carrostia

Ho hem tornat a fer. Per setena vegada (la primera, però, amb presos polítics i exiliats), ahir la Diada va tornar a ser multitudinària. Malgrat que les amenaces i la repressió s’han instal·lat en el nostre dia a dia, ahir 1 milió de persones –1 milió!– van tornar a sortir al carrer per desmentir el relat oficial unionista. On és, Pedro –Sánchez–, la manca de convivència a Catalunya? On és, Pablo –Casado i Llarena–, la violència? Ni papers al terra, no vàrem deixar. Ahir el carrer va tornar a parlar. Fallen els polítics però el carrer, no. Vaig passejar-me amunt i avall de la Diagonal algunes hores i saben què? No hi vaig veure ni cansament ni fatiga, tant que en parlen els tertulians; hi vaig veure, si de cas, determinació. I, si els he de ser sincer, algunes persones se’m van acostar (“A veure si ho escrius!”, em va dir un) per fer-me saber que estaven disgustades, emprenyades o empipades –hi ha tot un món de tonalitats, en això– per les discrepàncies d’aquest