Periodistes del món, rebel·leu-vos!

És un somni que m’encantaria que algun dia es fes realitat.

Imagino la redacció d’un mitjà de comunicació propietat d’un magnat de dretes i que un alt directiu de l’empresa li demana a un dels seus periodistes que tregui el màxim profit d’una investigació contra un polític o un govern d’esquerres i que s’inventi el que faci falta per fer -los com més mal, millor.

I el meu somni és que el periodista s’aixeca de la cadira, li diu al seu superior que faci ell la feina bruta i abandona la redacció.

Quan vaig decidir fer-me periodista estava estudiant Química a la Universitat Autònoma de Barcelona. Volia contribuir a descobrir remeis contra el càncer i em semblava que estudiar el grau de Bioquímica era la via adequada per aconseguir-ho.

Aquella especialitat no existia a la carrera de Química en aquella època a la UAB. Amb uns quants companys vam moure cel i terra perquè es creés l’especialitat de Bioquímica i ens en vam sortir el mateix curs que vaig decidir deixar la carrera i començar la de Periodisme.

M’urgia més canviar el món en aquells moments de trànsit de la dictadura a la democràcia.

Periodista per mi era sinònim aleshores de persona compromesa amb lluitar contra els rics, contra els poderosos, contra els magnats, contra els hereus de la dictadura, contra els que s’oposaven al progrés cultural i social, contra els que trepitgen els drets dels col·lectius més febles de la societat.

Us estic parlant de fa gairebé cinquanta anys.

Tot i que molts mitjans eren a mans de gent poderosa i de dretes, es respirava un cert aire d’optimisme entre els joves periodistes que volíem dedicar la nostra feina a construir societats i un món més just denunciant les maniobres dels que no volien perdre els privilegis acumulats durant el franquisme i els entrebancs a obrir de bat a bat les finestres de la democràcia tot just estrenada.

Em creia allò que la ‘premsa’ (en dèiem aleshores, ara hauríem de parlar dels ‘mitjans de comunicació’) era el quart poder que fiscalitzava els altres tres: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Cinquanta anys després, la gran majoria de mitjans són unes eines més del poder conservador.

Ho veiem per tot arreu.

L’exemple estranger més clar és el dels Estats Units, on el seu president, Donald Trump, fa callar els mitjans que li fan nosa reclamant-los quantitats astronòmiques si no s’agenollen davant de les seves pretensions o forçant-los a acomiadar humoristes que el critiquen.

Fa uns dies vaig entrevistar Edward Dunbar, professor de Psicologia de la Universitat de Califòrnia Los Angeles (UCLA), expert en autoritarisme i em va definir l’administració Trump com ‘la cosa nostra’.

Aquesta màfia s’ha escampat per tot el Planeta.

A Espanya en tenim un exemple clar amb la Fachoesfera. I els Estats Units de Trump no en són aliens. El seu ambaixador, Benjamín León Jr, és el que els cubans coneixen com un “gusano”, empresari immobiiari donant de les campanyes electorals de Donald Trump.

Aquests dies té una intensa activitat reunint-se amb els líders de la dreta i l’extrema dreta espanyola Alberto Núñez Feijóo, Isabel Díaz Ayuso i Santiago Abascal, per ajudar-los en el seu cop d’Estat mediàtic-judicial contra el govern de Pedro Sánchez.

Fons dels Estats Units i veneçolans financen un grapat de mitjans de comunicació que porten anys intentant aturar l’avenç progressista d’Espanya.

Compren mitjans i, clar, necessiten comprar periodistes que els facin la feina bruta.

Sense periodistes que aportin mitges veritats o mentides, fake news, exageracions o invencions, les aspiracions de la dreta i extrema dreta nacional i internacional de fer-se amb el poder polític fracassarien.

Tenen els diners i els còmplices a la judicatura.

Calen periodistes que els proporcionin la matèria primera per engegar les seves campanyes de descrèdit de l’esquerra.

En un debat d’idees tenen les de perdre.

Per això necessiten qui ompli espais a la televisió, a les ràdios, als digitals, als diaris en paper que encara queden, per embrutar el terreny de joc, perquè en comptes d’acarar la qüestió de la immigració amb voluntat d’entesa esdevingui un motiu de confrontació, perquè en comptes de buscar solucions als problemes socials es plantegin com un fracàs dels que volen acarar-los amb voluntat constructiva.

Continuo creient que els periodistes hem de treballar per denunciar les injustícies i fiscalitzar els polítics perquè es preocupin per retallar les distàncies entre persones i països rics i pobres.

I crec també que els periodistes als quals els demanen que es posin al servei dels dictadors i colpistes han de donar-los un cop de porta als nassos.

Hi somio.

Siscu Baiges