18 de juny de 2006: El referèndum oblidat

Aquest 18 de juny fa vint anys que el poble català va aprovar l’Estatut.

La seva voluntat seria alterada quatre anys després per un Tribunal Constitucional que va considerar que la seva visió esbiaixada  podia prevaldre per damunt d’una decisió democràtica de la ciutadania.

Els partits espanyolistes, PP, Vox, i els ja desapareguts Ciutadans, mai no van acceptar de bon grat el resultat d’aquell referèndum; de fet, el PP va desfermar una campanya agressiva i demagògica contra l’Estatut. 

Avui, alguns partits independentistes prefereixen mirar cap a una altra banda si se’ls hi pregunta si aquell 18 de juny el poble català va exercir el seu dret a decidir. I els socialistes no es mouen amb  gaire comoditat davant un episodi en el que el president Maragall, Esquerra i Iniciativa els van fer anar més lluny d’on volien acabar. En resum, ens trobem davant un aniversari que molts prefereixen oblidar.

Parlament, Congrés i Senat

Va costar molt arribar fins aquell referèndum.

El projecte d’Estatut es començà a elaborar després de la victòria de les esquerres en les eleccions de novembre del 2003 que varen donar lloc al govern catalanista i d’esquerres integrat per PSC, ERC i Iniciativa. 

Després d’un procés lent i complicat, el 30 de setembre de 2005 el Parlament aprovava el text amb el vot favorable de 120 dels 135 diputats i diputades, una majoria incontestable: va ser una jornada il·lusionant, que donava pas a un projecte d’Estatut ambiciós, amb l’aplaudiment d’una àmplia representació de la societat catalana, des del veterà dirigent del PSUC, Gregorio López Raimundo, al president d’Òmnium Cultural, Jordi Porta.

Començava a continuació la tramitació a Madrid, al Congrés i al Senat. El PSOE (i el PSC) van oblidar ben aviat la promesa del president Rodríguez Zapatero de respectar l’Estatut que hagués aprovat el Parlament.

La negociació  amb el PSOE, protagonitzada per CiU, ERC i Iniciativa,  va ser dura, però el text final, tot i no ser el del 30 de setembre, suposava un avenç considerable en l’autogovern.

Alfonso Guerra va intentar amagar la seva frustració centralista afirmant que s’havia passat l’Estatut “pel ribot” i alguns sectors polítics i mediàtics catalans van caure de quatre potes a la trampa, donant per bona l’afirmació del maquiavèl·lic polític socialista, obviant que Guerra va estar a punt de votar en contra al Congrés i que es va negar a aixecar-se a aplaudir quan l’Estatut va ser aprovat: de fet, el trobava inconstitucional per massa favorable a Catalunya. 

La jugada poc respectuosa amb les institucions catalanes protagonitzada per Artur Mas i Rodríguez Zapatero, pactant els pocs aspectes que quedaven pendents de la negociació oficial, va provocar la gelosia del portaveu de CiU al Congrés, Duran i Lleida, i d’ERC, que va passar a oposar-se a un Estatut que mantenia bona part de les aportacions del seu ponent, Joan Ridao, i que continuava suposant un salt endavant en l’autogovern de Catalunya.

Al Senat, el seny del portaveu d’ERC, Carles Bonet, optant pel vot afirmatiu, va evitar que l’Estatut fos derrotat a la Cambra Alta.

El referèndum

L’aprovació a les Corts deixava pas al referèndum popular. 

La crida al vot negatiu, per motivacions ben diferents d’ERC i PP, introduïa un factor d’incertesa per com podria reaccionar l’electorat nacionalista. Aviat es va veure, però, que l’Estatut seria aprovat: la consulta interna organitzada per Òmnium Cultural va registrar un 44’6 per cent favorable al vot afirmatiu, un 38’9 per cent al vot en contra, mentre que un 4’4 per cent es va inclinar pel vot en blanc.

Les prediccions es van complir i el 18 de juny el poble català aprovava l’Estatut amb un 73’9 per cent a favor del ‘Sí’, un 20’7 per cent a favor del ‘No’ i un 5’3 per cent de vots en blanc.  El 20’7 per cent de vots negatius quedava clarament per sota del percentatge de la suma dels vots obtinguts per PP i ERC a les darreres eleccions al Parlament celebrades tres anys abans (el 28’4 per cent).

La crida d’ERC al vot negatiu va ser una de les causes que poden explicar la baixa participació (un 49 % del cens).

Una part del vot nacionalista va preferir abstenir-se;  va ser el cas del cantautor Lluís Llach, que va argumentar que no podia votar ‘No’ perquè es negava “a participar en la poderosa manipulació que el PP farà d’aquest ‘No’”.

Per als amants de les comparacions absurdes es pot destacar que la participació en el referèndum del 2006 va ser de 2.594167 persones ( un 49% del cens)  i la del referèndum prohibit i obstaculitzat de l’1 d’octubre de 2017 va ser de 2.286.217 persones ( un 43 % del cens).

 Sembla clar que el poble català va exercir el seu dret a decidir votant un Estatut que regulava la seva relació amb l’Estat espanyol.

L’Estatut va entrar en vigor el juliol del 2006. En les eleccions posteriors, del mateix any, l’increment del vot a la candidatura de Joan Saura, que encapçalava la llista d’Iniciativa, que havia intentat mantenir una actitud rigorosa en relació a l’Estatut (i que va passar de 9 a 12 diputats), va salvar de forma inesperada la majoria  d’esquerres, tot i la baixada de vots de PSC i ERC, que van perdre 5 i 2 diputats respectivament.

La sentència

Durant quatre anys, l’Estatut es va aplicar sense que s’enfonsés Espanya.

Però el juny de 2010 el Tribunal Constitucional, enmig d’un procés lamentable, va aplicar el ribot de veritat i va anul·lar la lògica interna de l’Estatut, trencant, a parer de molts sectors polítics i jurídics, el pacte constitucional del 1978 i barrant el pas a una lectura federal de la Constitució.

D’aquella decisió inacceptable va néixer, en bona part, el procés independentista, que marcaria els següents anys.

Es complia així la previsió que havia realitzat Jordi Solé Tura, ponent de la Constitució en representació del PSUC, quan va avisar, l’any 1979 al Congrés, que el fet que la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional atorgués a aquest organisme la capacitat d’anul·lar decisions votades per la ciutadania provocaria un perillós xoc de legitimitats. Solé Tura va advertir “Em sembla absolutament contrari a la filosofia de la Constitució que vam aprovar que diguem aquí que, efectivament, el centre de gravetat no se situarà allà on han dit els milions d’electors, sinó que se situarà en un tribunal incontrolable”;  i afegia “Esperem que el temps i la pràctica donaran la raó a les nostres aprensions”. Així va ser.

Poca gent dubta avui que el procés independentista, no la legitima aspiració a la independència, ha acabat. 

Aquella etapa ens ha deixat el record de l’actitud valenta de la ciutadania anant a votar l’1 d’octubre malgrat la brutal intervenció de la policia de l’Estat, els errors clamorosos comesos pels dirigents del procés, la vergonyosa suspensió de l’autogovern de Catalunya amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, i la repressió posterior atenuada, només en part, per l’amnistia.

La diferència entre els 120 diputats i diputades  que van aprovar l’Estatut al Parlament l’any 2005 , els 90 que el text estatutari votat per la ciutadania exigeix per a la seva reforma i els 70 que van donar suport a la declaració d’independència del 2017 explica moltes coses.

I ara, què?

Avui ens trobem en una etapa diferent, marcada per l’arribada a la presidència de la Generalitat del socialista  Salvador Illa. Que les tensions hagin disminuït no vol dir que tot sigui al seu lloc.

Catalunya és la única comunitat de les que han votat un Estatut d’autonomia que no ha vist respectada la seva voluntat i que es regeix per una norma diferent a la que va aprovar la ciutadania: i això només es podrà resoldre retornant la veu al poble.

És evident que ara no es donen les condicions, però aquesta anomalia democràtica s’haurà de resoldre, abans o després, votant.

I avui, veiem amb preocupació l’ascens de l’extrema dreta mundial, espanyola i catalana, esperonada aquesta per la frustració de molta gent davant les promeses incomplides dels líders del procés,  l’increment de les opcions racistes i xenòfobes i el perill d’un futur govern de PP i Vox a l’Estat.

Potser caldria que Catalunya aprofités la possibilitat que ofereix l’actual govern de PSOE i Sumar, en el cas que aguanti el suficient, per plantejar propostes que, a més d’abordar les urgents millores socials en temes com l’habitatge o l’enfortiment de drets com implicaria la derogació de la llei mordassa, puguin ampliar el nostre autogovern i protegir la llengua i la cultura catalanes.

S’ha substituït la negociació com a país per les engrunes partidistes que intenten obtenir Junts i ERC a partir de  la seva posició determinant al Congrés, menystenint uns el que aconsegueixen els altres i a la inversa .

No seria millor una negociació unitària de tot el  catalanisme?

No es podria aconseguir l’aprovacio d’una Llei que reconegués la plurinacionalitat de l’Estat espanyol i, en conseqüència, definís Catalunya com a nació, i concretés el plurilingüisme que la Constitució empara per tal de frenar els atacs de PP i Vox a la nostra llengua a Catalunya, però sobretot, al País Valencià, les Illes i l’Aragó? 

O l’aprovació d’una Llei orgànica que recuperés els nivells d’autogovern de l’Estatut del 2006 o, millor encara, els del 2005?

Al Congrés hi la majoria suficient per fer-ho, si el PSOE s’atreveix a superar les seves inèrcies centralistes. 

A Catalunya encara no hem après que la unitat ens fa forts i que no ens és indiferent quin govern hi hagi a Espanya?

Jaume Bosch. Advocat. Ex diputat al Parlament. Ponent de l’Estatut de 2006.