Les crisis històriques del Barça inspiren la reacció de Florentino Pérez

 La seva roda de premsa de dimarts, amb l’anunci d’eleccions, li serveix per guanyar un temps valuós, rebaixar la tensió del seu entorn crític i les urgències per fer servir el bisturí al vestidor.

Els entorns cada cop més complicats i tensos dels dos grans rivals del futbol mundial, Barça i Reial Madrid, tendeixen avui dia a sostenir-se més pel relat que no pas per una percepció més racional i contrastada de l’estat real de les seves respectives institucions.

També sembla haver-se imposat una altra regla no escrita sobre la conveniència, o necessitat, que les seves respectives aficions i l’exèrcit mediàtic de suport que tenen al darrere segueixin un líder a les oficines tal com es requereix al terreny de joc, de manera que Joan Laporta seria el Lamine Yamal de la directiva blaugrana i Florentino Pérez el Kylian Mbappé de la seva junta madridista.

Actuant de manual, contra la crisi actual instal·lada al Bernabéu, ha estat Florentino Pérez qui, poques hores després de la triomfal rua del Barça, ha provocat el soroll més gran possible amb l’única finalitat de guanyar temps davant la perspectiva de patir un llarg i càlid estiu de repetició contínua de la crítica massiva a la seva gestió, sustentada en el fracàs esportiu per les dues Lligues seguides del Barça, la menor lluentor econòmica provocada per la costosa reforma del Bernabéu i el malestar social derivat de la passivitat i el retraïment d’un president a qui s’acusava de xacres, desorientació, fatiga, dubtes i soledat conseqüència de l’envelliment.

Causes argumentals en la seqüència de decisions fatals sobre fitxatges i entrenadors, l’augment desmesurat del pressupost del Bernabéu, sense concerts amb què compensar-lo, les batalles veïnals perdudes i el ridícul de la Superlliga.

Florentino va tornar a l’escenari del crim, al programa El Chiringuito, on tot havia començat amb l’esperpèntica presentació mundial de la Superlliga, el somni d’un sospir en què —no s’ha d’oblidar— Laporta va ser, fins on va poder, el seu fidel Sancho Panza en la desigual croada de tots dos contra els molins de la UEFA.

El seu discurs, en to agressiu i anti-Barça, va ser el primer acte electoral.

Però, importa el relat, com sempre, més que cap altra cosa; a Barcelona interessa dir que Laporta va deixar penjat Florentino per salvar-se ell i el Barça, com si tots dos no sabessin a hores d’ara que, per a la UEFA i la resta dels clubs, són dos clubs marcats per un excés de supèrbia i per donar per fet que concentraven ells sols més poder que ningú.

Els arbitratges recents a la Champions els han recordat que el seu deute en càstig per la deslleialtat ni de bon tros està pagat.

Florentino, a més, ja s’ha encarregat, en la seva dislocada fugida endavant, de recordar a la UEFA que el Barça ha de pagar un preu encara més alt per arrossegar el funest cas Negreira, causa judicial en què el Reial Madrid figura com a querellant en qualitat de perjudicat.

En la defensa del seu fortí, que sentia com a segur i inexpugnable des de feia una eternitat, Florentino no ha dubtat a aplicar les receptes anticrisi més celebrades i eficients al Barça dels últims cinquanta anys.

Com el Núñez enfonsat i mig enterrat pel motí de l’Hespèria (1988), va posar sobre la taula, com sempre feia en els moments de més baixa popularitat, una afilada i directa agressivitat verbal sense metàfores, assenyalant amb noms i cognoms els seus enemics i els del club, desafiant que fossin els socis qui fessin fora o deposessin presidents.

Conspiracions

Sempre ha funcionat destapar i denunciar conspiracions dels qui ambicionen el poder sobrenatural de la llotja per interessos econòmics i altres perversions.

Fins i tot els polítics més bruts, pecadors d’obra i de paraula contra els ciutadans, reculen davant la ira i el populisme d’un president, del Barça o del Madrid, emprenyat.

Només s’envalenteixen una mica quan oloren la sang de les ferides, aquestes sí, terribles, dels mals resultats i de les temporades en blanc.

Florentino també s’ha inspirat en l’audaç cop de timó que va donar Josep Maria Bartomeu el gener de 2015 quan, acorralat per les baralles entre Luis Enrique i les estrelles de l’equip, Messi, Suárez i Neymar, sumada l’activació del laportisme que, a més, va posar en dubte la seva legitimitat com a president després de la dimissió de Sandro Rosell, va anunciar que convocava eleccions en acabar la temporada.

Va desarmar els qui ja havien desenfundat els revòlvers i, sobretot, va relaxar l’enorme pressió de l’entorn.

Eleccions

Florentino ha actuat amb la mateixa i mitigant medicina, obrint les urnes quan no tocava i deixant el veredicte en mans del jurat popular, els socis. Amb aquesta maniobra endarrereix l’ordre d’apremi i embargament sobre la decisió del futur entrenador i dels canvis inevitables a la plantilla que la premsa i el seu entorn reclamaven.

No podrà mentre les eleccions no decideixin si Florentino mereix una pròrroga o si se li agraeixen els serveis prestats.

La roda de premsa sorpresa de dimarts va ser el seu primer acte de campanya i un avís per a navegants, ja que va disparar directament contra el presumpte aspirant, Enrique Riquelme, que ja es pot preparar per a més escomeses d’ara endavant.

No va ser casual que, mentre responia amb acusacions a periodistes de l’ABC, el cap visible del grup Vocento, al qual pertany el diari, fos rellevat del càrrec silenciosament i sense venir a tomb. En la seva intervenció, desfermada, gestual com mai i sense fre, va recordar que, en el seu dia, José María García i el seu imperi no li van durar ni un assalt.

El que menys mal causarà és aquest dossier contra el Barça, un refós innocu de les seves queixes arbitrals i de la interpretació lliure del cas Negreira.

Els dossiers de periodistes i conspiradors preparats al seu quarter general electoral, que ja fa temps que treballa en secret, faran callar més d’un columnista i de deu en aquest trànsit d’aparença democràtica que són les eleccions.

Jugada útil

La jugada és més útil que intel·ligent contra un entorn crític sense base social i molt opositor de boqueta, una premsa dolguda perquè sense títols no hi ha negoci i, a l’hora de la veritat, ningú que de debò tingui un pla a 15 dies vista per destronar l’emperador del madridisme des de fa més dues dècades.

Sense el fragor de les filtracions sobre les batusses de vestidor, el mal humor i la frustració pels resultats i la incògnita sobre la data de les eleccions, quan Florentino mostri als socis el seu historial, amb 7 lligues, 3 Copes del Rei, 7 Supercopes d’Espanya, 7 Champions League, 6 Supercopes d’Europa i 7 Intercontinentals/Mundials de Clubs, difícilment es guanyarà enemics.

Si és hàbil per infondre als seus votants que contra Laporta no ha perdut la batalla dels últims cinc anys, amb dues Champions per cap del Barça i només una Lliga menys, el més probable és que els convenci perquè li donin una última oportunitat.

No lliurarà aquesta guerra només amb el passat; també deixarà entreveure noms de fitxatges i del possible nou entrenador.

Cometen un error de principiant els qui jutgin Florentino per la seva sobreactuació de dimarts. Tot estava preparat per fer aquest efecte de ploramiques i de desubicació.

No es dirigia ni als mitjans ni a l’opinió pública, sinó al votant, al soci que s’assembla més al madridista obedient, disciplinat i pacient que acudeix en massa a les assemblees.

Era un missatge inaudible per a la majoria, en una altra ona només perceptible pels madridistes amb anys de carnet i inclinats a creure que existeix una traïdora i delictiva confabulació contra el Madrid. Ho va deixar clar: “M’han robat títols”.

Si no apareix un Enrique Riquelme, o algú ben capaç de seduir l’electorat amb més fiabilitat i poder de convenciment que l’experiència de Florentino, continuarà en el càrrec i obligarà a capitular els seus adversaris i flagel·ladors.

El Barça de Laporta no es querellarà, és clar, per les acusacions d’haver fet trampes. Al contrari, Laporta ja l’ha ajudat fent parlar el seu titella Rafa Yuste en un to que no li escau i que el delata: “Les paraules de Florentino són patètiques i plenes de falsedats.

És una cortina de fum i una maniobra per encobrir un desastre esportiu que arrossega des de fa dos anys. Vaig veure la roda de premsa després, no en directe, i no em va fer ni riure ni plorar. Em va fer pena. He de dir-li una cosa al senyor Florentino. L’1 de juliol arriba Joan Laporta, i hi ha una sèrie a Espanya que és La que se avecina, i aquí va. Continuarem lluitant per donar més èxits a aquest club”, ha dit Yuste, aconseguint que a molts socis del Madrid els resulti inevitable i gairebé obligatori mostrar la seva adhesió i respecte a la figura tan maltractada per Yuste, una persona de tarannà marcadament cautelós a qui han obligat a extralimitar-se.

D’altra banda, si Florentino treu la foto de la seva aclaparadora victòria econòmica, financera i patrimonial sobre el Barça, els seus socis no li passaran factura a les urnes, almenys no per aquesta qüestió.

Gestió econòmica

El Madrid guanya diners, té fons propis i de maniobra positius, triplica en fair play el Barça, ingressa 150 milions més, el seu deute és conegut, controlat i finançable.

Tot el contrari de Laporta, amb números vermells a tots els fronts, sense marge salarial, pèrdues continuades, deute irrecuperable i xifres tan confuses de la reforma de l’Spotify que s’oculten als socis.

I una diferència fonamental. Florentino, o qui surti elegit president, avalarà amb el seu peculi personal gairebé 200 milions en cas de dèficit en el resultat del mandat. Laporta no avala i ja arrossega una xifra semblant de pèrdues.

Sembla que Florentino hagi de perdre la guerra. Però no és tan clar ni inevitable si s’analitzen a fons tots els escenaris en un món com el futbol, on les crisis dels grans, encara que agudes, duren menys.

El Barça, segur, amb qui els socis triïn per governar el Madrid, no tindrà una Lliga tan còmoda com la que acaba de guanyar. Amb la irrupció de Florentino ha començat l’efecte rebot després de tocar fons.

J. Bruch