Talents hiperexposats

Allò híper és l’excés, el que desborda i sobrepassa. També, allò il·limitat, que no sembla tenir fi ni fre. Allò híper és el mode de funcionament de la nostra època, el símptoma d’allò que no cessa. Les vides de talents joves com Rosalía, Lamine o Alcaraz en són un bon exemple de la sobreexposició i de la pendent desenfrenada d’un món omnivoyeur on la mirada assetja per tot arreu.

«Odio el tennis, el detesto amb una fosca i secreta passió, i tanmateix continuo jugant perquè no tinc alternativa». Amb aquestes paraules, el tennista Andre Agassi descrivia a les seves memòries (Open) la paradoxa de la pressió psicològica: l’abisme entre allò que un desitja i el que en realitat fa. Ell, com després la gimnasta Simone Biles —que va renunciar a defensar el seu títol olímpic— i, més recentment, Carlos Alcaraz, Lamine Yamal o Rosalía, formen part d’una generació de talents precoços que, abans dels 25 anys, arriben a l’elit mundial.

Ni els seus milions de seguidors ni la seva fortuna els han alliberat de crisis psicològiques —de diferent intensitat— ni de crítiques, sovint despietades, a les xarxes socials i alguns mitjans.

La virtualitat amplifica els seus èxits, però també exigeix un peatge: gairebé res de les seves vides no roman ocult. Cada relació sentimental, opinió cultural, religiosa o social —o fins i tot gestos que poden adquirir rellevància política— és escrutada amb minuciositat.

Com si fossin subjectes transparents, l’audiència digital reclama una dissecció constant per atorgar-los aprovació o condemna. Senten, en paraules de Biles, «el pes del món sobre les meves espatlles»: un món que funciona com un ull omnipresent. Lacan s’hi referia amb la seva tesi del món omnivoyeur: la mirada funciona com un objecte privilegiat de la satisfacció, mirem, som mirats i ens donem a veure.

Les pantalles ens miren perquè ens atrapen i suspenen la nostra atenció en un fascinum que no s’acaba mai. Molts d’aquests joves inclouen en els contractes per als seus col·laboradors normes estrictes de confidencialitat que no només prohibeixen la difusió d’imatges, sinó també qualsevol contacte amb ells (parlar-los, acostar-s’hi massa) com a barreres davant d’aquesta mirada que senten com una presència inquietant.

Esportistes, cantants, celebritats no competeixen només amb els seus rivals, sinó, sobretot, amb la hiperexposició. Com fugir, doncs, d’ells mateixos, d’aquesta imatge i de la mirada omnipresent que els persegueix sense descans, d’aquest desig modelat amb les expectatives alienes? O, simplement, com no decebre aquells que viuen pendents d’ells?

Satisfer aquest «Altre» que ells mateixos han contribuït a construir pot resultar esgotador. I, de vegades, com explicava Agassi, no exclou una forma de rebel·lia inconscient que condueix al fracàs. D’una banda, el subjecte persegueix l’èxit i tracta de complir les expectatives; de l’altra, s’hi resisteix internament i saboteja la seva pròpia meta per no quedar completament alienat.

Es tracta, en part, d’un fracàs aparent del jo, però també d’un triomf del subjecte, que es nega a convertir-se en un mer instrument del desig aliè. Certs «errors» o relliscades d’Alcaraz, Yamal o Rosalía no són només torpeses de novells, tenen un fonament inconscient i responen a aquesta lògica de rebel·lia davant d’una exigència, consentida i, alhora, rebutjada.

Aguantar la pressió —aquest «sempre un esforç més»— depèn de factors externs, com l’exigència social, però sobretot de la capacitat de cadascú per tolerar la decepció respecte al que altres esperen d’ell. Aquells que, des de molt joves, han orientat la seva vida a complaure l’altre són, per això, especialment vulnerables.

Potser per això una bona fórmula per suportar la pressió és acceptar que un cert grau de fracàs no té res de patològic.

L’èxit està, en part, sobrevalorat: el fracàs no és un destí, sinó el nostre punt de partida —des del naixement, que ens fa dependents dels qui ens cuiden—.

Fallar permet renovar el desig de continuar en el partit de la vida o, com diria Biles, trobar el coratge per tornar a volar.

José R. Ubieto