L’optimisme de la raó

 

L’allau d’informacions adreçades a desprestigiar el PSOE i el govern progressista de Pedro Sánchez provoca el desànim entre els simpatitzants i votants d’esquerres.

Han de pair un munt de notícies i actuacions judicials que afecten la confiança en els seus dirigents. Es barregen la sensació de pessimisme i impotència.

Pessimisme perquè són conscients que aquestes notícies -siguin certes o no- perjudiquen els partits i opcions polítiques en les que confien per construir un país, una societat millors.

Vivim en un món on els mitjans de comunicació han anat a parar a mans de la dreta i la ultradreta.

A Catalunya, a Espanya i el món.

Queden equips humans i professionals que resisteixen l’embat dels poderosos al servei de les idees més insolidàries i més negatives pels interessos dels col·lectius més febles.

Es tracta d’un combat molt desequilibrat.

És una agressió mundial que es constata amb l’evolució de The Washington Post des de que Jeff Bezzos n’és l’amo fins la vergonyant deriva d’El Periódico cap al terreny de la Fachosfera passant per l’adquisició de l’ultra Vicent Bolloré de bona part del món comunicatiu francès o l’expulsió de la SER del seu cap d’informatius i d’Àngels Barceló i la impúdica caiguda d’El País en mans de l’anti-sanchisme més barroer.

Veiem atònits com Donald Trump pot fer el que li vaga com a president dels Estats Units: acomiadar humoristes que el critiquen als late night shows televisius, insultar periodistes que li fan preguntes incòmodes, mentir reiteradament o ocultar els Epstein files que el vinculen al seu amic pederasta.

Observem tristos i frustrats com el genocidi de Gaza queda impune i el país que el comet és acceptat a concursos musicals i competicions esportives.

Una persona sense escrúpols ni cap tret que el pugui fer mínimament simpàtic, Elon Musk, s’ha convertit en el primer bilionari de la història de la humanitat mentre 24.000 persones continuen morint de gana cada dia.

Aquest  bilionari, aplaudit pels que li riuen les gràcies en el seu entorn, és el propietari de la xarxa social X, on hi té 240 milions de seguidors.

Des del seu canal anima els salvatges ultradretans irlandesos perquè cremin les cases dels immigrants de Belfast com a resposta a l’intent d’assassinat d’un home per part d’un altre d’origen sudanès.

La ultradreta de tot arreu furga en la ferida de les dificultats de gestió que comporta la presència d’immigrants a molts països i en treu beneficis polítics.

Vox i Aliança Catalana obtenen bons resultats i expectatives electorals i arriben al poder neofeixistes a diversos països llatinoamericans com Argentina o Xile.

No allargo més el llistat. Raons per ser pessimista, és evident, no en falten.

La Universitat Progressista de Catalunya (UPEC), però, es nega a acceptar que no hi ha res a fer davant aquest panorama. El lema de l’edició de l’any passat era “en defensa de l’alegria”.

El d’aquest any és “L’optimisme de la raó”.

Al programa amb què presenta les jornades d’aquest any, que tindran lloc els dies 1, 2 i 3 de juliol a la seu de la UGT a la Rambla de Santa Mònica, a Barcelona, s’hi diu: “ En un moment marcat per la incertesa i l’avenç dels  extremismes, la UPEC proposa tres dies de reflexió compartida per defensar la raó crítica com a eina d’esperança i transformació”.

I el seu rector, João França, defensa que “la raó ens ha de fer veure tots els drets i llibertats que hem guanyat gràcies a l’acció col·lectiva, que aquesta experiència ens marca el camí per defensar-los i seguir avançant, i que avui també hi ha moltes experiències d’organització i lluita que ens assenyalen que és possible”.

La cloenda de les jornades escenifica aquesta aposta per l’optimisme perquè la farà Grace Mausser, co-presidenta de Democratic Socialists of America, que explicarà el procés de mobilització que va portar a l’elecció de Zoran Mamdani com alcalde de Nova York.

Contra el poder econòmic, contra els mitjans de comunicació controlats pels oligarques de torn, contra uns sondejos inicials que no el tenien en compte en la lluita per l’alcaldia, Mamdani va saber il·lusionar i mobilitzar cent mil persones perquè convencessin casa per casa els seus veïns i veïnes que aquell home de riure omnipresent i bones intencions i idees envers els més vulnerables era el millor alcalde per la ciutat.

Antonio Gramsci va contraposar el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat. Ho va escriure als seus “Quaderns des de la presó (1929-1935)”.

Nosaltres, que no estem a la presó, no podem deixar que el pessimisme ens venci.

És la derrota que voldria la ultradreta mundial i els colpistes a Espanya.

No se’n sortiran.

No passaran. La UPEC i Mamdani tenen la raó. Optimisme, doncs.

Siscu Baiges