El Carnaval d’ara fa cent anys segons “El Borinot”
Quan avui pensem en el Carnestoltes d’ara fa un segle, sovint ens ve al cap una imatge amable: carrers plens de disfresses, una festa popular desbordada i una societat que, per uns dies, es permetia riure d’ella mateixa. Tanmateix, si acudim a la premsa satírica del moment —i molt especialment a ‘ El Borinot’ — el mirall que se’ns ofereix és força menys complaent. El Carnaval, lluny de ser un espai d’alliberament, apareix com el reflex d’una societat cansada, decadent i permanentment disfressada. En el núm.116 d’11 de febrer de 1926 el setmanari planteja una pregunta tan simple com corrosiva: si el Carnestoltes provoca tanta saturació, potser és perquè, en realitat, no s’acaba mai. “ Serà degut perquè es fan Carnestoltes tot l’any ?”, es demana l’articulista amb pseudònim Flendi en l’article " Carnestoltes ", tot insinuant que la festa no és una excepció dins l’ordre social, sinó la seva expressió més sincera. Rostres pintats, abillaments extravagants i disfresses r...