Un país governat per interventors?

En un país on gairebé tot el que fem —contractar, subvencionar, conveniar, pagar, modificar pressupostos— té impacte econòmic, aquest poder tècnic es converteix sovint en un poder de facto. No perquè vulguin governar, sinó perquè el sistema els ha donat la clau de pas de la gestió pública.

A les administracions públiques catalanes, interventors i secretaris exerceixen un paper essencial, però sovint poc entès. Els secretaris garanteixen la legalitat dels actes administratius i la fe pública; els interventors, la correcció econòmica, pressupostària i comptable de cada decisió.

Sobre el paper, es tracta de funcions estrictament tècniques i limitades. En la pràctica, però, aquest entramat de garanties condiciona profundament el funcionament real de l’administració. No decideixen polítiques públiques, però poden autoritzar, suspendre o advertir sobre qualsevol acte amb impacte econòmic.

I en un país on gairebé tot el que fem —contractar, subvencionar, conveniar, pagar, modificar pressupostos— té impacte econòmic, aquest poder tècnic es converteix sovint en un poder de facto. No perquè vulguin governar, sinó perquè el sistema els ha donat la clau de pas de la gestió pública.

La fiscalització prèvia és el seu instrument més potent. Un reparo suspensiu pot aturar un projecte durant setmanes o mesos. Un reparo no suspensiu pot no frenar-lo, però sí condicionar-lo. I una observació pot marcar el criteri que, a partir d’aquell moment, seguirà tota una un departament de la Generalitat o un ajuntament.

La Llei els encarrega verificar la legalitat, la disponibilitat pressupostària i la correcció procedimental. Però quan la norma és ambigua —i sovint ho és—, la seva interpretació esdevé decisiva. No és un poder polític, però té efectes polítics. No és discrecional, però pot frenar. No és ideològic, però pot orientar.

Aquesta influència es veu amplificada per tres factors que rarament es diuen en veu alta.

Primer, l’autoritat reputacional: els interventors són percebuts com els guardians de l’ortodòxia financera, i això els dona un pes enorme davant càrrecs polítics i tècnics.

Segon, l’asimetria d’informació: coneixen millor que ningú els riscos jurídics, els procediments i les conseqüències comptables.

I tercer, la por: moltes unitats gestores prefereixen consultar-los abans de decidir, no fos cas que un error acabi en un informe desfavorable.

El resultat és un ecosistema on la intervenció no només controla, sinó que orienta, filtra i, de vegades, limita.

Però hi ha un altre element que sovint queda fora del debat públic: el paper dels responsables polítics. En molts casos, la intervenció es converteix en una coartada perfecta per justificar la manca de voluntat política. Quan un govern no vol assumir un cost, un risc o un conflicte, és fàcil dir que “intervenció no ho permet”.

La tècnica esdevé escut.

El control esdevé excusa. I així, decisions que són polítiques es presenten com a inevitables, com si fossin dictades per una mena de fatalitat administrativa.

L’altra cara del problema és igualment preocupant: quan hi ha voluntat política real, però, els responsables polítics no són capaços d’imposar-la davant un criteri restrictiu de la intervenció.

No parlem d’imposar il·legalitats, sinó de defensar interpretacions legítimes, de prioritzar l’interès públic, de recordar que la responsabilitat última de governar és política, no comptable. Quan un interventor pot bloquejar una decisió que compleix la Llei i el govern no sap —o no vol— defensar-la, el missatge és clar: el poder real no és on hauria de ser. I això erosiona la democràcia, perquè desplaça la responsabilitat de qui ha estat escollit cap a qui no ho ha estat.

Aquest poder té un impacte especialment dur en el tercer sector social. Les entitats depenen de fluxos econòmics irregulars, sovint urgents, i de mecanismes administratius que no estan pensats per a la realitat dels serveis socials.

Una subvenció que s’endarrereix, un conveni que queda aturat, un pagament que no arriba… tot això no és una incidència administrativa: és un servei que no pot contractar personal, un projecte que no comença, una entitat petita que entra en tensió de tresoreria. I mentre un departament pot discutir amb intervenció, una entitat social no té aquesta capacitat de pressió. Assumeix el risc, però no controla el procediment.

La conseqüència és que la política social es torna lenta, rígida i reactiva. La fiscalització prèvia converteix programes urgents en expedients eterns. La innovació social —que necessita flexibilitat, adaptació i risc controlat— queda encaixonada en models administratius pensats per a obres públiques. I el focus es desplaça de l’impacte a la justificació: es dissenyen programes pensant en la traçabilitat comptable, no en les persones. És un desplaçament subtil, però profund: la política social deixa de ser política de transformació i es converteix en política de paperassa.

A més, el model actual genera desigualtats internes dins del sector.

Les grans entitats poden absorbir retards, negociar criteris, tenir equips jurídics.

Les petites, no.

I així, sense voler-ho, la intervenció accentua les diferències i dificulta la diversificació del teixit social. No és una intenció, és un efecte estructural.

Tanmateix, no tot és inevitable. Hi ha estratègies que podrien funcionar. Les entitats patiran menys si s’anticipen, professionalitzen i converteixen la relació amb l’administració en un diàleg tècnic, no en una batalla.

Documentació impecable, resposta ràpida als requeriments, coneixement dels criteris de cada intervenció, col·laboració estreta amb els tècnics públics, participació en el disseny de bases i models…

Tot això podria reduir riscos i accelerar processos. I, sobretot, hi ha un element clau: saber traduir la realitat social a llenguatge comptable. Quan una entitat és capaç de convertir activitats en unitats de cost, impacte en indicadors i flexibilitat en justificació, la fiscalització deixa de ser un mur i es converteix en un tràmit.

Però les estratègies reactives no són suficients. Calen canvis estructurals.

El primer és obvi: passar d’un model basat en el control ex ante universal a un model basat en el risc i en el control ex post. Fiscalització prèvia per al que és crític; auditories i indicadors per a la resta. És el que fan molts països europeus i no només no han perdut garanties, sinó que han guanyat agilitat i impacte.

El segon és simplificar instruments i procediments: models homogenis, justificacions proporcionals, menys hipersegmentació de línies.

El tercer és professionalitzar el control: interventors especialitzats en polítiques socials, equips mixtos, unitats de suport tècnic que ajudin a evitar objeccions abans que apareguin.

I el quart és reforçar la confiança: acords estables amb entitats solvents, circuits més lleugers per a qui acredita bona gestió, estabilitat plurianual.

Finalment, cal una reforma normativa que actualitzi l’actual marc legal, pensat per un altre temps, per un altre tipus de despesa i per un altre model de relació entre administració i societat. Les polítiques socials tenen una naturalesa pròpia i necessiten un marc propi.

La pregunta, doncs, no és si els interventors governen. No ho fan ni ho volen fer. La pregunta és si el país pot permetre que un model de control pensat per evitar riscos acabi generant riscos més grans: lentitud, rigidesa, desigualtat, pèrdua d’impacte social.

I si som capaços d’imaginar un sistema on la intervenció controli el que és crític, no el que és rutinari; on les entitats justifiquin resultats, no factures; on la innovació social no quedi bloquejada per interpretacions comptables; i on la confiança es construeixi i es recompensi.

Potser no és que el país estigui governat per interventors, sinó que hem construït un sistema que els obliga a fer de govern, de jutge i de garant alhora.

I potser ha arribat el moment que la política assumeixi el que li correspon: decidir, defensar i liderar.

Joan Segarra