Quan l’oportunisme esdevé estratègia política

El problema no és que els polítics facin moviments tàctics —això és inherent a qualsevol sistema democràtic— sinó que la tàctica esdevingui l’únic criteri. Quan la comunicació substitueix la deliberació i la narrativa substitueix la institució, les conseqüències són conegudes i estan àmpliament documentades.

En els darrers anys s’ha fet evident una percepció creixent entre la ciutadania i entre molts analistes: una part de la política institucional ha anat derivant cap a formes de governança basades en la tàctica immediata, la gestió del relat, la possessió de la raó i la supervivència electoral.

Aquesta percepció s’ha accentuat en determinades decisions de dirigents polítics —entre ells Pedro Sánchez i molts altres líders europeus i internacionals— que han estat interpretades com a moviments calculats, flexibles fins a la contradicció i orientats a mantenir el control del relat més que no pas a sostenir un projecte coherent.

Davant d’aquest escenari, la pregunta que emergeix és incòmoda, però inevitable: quan l’oportunisme es converteix en manera de fer política, què passa amb la democràcia?.

Gabriel Rufián s’ha convertit en el màxim exponent d’aquesta realitat.

No sol perdre el temps amb dades, evidència empírica o fonts acadèmiques. I, sorprenentment, això no li impedeix ser un autèntic fenomen del soroll digital, un ecosistema on es mou amb la mateixa naturalitat que un peix en un aquari de likes.

Ara bé, confondre això amb fer política és com confondre un foc d’artifici amb un debat seriós: molt color, molta espurna… i res que aguanti més de deu segons.

El resultat? Institucions convertides en pistes de circ i un sentit democràtic que s’esvaeix entre aplaudiments i mems.

Diverses tradicions teòriques ajuden a entendre aquest fenomen.

Zygmunt Bauman parlava de política líquida per descriure institucions menys sòlides i lideratges adaptatius, que prenen decisions en funció de la conjuntura més que no pas del projecte.

Bernard Manin, amb la seva idea de democràcia d’audiència, advertia que els partits es transformen en màquines de comunicació i que els lideratges es personalitzen fins a eclipsar el programa.

Cas Mudde i Ernesto Laclau han analitzat el populisme com a estil, no com a ideologia, una manera de construir antagonismes i legitimitat a través del relat.

I Daniel Innerarity ha insistit que la governança de la crisi —aquesta successió d’emergències que sembla no acabar mai— genera incentius per a decisions ràpides, justificades per la urgència més que no pas per la visió. T

ots aquests marcs coincideixen en un punt: quan la política es desplaça cap al curt termini, la frontera entre estratègia i oportunisme es difumina.

Aquesta manera de fer política presenta trets recurrents que molts observadors han identificat: una flexibilitat extrema del relat, que permet canvis de posició justificats com a responsabilitat o pragmatisme, però que sovint responen a càlculs de supervivència; una personalització del conflicte que converteix la política en un combat de lideratges més que no pas de projectes; i una centralitat de la comunicació que fa que la decisió importi menys que la narrativa que la fa acceptable.

No és un fenomen exclusiu d’un país ni d’un líder: és un patró que es repeteix en moltes democràcies occidentals, on la fragmentació parlamentària i la volatilitat electoral generen incentius per a moviments tàctics constants.

El problema no és que els polítics facin moviments tàctics —això és inherent a qualsevol sistema democràtic— sinó que la tàctica esdevingui l’únic criteri.

Quan la comunicació substitueix la deliberació i la narrativa substitueix la institució. les conseqüències són conegudes i estan àmpliament documentades: erosió de la confiança institucional, debilitament dels partits convertits en vehicles personals, polarització emocional que transforma la política en un combat de relats i una societat desorientada, incapaç d’identificar quin és el projecte de país més enllà de la conjuntura.

Molts autors coincideixen que la política necessita estratègia, però també necessita coherència; quan la primera devora la segona, la democràcia es fa més fràgil i apareix la desafecció de la ciutadania.

També hi ha qui defensa que l’adaptabilitat és imprescindible.

Les coalicions són fràgils, les crisis són constants i la realitat canvia a una velocitat que cap programa pot preveure del tot.

Des d’aquesta mirada, el que alguns anomenen oportunisme pot ser interpretat com a pragmatisme adaptatiu. Aquest debat és legítim i necessari, però no pot ocultar la qüestió de fons: com garantim que la flexibilitat no es converteixi en arbitrarietat?.

Des de la meva experiència en el tercer sector, la governança democràtica i l’anàlisi institucional, crec que hi ha camins possibles per reforçar la qualitat democràtica i contrarestar aquesta deriva.

Cal recuperar la política de projecte amb plans de legislatura clars i verificables, avaluació independent de les polítiques públiques i compromisos programàtics que no es dissolguin en el relat.

Cal institucionalitzar la participació amb consells ciutadans estables, pressupostos participatius amb impacte real i processos deliberatius per a decisions estructurals.

Cal reequilibrar el poder comunicatiu amb transparència radical, límits a l’ús partidista de la comunicació institucional i indicadors de qualitat democràtica en la comunicació pública.

I cal reforçar la cultura política amb educació cívica orientada a la deliberació, aliances entre universitats, tercer sector i administracions, i un reconeixement explícit del treball comunitari i associatiu com a infraestructura democràtica.

L’oportunisme pot ser una tècnica política.

Però quan es converteix en estil de govern, la democràcia perd gruix, profunditat i credibilitat.

La qüestió no és només què fan els líders, sinó quin ecosistema democràtic construïm perquè la política torni a ser projecte, compromís i servei públic.

Potser la pregunta no és si l’oportunisme és política, si no quina política volem que sigui possible.

Joan Segarra