mentre els governs occidentals es perdien en debats diplomàtics sobre si intervenir o no, una elit econòmica ideològicament corrompuda convertia la guerra en un parc d’atraccions sàdic.

És, en el fons, una manifestació extrema d’una lògica que coneixem: si tens prou diners, tot es pot comprar. Fins i tot la vida d’un nen bosnià.

I és l’extrema dreta europea, la mateixa que avui torna a guanyar terreny, mostrant sense disfresses la seva essència: la deshumanització de l’altre fins a les últimes conseqüències.

La investigació italiana és un pas necessari, però insuficient. Caldria que les autoritats espanyoles, Fiscalia, jutjats i, si escau, la Generalitat prenguin nota de les pistes que apunten a ciutadans de casa nostra i comencin a investigar.

Qui és l’empresari que organitzava els safaris?

Qui són els espanyols que hi participaven?

Qui i com en treia benefici?

Això no pot quedar reduït a una nota a peu de pàgina en un llibre publicat a Itàlia. Les 11.000 víctimes de Sarajevo mereixen que es posi cara i nom a cadascun d’aquests individus. Perquè crims com aquests no prescriuen. I perquè deixar-los en la impunitat és, a la seva manera, una forma de continuar insultant les persones que van morir i a tots nosaltres.

Avui Sarajevo intenta cicatritzar ferides com pot. Però els franctiradors de cap de setmana continuen lliures.

La nostra responsabilitat és clara: no es pot callar, cal exigir transparència i responsabilitats, i recordar que la barbàrie només es frena quan es denuncia sense concessions.

És hora que la justícia els atrapi. Perquè si oblidem què va passar a les colines de Sarajevo, si normalitzem l’oblit, demà podrien organitzar-se en  altres ciutats, amb altres civils, altres “safaris”. Podria repetir-se en qualsevol altre lloc on la guerra i el diner es trobin.

Rosa Maria Puigserra