No naixem odiant

 “Puta Espanya” i “puta PSC”, van cridar dos nois que acabaven de rebre un premi CRIT, iniciativa de 3Cat, Accent Obert i l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació de Catalunya (AMIC) que compta amb el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya i de l’ajuntament de Barcelona, dues administracions governades pel PSC.

Bona part del públic va aplaudir.

“Pedro Sánchez, hijo de puta”, crida un altre noi, Vito Quiles, a tots els actes on el conviden. Treballa per EDATV, un canal de televisió d’extrema dreta que rep diners de les administracions públiques governades pel PP i Vox.

Els assistents als seus actes, com el que li van muntar les joventuts del partit d’Alberto Núñez Feijóo fa unes setmanes, coregen el seu insult.

Són expressions d’odi que ens hem acostumat a escoltar els darrers anys. El ‘puta Espanya’ ha perdut presència, entre altres raons perquè els seus impulsors principals, com els humoristes Jair Domínguez, Peyu o Joel Díaz, han entès que no poden seguir cridant-ho a TV3 o Catalunya Ràdio ara que a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ja no hi manen els de Puigdemont i companyia.

Encara queden, però, patriotes que s’animen a cridar-lo en concerts o actes públics.

Vito Quiles va presentar l’acte de tancament de campanya del Partit Popular a les eleccions autonòmiques a l’Aragó.

Algú li deuria dir que no cridés “Pedro Sánchez, hijo de puta” perquè seria massa fort però si el van convidar al míting és perquè lidera una colla de seguidors a les xarxes socials que l’aprecien per insultar el president del govern espanyol i assetjar polítics i periodistes d’esquerres.

D’on ve aquest odi?

Per què no se n’avergonyeixen els que l’expliciten públicament?

Pitjor encara, ¿perquè estan orgullosos de cridar ‘puta Espanya’, ‘puta PSC’ i ‘Pedro Sánchez, hijo de puta’?

Per què la societat, la justícia no penalitza aquests comportaments?

És evident que no naixem odiant. N’aprenem quan ens fem grans.

 “A odiar s’aprèn molt fàcil”, va dir Sara Cuentas, periodista i investigadora social feminista, decolonianista i antiracista al debat “Narratives antidrets i com desmuntar-les”, organitzat pel Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Al debat també hi va intervenir Beatriz Silva, periodista i diputada del PSC al Parlament de Catalunya, que va confessar la seva impotència davant algunes actuacions dels parlamentaris de Vox a la Cambra catalana.

Va recordar el trist episodi recent en què un diputat de Vox, Alberto Tarradas, havia amenaçat des del faristol del Ple amb deportar la diputada musulmana d’ERC, Najat Driouech.

Silva va explicar que la tàctica de l’extrema dreta és anar pujant el to dels seus discursos d’odi poc a poc a veure fins on poden arribar.

Els lletrats del Parlament diuen que no es pot tallar un diputat que fa una intervenció com la de Tarradas i que, tot cas, després s’ha de consultar a la Comissió de l’Estatut del Diputat si el que ha dit és sancionable.

S’arriba a situacions tan esperpèntiques com que a la pròpia diputada socialista se li ha obert un procediment perquè, com a presidenta de la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, va recriminar a una representant del grup de Vox que va dir que Open Arms és una entitat que trafica amb persones.

Al debat del Col·legi de Periodistes, Fernando Macías, professor de la Universitat de Barcelona i secretari de CampusRom, xarxa universitària gitana, va demanar que l’educació sigui un contrapès important als discursos d’odi. “No pot ser que hi hagi un genocidi a Palestina i que a les aules no se’n parli”, es va lamentar.

Els ponents van coincidir en què les xarxes socials són utilitzades pels professionals de l’odi per escampar-lo a dojo. Macías va donar per perduda la batalla pel control d’aquestes xarxes tenint en compte que els seus amos no tenen cap interès en promoure narratives alternatives al discurs de l’odi. Silva va apuntar que cal una governança global que exerceixi aquest control. És imprescindible però ¿serà possible?

Darrere les plataformes de les xarxes socials i dels moviments i grups d’extrema dreta hi ha molts diners.

Són els diners els que torcen els nens i nenes que neixen innocents i n’hi ha que després es transformen en vailets com Quiles o els del podcast guardonat amb un premi CRIT?

Hem de trobar la clau de volta perquè, a part de no néixer odiant, creixem, envellim i morim apartant l’odi de les nostres vides, de la nostra societat.

Siscu Baiges