Encallats a la centraleta

 «Estem cansats de pagar serveis sense servei, del silenci administratiu i de parlar amb màquines; si el futur ha de ser el dels serveis sense persones potser que també adapteu les tarifes a la nova realitat»

Hi ha qui ho fa abans que acabi l’any. I jo soc més de fer-ho a les portes de l’estiu. Deu ser perquè m’agrada més la calor que el fred. Que l’estat d’ànim el tinc en millor forma i les vacances a tocar.

Fer net de temes pendents, posar-me al dia, liquidar neguits. Fer el ‘check’ i descarregar la motxilla em permet encarar els millors mesos de l’any amb la tranquil·litat d’haver fet el que tocava i desconnectar mentalment d’allò que em pesava.

L’estiu també és desfer-se de les cadenes. És trencar amb el que t’estreny al llarg de l’any. És desbotonar-te els pantalons i deslligar-te les sabates. No és que m’ofegui amb un got d’aigua. És que la meva autoexigència i maleïda responsabilitat em fa veure’l sempre a vessar.

Mentre es va buidant jo mateixa faig perquè es torni a omplir. Em va la marxa. M’agrada la feina i sempre en vull més. Llavors és quan els moments d’oci van a la baixa, les contractures m’immobilitzen i la salut la deixo per a més endavant.

S’ha acabat. Primer soc jo i després la feina. Toca passar la ITV. La del cotxe. I també la del colesterol i la del ginecòleg. Començo a remenar l’aplicació de la mútua.

Òbviament, cap metge especialista a menys de 30 quilòmetres i ja no us explico si en vull un en concret. Barcelona, el centre de la medicina i de tot. Que lluny estem quan vivim al poble. Potser si no hagués d’agafar el dia lliure per desplaçar-me cada cop que he d’anar al metge no deixaria la salut al final de la cua.

Privilegiats per viure al marge del soroll i l’olor de benzina i víctimes del centralisme administratiu i sanitari. Res de nou. Com tampoc ho és trobar hora a curt termini. Les respostes van per aquí… Hauria de ser al setembre, el doctor només visita tres dies a la setmana, i si tenim alguna baixa no t’avisarem, has d’anar trucant tu cada dia per si es dona el cas.

Desesperació màxima, no hi podem fer res em diuen. Sort que no és urgent, penso. Per a ells segur que no.

He passat de la trucada a la resposta sense explicar el periple intermedi. Deu trucades, amb les seves corresponents esperes. Marqui el número 1 si desitja ser atès en català… Digui el seu DNI si vol personalitzar la seva trucada… És la número 5 a la cua de consultes telefòniques. Ho he estat repassant. 15 minuts esperant que algú respongués amb aquella cançoneta infernal de fons. Altres, d’absolut silenci. I quan pensava que ja ho tenia a tocar, el tall definitiu i la cara d’imbècil.

Finalment, i a punt de desistir i després de molt insistir, algú es va dignar a aixecar el telèfon. Les respostes ja les sabeu. Sense cita presencial i desgastada amb tanta centraleta i centralisme, vaig acabar optant per concertar cita per videotrucada.

Potser serà més pràctic, la tecnologia ens ho permet i si em puc evitar el viatge i no deixar la feina això que em trobaré. Som un número, el pacient a qui se li esgota la paciència. El malalt darrere d’una pantalla.

La privada i la pública. La sanitat i els serveis en general. Les sucursals bancàries i hisenda. El col·lapse absolut i la manca de personal. Que jo només volia una mica d’atenció. Parlar amb algú que em donés resposta. Obtenir solucions àgils i una visita en persona. Tampoc demanava tant. Si ells em poden perseguir per vendre’m, també m’han d’atendre ràpidament quan els necessito. Soc una ingènua, sí. Ni vull fer perdre el temps ni cal que me’l feu perdre.

Està molt bé això de la cita online i la videotrucada, però, si us plau, no ens encalleu a la centraleta. Almenys doneu-nos l’oportunitat de ser atesos. Perquè la desesperació i la impotència estan al límit.

Estem cansats de pagar serveis sense servei, del silenci administratiu i de parlar amb màquines. Si el futur ha de ser el dels serveis sense persones potser que també adapteu les tarifes a la nova realitat.

La meva serà d’aquí a dues setmanes amb dues visites a distància. Ai l’estiu.

Desitgeu-me sort.

Clara Tena