carrostia

Menys madur i més Maduro, el govern de Rajoy deu haver aconseguit –gràcies al Concordat (vigent) amb la Santa Seu– que la mentida política ja no sigui pecat. L’ombra de Polònia, amenaçada per la Unió Europea, perquè l’executiu ha segrestat el poder judicial, no sé si ha enverinat els àpats del PP (sempre amb el suport de Cs i del PSC-PSOE). Per acabar-ho d’adobar, el monarca torna a avalar tot el que diu i fa l’executiu, amb relació a allò que anomenen “ el problema catalán ”. Consulto els hermeneutes més solvents del meu país i em responen, taxatius: “ ¿Problema catalán? I ca! Parlen, sense dir-ho, del problema  español-ñol-ñol ”. Un dels arguments, ara ja sancionats per la impunitat de la Corona –quan canviarem la CE per esborrar-la?–, és que, en endavant, els governs de Catalunya han de governar per a tots els/les catalanes/catalans. O sigui que volen dir que fins ara els governs de Catalunya –els municipals i els autonòmics– només governaven per a una meitat de l

Vivim temps convulsos. Molt convulsos. Massa convulsos, m'atreviria a dir. I és que allò que havia esdevingut la Revolta dels Somriures ja no pot somriure. No pot fer-ho perquè la repressió brutal i la manca de garanties democràtiques han esdevingut una normalitat esfereïdora que eixorda la llibertat, els drets i la igualtat. I per què dic això? Doncs perquè encara que el catalanisme tingui la capacitat de continuar lluitant i defensant els drets bàsics amb dignitat, convé no normalitzar l'adversitat i no donar per fetes accions que no són dignes d'una societat moderna i democràtica del segle XXI.  Falta menys d'una setmana per les eleccions del 21D i per això, vull reflexionar sobre algunes qüestions que fan que l’ independentisme no es presenti lliure en aquestes eleccions: 1.     Ens enfrontem a unes eleccions que s'han convocat de manera totalment . Fins al 27 d'octubre l'única persona que podia convocar les eleccions era el president de l

ATENCIÓ: La condició de la Unió Europea per reconèixer la República Catalana a partir del 21D .   Ara i molt important, la UE ha posat una condició per reconèixer la República Catalana i l’hem de conèixer tots: Varis eurodiputats demanen explicacions dins EU moviments tàctics per garantir la sobirania de l’UE. El 21D com tots sabeu,és un pleisbicit, manat per Europa al Govern d’Espanya, sobre la realitat de lindependentisme a Catalunya. Si els partits Independentistes guan en les eleccions amb una majoria qualificada,el reconeixement Europeu està garantit i ràpid. És evident que les negociacions mai són davant una TV, ni públiques, però la realitat dels fets s’imposa, la República Catalana ha estat declarada i signada pels alts mandataris del poble català, en seu extraparlamentària seguint tractats internacionals, en seu annex al Parlament. Tota la desinformació que si s’ha publicat o No publicat, és desinformació del Règim del 78 per desmoralitzar l’Indèpendencia. Dintr

CARTA OBERTA AL PRESIDENT DE LA COMISSIÓ JUNCKER I AL CONSELL EUROPEU PRESIDENT TUSK, amb còpia   per al Primer Vicepresident Frans Timmermans   Sobre la defensa de l'estat de dret a la Unió Europea. 3 novembre 2017 Benvolgut president Juncker, estimat president Tusk: Som acadèmics, polítics, intel•lectuals públics i membres del Parlament Europeu que li escrivim amb preocupació: La Unió Europea ha proclamat que el principi de l'Estat de Dret i el respecte dels drets i llibertats fonamentals són vinculants per als seus estats membres (articles 2 i 6 del Tractat de Lisboa). La direcció de la UE ha estat una ferma defensora d'aquestes normes fonamentals, la més recent per contrarestar els intents del govern polonès de soscavar la independència dels jutges i les accions del govern hongarès per limitar la societat civil i les llibertats dels mitjans. No obstant això, ens preocupa profundament que els òrgans rectors de la UE tolerin la violació de l'Estat de dret a Espanya, e

Acabo de fer cinquanta anys i en aquest mig segle no ha passat ni un any, ni un de sol, sense que el Govern espanyol no hagi emès una llei, o generat una política, en contra de la llengua i la cultura catalanes.  Així, potser la pregunta correcta no és “per què hi ha tants catalans que no volen ser espanyols?”, sinó “per què Catalunya encara segueix dins d’Espanya?”. Fins al segle XV les dues potències dominants de la península Ibèrica eren Castella i Catalunya. Dos països molt diferents, tant per raons geogràfiques com polítiques. A Castella, país interior i de secà, s’havia refermat el principi absolutista segons el qual “la paraula del rei és llei”.  En canvi, a la Catalunya mediterrània els monarques mantenien unes relacions molt més complexes amb les institucions populars, com el Parlament o les Corts. Com diria un observador atònit, “per als catalans el rei només ho és in abstracto”, mentre que un altre explicaria que “les últimes Corts han deixat els catalans més repúblic