Aliança Catalana, un refugi pels ‘friquis’?

 Qualsevol procés electoral genera dos tipus de productes: els candidats que van a les llistes i els emprenyats per no anar-hi o estar situats en un lloc que creuen no merèixer.

Passa a qualsevol elecció, però molt més a les municipals donat que a Catalunya hi ha 947 municipis. Si es multiplica pel nombre de membres de cada llista incloent-hi els reserves i pels partits que es presenten a cada municipi, surten molts milers de suposats candidats i candidates. 

Per tant, l’univers dels potencials emprenyats és molt elevat.

Però aquí no acaba la cosa.

Una legislatura dura quatre anys i a vegades es fa molt llarg. Pot haver-hi desavinences dins dels grups municipals, lluites pels càrrecs, enveges i fins i tot (cosa molt poc freqüent), diferències ideològiques.

Sigui com sigui, no és infreqüent el cas de regidors que abandonen el seu grup municipal de procedència i es converteixen en no-adscrits (i proscrits a la vegada perquè el pacte antitransfuguisme no permet que ningú passi d’un grup municipal a un altre diferent) i també qui retorna l’acta i suposadament se’n va a casa seva.

És a dir, hi ha també emprenyats de “segona generació” i tant els no adscrits com qui retornen l’acta comparteixen sovint la creença que són realment bons i que el partit no els ha entès.

Se senten menystinguts i solen dir allò: “ara veureu qui soc!”.

Si els ha picat el cuc de l’ambició política com a sortida a la seva petitesa intel·lectual, la solució depèn de tornar-se a presentar a les pròximes eleccions municipals i demostrar, “urbi et orbe”, que són els millors, i que van estar handicapats per la incomprensió dels seus antics companys.

Però tots tenen també el mateix problema.

Per presentar-se a les següents eleccions cal formar part de la llista d’un altre partit o bé creant-ne un de nou o una agrupació d’electors. Això d’anar a un altre partit “tradicional” no ho tenen fàcil perquè qui ha sigut traïdor un cop, pot tornar-ho a fer i les direccions dels partits sospiten dels nouvinguts d’un partit contrari.

Constituir un altre partit o una agrupació d’electors dona feina i pel que he observat els traïdors no solen ser massa treballadors.

Les lleis de l’ecologia posen de manifest que cap nínxol d’un ecosistema pot quedar buit: és a dir, si a una praderia hi ha molta herba, sempre hi haurà menjadors d’herba (encara que a Nord-amèrica siguin els bisons i a Àfrica les zebres). 

I vet aquí que l’expansió d’Aliança Catalana,  des de Ripoll a tot el país, crea grans oportunitats per trobar un lloc a una llista; és a dir, hi ha molta herba i els oportunistes ràpidament es mouran per ocupar el que ara està buit.

Dirigents de Junts, ERC i fins i tot del PSC s’han passat a les files de Sílvia Orriols per les eleccions d’aquí a un any. Que suposats independentistes es converteixin a Aliança Catalana em sorprèn relativament poc però que qui ha dit tenir valors socialistes, abraci ara un partit que defensa tot el contrari, no es pot explicar en termes ideològics: només per ambició de qui no coneix la vergonya personal, per més justificacions que es puguin donar.

Ens hem de negar a considerar com normal combregar de cop i volta amb gairebé el 100% dels pilars racistes.

Sembla que les escorrialles del PdCat han creat un artifici semblant, una mena de paraigües que pugui donar aixopluc aquells que ja no estan on eren, però que volen continuar figurant.

Això no obstant,  l’embranzida més gran per a recollir conversos la té Aliança Catalana, segons el que diuen les enquestes. Però aquest èxit sobtat pot també amagar grans perills: que faci una lleva de ressentits, descol·locats, gent que no ha estat mai en la política i sense experiència, emprenyats, desenganyats, buscadors de cadira, rebotats d’altres partits …

Una veritable corrua de friquis de tota mena que seran difícils de controlar quan la taca de representació territorial s’estengui per tot el país. No és el mateix controlar un grup parlamentari que un munt de grups municipals, cadascú al seu aire.

Més enllà d’aquesta descripció objectiva de l’article, l’espectacle està servit per a tot aquest any que queda fins les municipals!

Ferran Vallespinós Riera