carrostia

  Em truca un amic meu per dir-me que li han atorgat un premi de comunicació d’abast nacional. Se li nota nerviós, cofoi, emocionat. No em deixa preguntar-li res. Diu que és per tota una trajectòria com a periodista. Dubto entre felicitar-lo o fer-li veure la veritat. Però qui soc jo per a recordar-li que va estar sempre mamant del poder, des de falangistes a la dictadura, convergents, fins als que manen ara? Qui soc jo per amargar-li la seva alegria dient-li que mai no va poder ser lliure? Quan acaba d’explicar-m’ho tot, el felicito sense convicció. Em respon que cal celebrar-ho, que ja quedarem a fer una copa de cava. Quan penjo, no tinc més remei que repassar aquesta trajectòria de la qual se sent tan orgullós i que comença en una publicació que encara mostra el yugo y las flechas a la seva portada. Puc pensar que no va tenir més remei que acceptar els principis fonamentals del Movimiento i abaixar el cap. M’acosto a l’Arxiu Municipal i demano alguns dels articles que el...

Que la ira no ens privi poder mirar cara a cara els ulls de la llibertat ni ens cegui i eviti veure com arribar fins a ella.  No és moment d’estar indignat, sabíem que actuarien com un país tercermundista i dictatorial, i no ens agafa per sorpresa…  Fa pocs dies ja escrivíem que arribaria el temps de la unió i la revolta:  Aquí el teniu.  Ara és el nostre moment. No és temps de gimnàs, classes d’anglès, biblioteca, cine, birra, running o pàdel…  No és moment d’anar a visitar museus, comprar el jerseiet de tardor o anar a veure volar gavines a la vora del mar…  És temps de país, de carrer, d’unió i mobilització.  La seva única força és la nostra por i la nostra paràlisi.  Si no tenim por i no ens quedem a casa, no tenen res.  NO SON RES.  Tenim la oportunitat d’escriure la història del nostre propi puny i lletra.  No ens quedem amb les mans a les butxaques.  No és moment de ser valents, però el present no...