El Papa contra el nou Déu algorítmic

 

La primera encíclica del papa Lleó XIV és una intervenció política en tota regla dins la gran batalla contemporània pel treball, el poder i el significat mateix de l’humà.

Cada gran transformació econòmica necessita la seva pròpia religió. La revolució industrial va tenir el mite del progrés infinit, les fàbriques convertides en catedrals i una nova fe en la màquina. El neoliberalisme va prometre mercats omniscients capaços d’ordenar el món millor que qualsevol política.

La intel·ligència artificial arriba ara amb una promesa encara més ambiciosa: automatitzar no només el treball físic, sinó també el llenguatge, el criteri, la creativitat i, progressivament, la presa de decisions. Enmig d’aquesta mutació històrica, un actor inesperat intenta ocupar el buit moral: El Vaticà.

La primera encíclica del papa Lleó XIV, Magnifica Humanitas, publicada coincidint simbòlicament amb l’aniversari de la Rerum Novarum de Lleó XIII, és una intervenció política en tota regla dins la gran batalla contemporània pel treball, el poder i el significat mateix de l’humà.

Des de l’arribada dels primers models de llenguatge, Silicon Valley ha aconseguit presentar la seva expansió com un procés gairebé natural, inevitable, tècnic en què els algorismes es presenten gairebé com una extensió evolutiva.

 

 

Les paraules de Lleó XIV tenen la capacitat de trencar amb aquest llenguatge. Quan el Papa alerta contra la conversió de la tecnologia en un “fals déu”, no està fent només una advertència teològica, sinó assenyalant una estructura ideològica fal·laç que reivindica que qualsevol límit humà —el temps, el cansament, el conflicte, la incertesa, fins i tot la consciència— pot ser superat mitjançant computació, dades i automatització.

La paradoxa és reveladora, tenint en compte que el Vaticà, històricament —i per dir-ho amb delicadesa— no ha representat efectivament els interessos de les classes subalternes ni, encara menys, ha fet d’avantguarda moral en la demanda de nous drets socials.

Ara, mentre bona part de les institucions polítiques europees encara parlen de la IA gairebé exclusivament en termes de competitivitat, innovació i productivitat és el Vaticà qui recupera paraules pràcticament expulsades del debat públic contemporani: dignitat, límits, deshumanització, explotació, comunitat.

No és casualitat, tampoc, que l’encíclica insisteixi tant en el treball. La irrupció massiva de la IA coincideix amb una etapa de precarització estructural que ja venia d’abans.

Plataformes digitals, externalització, falsos autònoms, vigilància algorítmica, fragmentació sindical i una economia cada vegada més dependent de grans infraestructures tecnològiques controlades per un nombre reduït de corporacions.

La IA — es veu cada dia —, no fa més que acelerar aquest procés.

La velocitat és part del problema. La revolució industrial va destruir oficis al llarg de dècades, i la mal anomeada intel·ligència artificial, té la capacitat d’alterar sectors sencers en qüestió d’anys.

Alhora, si llevar la humanitat de tasques laborals no hauria de ser un problema en si mateix, sí que ho és, i ho continuarà essent, mentre la correlació de forces entre els que més tenen i els que menys es continuï eixamplant.

La raó és que mentre les grans empreses tecnològiques prometen una nova era d’eficiència, milers de treballadors comencen a experimentar una sensació més concreta i menys abstracta. I és que com assenyalava l’informe d’Anthropic, la desaparició gradual de funcions administratives, traduccions, atenció al client, producció audiovisual, programació bàsica o redacció de continguts és una realitat immediata.

El debat real no és, per tant, si els models de llenguatge (LLM) escriuen millor o pitjor que un periodista, ni si una IA pot generar imatges més ràpidament que un il·lustrador.

El debat és qui controla les infraestructures cognitives de la societat, qui posseeix els models, i qui acumula les dades.

Qui decideix quines feines desapareixen i quines es mantenen.

Qui concentra els beneficis de l’automatització i qui pot vigilar milions de persones en temps real. I també qui defineix els límits del que és verificable, visible o creïble.

La paraula “tecnofeudalisme”, utilitzada cada vegada més sovint per economistes i analistes, deixa de semblar exagerada quan s’observa la dependència creixent respecte a unes poques plataformes capaces de controlar comunicació, consum, infraestructura digital i coneixement. La IA reforça encara més aquesta concentració.

En aquest sentit, les paraules de Lleó XIV no van dirigides només als catòlics, sinó que intervé dins una discussió global sobre quin tipus de civilització està emergint. I ho fa recuperant una idea que semblava antiquada fins fa poc: que no tot el que és tècnicament possible és socialment acceptable.

És aquí on el Vaticà intenta construir un antagonisme moral. La qüestió central és — com sempre — política.

Guillem Pujol