carrostia

En èpoques fran­quis­tes els can­tants gau­dien d’una sub­ti­lesa impres­si­o­nant per dir amb al·lego­ries allò que volien dir i la cen­sura no els ho per­me­tia. La Trinca i en Lluís Llach varen ser el grup i el can­tant amb més intuïció i finesa, i encara avui, malau­ra­da­ment, mol­tes de les seves cançons tenen plena actu­a­li­tat. Però aquest renai­xe­ment de mol­tes cançons amb mis­satge polític també es comença a pro­duir a l’Europa unida i pot­ser en altres indrets, i és que sem­bla com si les soci­e­tats del segle XXI avan­ces­sin anant enrere i revis­ques­sin tots els fan­tas­mes que ens pensàvem haver vençut. Fins a la glo­ba­lit­zació, havíem defen­sat que l’eco­no­mia de mer­cat, la que pro­du­eix riquesa, només podia exis­tir en un entorn de lli­ber­tat política i econòmica, i és per això que alguns, quan es va esfon­drar el mur de Berlín, ja pro­fe­tit­za­ven la fi de la història i fins i tot s’atre­vien a quan­ti­fi­car el divi­dend de la pau. Però la Xina

Un model d’estructura regional de l’Estat espanyol que necessita per subsistir l’aportació de 16.000 milions d’euros anuals d’una comunitat, és un model insostenible en el temps i, per tant, inviable. El professor Santiago Niño Becerra és qui més ha teoritzat sobre aquest problema d’insostenibilitat i també el que ha estat més clar; només cal recordar algunes de les seves frases per veure que és dels pocs que diuen allò que molts pensen però no s’atreveixen a dir. En una entrevista publicada a Nació Digital el 2 de desembre de l’any passat deia: “Espanya és insostenible com a Estat, tal com és ara.” I el 19 d’octubre del 2017 deia: “Si Catalunya se’n va, Espanya perdrà el 23% dels ingressos fiscals i el 20% del PIB es perdria.” I l’octubre del 2016 ja ens deia que el sistema de pensions actuals és inviable. I el 3 de juny d’enguany declarava a El Nacional: “D’aquí a cinc mesos Catalunya tindrà un pla d’independència econòmica.” Les previsions i els auguris del doctor d’es

                                                                          Quan als buròcrates de Brussel·les els critiques el dèficit democràtic de la Unió Europea, no s’ho agafen bé. No els agrada. I sovint et diuen que ells són “administració” i no govern. Però els buròcrates de Brussel·les, a més de gestionar, manen, i molt a pesar seu també són govern. Un govern no votat i que no passa controls democràtics perquè el Parlament Europeu és un parlament amb poquíssimes atribucions malgrat la magnificència que l’envolta. I és així com hem d’entendre avui la UE. Estic segur que no és pas com molts somniàvem quan ens pensàvem que aniríem cap a una confederació d’estats, però les resistències nacionalistes han fet d’aquest projecte una cosa estranya en què els màxims responsables són el resultat d’un consens que no és res més que un intercanvi de favors i d’interessos. Totes les peripècies que ha seguit el nomenament de Luis de Guindos a vicepresident del BCE són un exemp

El primer escàndol amb repercussions econòmiques de les sentències del Tribunal Constitucional l’hem d’anar a buscar al desembre del 1983, quan va desestimar un recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Grup Popular contra el decret llei d’expropiació de Rumasa de data 23 de febrer del 1983. Aquella sentència, si som capaços d’abstreure’ns del personatge José María Ruiz-Mateos, va ser un despropòsit tan gran que va fer remoure tots els fonaments econòmics i de dret del país per la por que generava la manca de seguretat jurídica. Malgrat aquesta expropiació, pròpia d’un acte totalment autoritari, el govern de Felipe González va pressionar al màxim el TC perquè sentenciés a favor de l’expropiació. La sentència es va fer amb sis magistrats a favor i sis en contra, i només pel vot de qualitat del president Manuel García Pelayo es va decidir la constitucionalitat. L’escàndol va ser tan gran que el president del TC va marxar a l’Argentina, on va morir. El grup Rumasa va ser un