Empresonar nens

 Quan un alumne insurrecte em va dir, en plena guàrdia (és a dir, vigilància d’una classe que no és la meva sinó la d’un company que no ha pogut venir), “joder, profe, es que esto parece una prisión” (en castellà perquè, sí, no ens enganyem, el castellà és la llengua vehicular de la joventut, per molt que ens esforcem a escolaritzar-los), jo no li vaig parlar de Foucault, és clar, tot i que va ser el primer que em va passar pel cap, sinó que el vaig amenaçar de posar-li una incidència i el vaig fer seure i que es calmés.

Mireu, en un primer paràgraf contextualitzador que, parlant d’una classe de secundària he hagut de fer servir els termes “insurrecte”, “guàrdia”, “esforçar-nos a escolaritzar”, “incidència” i “que es calmés”. Déu n’hi do.

Amb Foucault hauria acabat ràpid, eh, no us preocupeu, els hauria dit que és un filòsof francès del segle XX que considera que tant un com l’altra son institucions disciplinàries que tenen l’objectiu final de modelar “cossos obedientts”, de “normalitzar” els individus, però no hauria anat massa més enllà, que només fan quart d’ESO.

Qui no només fa quart d’ESO soc jo, que m’hi vaig quedar pensant, ni vosaltres, a qui us ho explico.

Pot ser que els instituts hagin hagut d’anar adoptant un punt de penitenciari, de càstig, de correctiu, no ho nego.

A vegades la pròpia arquitectura dels espais ens ho recorda, igual que passa amb els hospitals, per exemple, o les ciutats rusc comunistes, fins i tot. La idea que el temps s’ha de dividir en franges, en rutines.

L’aterridor concepte del panòptic, de la vigilància constant.

Pot ser que es puguin establir algunes semblances, sí.

Però mirem de posar l’ull sobre les diferències, que haurien de ser encara més evidents. La fonamental, els reus d’un lloc son delinqüents convictes i, els de l’altre, només delinqüents potencials.

No, no. No soc aquest tipus de professor, encara.

La diferència, vull pensar, és en el propòsit. L’instint reformador de la presó xoca amb la voluntat alliberadora intel·lectualment de la secundària. Sé que avui, per a molts, l’institut té més de reformatori que de somni il·lustrat.

Una llàstima, no?

Si bé els dos tenen el punt d’obligatorietat (la O d’ESO i la natura pròpia de les presons), un dels dos pot ser aprofitat des d’una idea de creixement, és clar, que l’altra no.

Per mi, aquí rau el problema més greu i la clau de pas d’aquesta comparació desagradable.

Ens està quedant un mon on els adolescents no volen anar a l’institut perquè l’entenen més com una guarderia (com una presó, si vols) que com a una possibilitat real de formar-se, de créixer, de construir-se i configurar-se com a adults (intel·lectualment, dic, que les pintes, qui més qui menys, ja les van tenint).

Si l’escola secundària no s’entén com a oportunitat real, com a possibilitat de fugida, amb voluntat i motivació per part dels alumnes, aleshores és molt difícil contradir Foucault (o el nen de torn que se’t rebota), però quan de tant en tant et surt un bon alumne, un diamant en brut, algú que (al marge de les seves qualitats sumant o analitzant oracions o redactant) ha estat prou intel·ligent com per entendre que pot aprofitar-se d’aquesta obligatorietat per construir una formació real i valuosa, aleshores no és presó, no, és trampolí, és llançadora espacial.

Tom Colomer