Zapatero de Tormes…

Hi ha un vell proverbi llatí que diu: Quanto altior ascenderis, tanto gravius corrues (com més amunt pugis, més greu serà la caiguda).

M’hi ha fet pensar l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, caigut en desgràcia els darrers dies després de ser elevat abans als altars de l’honradesa.

Hi ha polítics que, allunyant-se del molest gerro xinès citat amb ironia pel també expresident Felipe González, exerceixen amb habilitat la jubilació presidencial —de Jimmy Carter, per exemple, es deia que havia estat millor expresident que president. Aquest semblava ser el cas de Zapatero. L’home, retirat de la política, va decidir emprendre el camí contrari al de González, i fer costat en les verdes i en les madures al president Pedro Sánchez —després dels citats, el tercer polític socialista en ocupar la presidència espanyola des de la recuperació de la democràcia.

Zapatero s’havia convertit en un referent moral del socialisme espanyol. La seva presidència havia passat a la història, entre altres qüestions, per haver posat fi a la banda terrorista ETA, per haver retirat les tropes de l’Iraq, per haver impulsat la llei del matrimoni igualitari i per haver estat l’únic govern sense cap cas de corrupció. Un aspecte, l’últim, que sembla oportú remarcar.

Així, crida si més no l’atenció que ara se l’acusi just del contrari: de ser el més corrupte del regne.

Una corrupció que, segons indica el cas, li hauria sobrevingut en les darreries. A la vellesa, pigota. No seré jo qui, a l’Espanya del Lazarillo de Tormes, posi les mans al foc per cap polític; si bé és cert que, si per algun d’ells les hagués posades fa escassos dies, segurament seria per Zapatero.

No deixa de ser curiós que sigui ell el primer president imputat de la darrera història democràtica d’Espanya, més si recordem escàndols relacionats amb Adolfo Suárez, l’esmentat González, José María Aznar i Mariano Rajoy (M. Rajoy).

I aquí és on convé començar a separar una mica el soroll de les certeses. Perquè una imputació no equival a una condemna, encara que a l’Espanya contemporània costi cada vegada més recordar-ho.

La política i una part del sistema mediàtic han convertit la presumpció d’innocència en una nosa processal, gairebé en una excentricitat jurídica.

Primer es dicta sentència pública, després —si queda temps— ja arribarà la judicial.

Això no obliga a la ingenuïtat.

Zapatero fa anys que freqüenta territoris polítics, econòmics i diplomàtics d’una opacitat considerable. Veneçuela, Plus Ultra, intermediaris diversos, amistats incòmodes… Tot plegat conforma un ecosistema que, com a mínim, convida a desconfiar.

I és aquí on potser apareix el gran error de molts expresidents: acabar creient que el prestigi acumulat és una assegurança moral indefinida.

El poder deixa cicatrius, però també deixa temptacions. I alguns expresidents —massa— semblen incapaços d’acceptar que un dia la història gira full i que continuar influint té un preu.

González ho va gestionar amb aquella barreja de vanitat i distància que el caracteritza.

Aznar va optar per la conferència permanent i la FAES com a forma superior de jubilació.

Rajoy, fidel al personatge, va desaparèixer gairebé en silenci registral.

Zapatero, en canvi, havia construït una imatge diferent: la de l’home dialogant, moderat, gairebé desinteressat. Potser per això la caiguda impressiona més.

També perquè Espanya té una relació molt peculiar amb els seus líders: primer els idealitza i després els devora amb una crueltat gairebé barroca. Aquí no acostumem a administrar bé els matisos. Necessitem sants o dimonis. I els trajectes intermedis ens incomoden.

Per això convé anar amb compte.

Tant amb els qui avui ja el condemnen com amb els qui fins fa quatre dies el canonitzaven. La història política acostuma a ser menys neta del que expliquen les hagiografies i menys simple del que proclamen les fogueres públiques.

Al Lazarillo de Tormes hi ha una frase que sembla escrita per a l’ocasió: “Quants n’hi deu haver al món que fugen dels altres perquè no es veuen a si mateixos!”.

Potser aquesta és la gran tragèdia del poder: que sovint només permet veure les ombres alienes.

Fins que un dia la foscor també et cau al damunt.

Xavier Ribera