Els pressupostos i altres sorolls

 Dimarts passat, amb bombo i plateret, el Govern anunciava un transcendental acord amb ERC que ha de permetre aprovar, per fi, uns pressupostos a Catalunya; probablement, els únics de la presidència de Salvador Illa.

La pompa, doncs, era lògica.

En la política moderna, on les majories escassegen, aprovar uns pressupostos esdevé una raresa digna de repic de campanes —que li ho preguntin si no al president Pedro Sánchez.

Així, i sense entrar en el contingut de l’acord, el sol fet d’haver-lo culminat, per se, és ja una bona notícia.

El president Illa i el líder republicà Oriol Junqueras van escenificar el pacte amb una rúbrica i una encaixada de mans.

No n’hi havia per menys.

Després, la consellera del ram, Alícia Romero, va ser l’encarregada d’entrar al detall.

En aquestes, mentre Romero posava negre sobre blanc, detallant xifra per xifra l’acord pressupostari, l’actualitat es va encarregar de mostrar, una vegada més, la volatilitat de les notícies, fins i tot d’aquelles transcendents.

Dues notícies, esbombades quasi al mateix temps, relegaven la bona nova dels pressupostos a un segon terme.

D’una banda, la imputació de l’expresident del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, per organització criminal en el cas de Plus Ultra, i de l’altra, la detenció per homicidi de Jonathan Andic, fill del fundador de Mango, Isak Andic.

Ambdós anuncis, activats de manera simultània, van resultar letals per Romero, que es va quedar sola, predicant al desert, amb la que havia de ser la notícia, no ja del dia, sinó del mandat.

La política contemporània viu sotmesa a una dictadura de l’impacte immediat.

Les notícies duren el que tarda una altra notícia a devorar-les.

Tot és urgent, tot és històric, tot és definitiu… fins que deixa de ser-ho vint minuts després.

Andy Warhol va pronosticar allò dels quinze minuts de fama, però probablement va fer curt.

Ara les notícies aspiren, amb sort, a quinze minuts de supervivència.

La paradoxa és que aquesta volatilitat conviu amb decisions que, malgrat perdre immediatament el focus, continuen determinant la vida de la gent.

Un pressupost és exactament això: una notícia poc sexy, poc viral i tremendament important. No genera vídeos inflamats ni tertúlies histèriques, però acaba decidint hospitals, escoles, habitatge, infraestructures o dependència.

Dit d’una altra manera: la quotidianitat.

I la quotidianitat acostuma a tenir molt menys glamour que els escàndols judicials o els successos criminals.

Potser per això la política seriosa sovint sembla avorrida.

El cineasta Billy Wilder deia que “si vols dir la veritat a la gent, fes-los riure; si no, et mataran”.

Avui probablement hauria afegit que, si vols que algú escolti una notícia important, procura que hi hagi un assassinat, una imputació o una catàstrofe pel mig.

I, tanmateix, malgrat el poc lluïment mediàtic, l’acord entre Illa i Junqueras és rellevant.

Sobretot perquè Catalunya no podia continuar eternament instal·lada en la pròrroga permanent.

Governar amb pressupostos vells és una manera elegant de no governar del tot.

I aquí és on, més enllà dels discursos, apareix el pragmatisme.

Ni a Illa ni a Junqueras els convenien unes eleccions.

Al primer, perquè el context polític espanyol no és precisament un mar de tranquil·litat per al socialisme. Sánchez navega entre escàndols, desgast i una oposició enfangada en la crispació permanent. Obrir ara un front electoral català era un risc innecessari.

I a Junqueras tampoc no li sortien els números: continua inhabilitat i no podria presentar-se a unes eventuals eleccions, malgrat que és evident que vol tornar a encapçalar el projecte republicà.

Però reduir-ho tot a un càlcul de conveniència seria injust.

També hi ha, en aquest acord, una certa constatació de realitat. Que el país necessita pressupostos.

Que, siguin millors o pitjors, sempre són preferibles a no tenir-ne. I que arriba un moment en què la política ha de decidir si vol continuar instal·lada en el tacticisme perpetu o assumir, encara que sigui amb desgana, una certa responsabilitat institucional.

Xavier Ribera