Un convuls final de curs

Arribem a les portes de l’estiu amb una més gran sensació d’incertitud que mai. Abordem el que molts considerem el final de curs més convuls dels darrers temps. Des dels diversos plans i nivells que analitzem estem vivint aquest moment amb una alta dosi d’esgotament físic i mental.

Ja no és només el cansament per uns conflictes bèl·lics que es perllonguen en el temps. Orient Mitjà i Centre Europa no saben concloure les guerres encetades fa massa temps. D’Ucraïna a l’Iran, del Líban a Gaza, sempre amb la presència inaguantable dels Estats Units de Trump, la Rússia de Putin i l’Israel de Netanyahu.

Una transformació bèl·lica de l’ordre internacional impulsada per l’egolatria d’uns personatges detestables. Fa massa temps que caminem cap a un precipici que hauríem d’evitar de totes totes.

No és que l’àmbit Europeu, l’espai de pau i benestar que hauria d’oferir la Unió Europea, vagi molt millor.

La Unió va entrar, després de les darreres eleccions al Parlament Europeu, en una fase d’alentiment, d’esperar i veure, d’apocament, de manca de coratge, que està posant en dubte el mateix recorregut del projecte europeu.

No només li manca fermesa en la presa de decisions, sinó que en alguns moments es fan clars passos enrere, com amb l’aprovació recent de la normativa sobre immigració, tan victorejada per l’extrema dreta i la dreta extrema que compten amb àmplia majoria al Parlament i en diversos estats de la UE.

Si girem la mirada al conjunt d’Espanya, la superpolarització política s’ha fet mestra i senyora de la vida parlamentària i arriba ja a la vida social.

Arrossegats en el fangar jurídic, polític i mediàtic que s’ha anat impulsant després de la famosa expressió “el que pueda hacer que haga”, la vida política espanyola en conjunt ha entrat en una dinàmica que no pararà fins que la dreta extrema torni a aconseguir el govern.

No soc gens partidari de les teories de la conspiració, però tampoc un ingenu que mira la política des del còmode sofà de casa. Les derives dretanitzadores que recorren tot el món són cada cop més fortes a casa nostra. I més preocupants.

També el nostre àmbit més proper, Catalunya, arriba a aquest final de curs amb estrès polític i mediàtic. Hem tingut un darrer semestre en què s’han acumulat (casualment!) mobilitzacions, demandes, incidències i controvèrsies.

Mestres i professors, metges, bibliotecaris, bombers, i fins i tot treballadors de TV3 plantegen demandes possiblement legítimes en molts casos.

Un dels conflictes amb més repercussió ha estat el que han protagonitzat en els darrers mesos els ensenyants.

Sense entrar en els continguts de les reclamacions plantejades per mestres i professors (que demanarien unes anàlisis més desenvolupades), no deixa de sorprendre que en defensa de l’ensenyament públic, com a eslògan genèric, es barregin reivindicacions laborals i propostes estructurals (adjectiu que si no es concreta no saps mai a què es refereix).

Si afegim en aquesta certa incoherència de continguts una actitud de revolta poc adequada a la seva condició d’ensenyants –amb talls de carreteres, cremades de pupitres al carrer i boicot a excursions i colònies–, la credibilitat dels líders sindicals dels ensenyants (molt tocada després de perdre la consulta sobre l’acord aconseguit) i la del conjunt del personal docent ha quedat molt afeblida.

Desconeixem el marge de maniobra amb què compta el Departament d’Ensenyament per tal de solucionar un conflicte que fa força anys que s’arrossega.

Però actituds maximalistes o pusil·lànimes d’alguns sindicats –que com la USTEC diuen ara que s’han de replantejar totes les seves demandes– no ajuden a resoldre la situació.

Si Ensenyament, com ha anunciat, està disposat a seguir parlant i negociant durant les properes setmanes i mesos, cal aprofitar-ho i no agafar-se el període vacacional com un parèntesi que porti el conflicte a l’inici del nou curs amb més cansament i allunyament per part d’alumnes i famílies.

Si hem acabat el curs de manera certament convulsa, caldria treballar per començar el nou curs amb millors condicions.

Joan Marcet