I no passa res

 O aquesta és la sensació malgrat com n’és de greu el present espanyol. Podríem abordar-lo des de diferents perspectives, però n’hi haurà prou amb una, la judicial, que aquestes darreres setmanes discuteix a vàries de les seves sales sobre tota la classe política a partir d’una trilogia més que simbòlica.

Com els nostres lectors són intel·ligents no serà necessari mencionar els judicis dels que parlo, però tot triumvirat, més aquest, mereix ser glosat.

El primer membre del trio podria dur-nos, ho fa, a l’antiga Convergència o, si es vol, a tota una època de Catalunya representada per la família Pujol. Una de les cireretes del seu ocàs tingué com a protagonista a l’actual President de la Generalitat qui, de cop i volta, prengué la paraula per a demanar Seny i així excloure de declarar al prohom a l’Audiència Nacional a causa del seu precari estat de salut.

La petició fou més aviat intempestiva i fora de lloc, com si els fets haguessin prescrit o fossin irrellevants.

Sempre he cregut que la confessió de 2014 fou una espècie de venjança perquè s’havia anat massa lluny amb el Procés i des de Madrid digueren prou, fins a obrir carpetes amb veritats ocultes.

No pot sostenir-se que els diners d’Andorra eren una espècie de caixa de resistència com a conseqüència de la incontenible passió del patriarca per Catalunya. És com si fins i tot els fills juguessin a la rehabilitació per a la posteritat o, qui sap, o el funeral oficial, d’Estat.

El que es celebra és el de tota una era i l’Audiència sembla omnipresent, doncs jutja també el Kitchen del Partit Popular. M.R. sí era Mariano Rajoy. Soraya té desmemòria i ignorem si els amics invisibles encara parlen amb Fernández Díaz.

En canvi, sí tenim clara consciència dels tripijocs d’aquells anys d’austeritat, catastròfics en infinites qüestions que ara ens passen factura per no crear, quan podien, un immens parc de vivenda pública, privilegiant-se a inversos estrangers i bancs no dolents, sinó nefastos, tot això mentre la corrupció brillava com li donava la gana i sense cap tipus de fre.

Encara s’ha de veure si passà el mateix a certs nuclis del poder successiu, encarnat en allò bo i dolent per Pedro Sánchez, un president històric que, tot i així, potser no es veié envoltat de gaire bones companyies, cas d’aquells jutjats al Suprem.

Abans d’ingressar a la presó la veu popular concedia a José Luis Ábalos, home de confiança de qui mou els designis d’Espanya des de la Moncloa, una sèrie d’aficions no molt positives per a un polític amb tanta responsabilitat.

Els rumors sobre nits à la Torrente, que a la seva darrera pel·lícula es converteix en una perillosa parodia de VOX, no anaven pas desencaminades.

Si això fos la suma de calamitats d’un ésser calamitós no caldria escriure aquest article.

La gravetat de l’assumpte és en aquests diners ben guardats en sobre i no parlo tan sols de Ferraz, la casa dels socialistes, sinó de discs durs destrossats a cops de martell, 3% que es perdien de Sanitat, Educació o a d’altres mons catalans i clar, la sensació d’haver viscut a una Democràcia menystinguda per aquells que han d’engrandir-la.

Per deformació professional, i una certa tendència a sentir-me mig italià, la meva ment compara tot aquest desgavell amb la Tangentopoli italiana de principi dels anys 90.

La diferència radica a com a la Bota s’acabà amb un pútrid sistema de partits, amb la desgràcia de coronar a Berlusconi, el predecessor de Trump als seus mètodes, mentre aquí, a Espanya, no passarà res i a sobre alguns màxims responsables autonòmics defensen als que contribuïren amb esmerç a destrossar una bonica història amb ombres terrorífiques un cop es traí la seva impossible puresa.

Jordi Corominas