Menys que un club

El Barça serà, com va dir i ha fet fortuna Narcís de Carreras en el seu discurs de presa de possessió a principis de 1968, “més que un club”, però sovint no ho sembla.

L’altre dia, veient el bonic comiat que el Manchester City va fer al seu fins llavors entrenador, Pep Guardiola, vaig pensar en com maltracta el FC Barcelona els seus herois. Una tendència que l’actual president, Joan Laporta, lluny de corregir, ha incrementat.

Un maltractament que té com a exemple màxim el millor jugador de la història de l’entitat, i del futbol en general, el recentment guardonat amb el Premi Princesa d’Astúries dels Esports 2026, Leo Messi.

La relació del Barça amb els seus mites acostuma a ser complicada.

Potser perquè els mites fan ombra.

Potser perquè recordar-los obliga a comparacions incòmodes.

O potser perquè el club, tan sovint obsessionat amb el futur, té una estranya dificultat per gestionar el seu passat. Sigui com sigui, la llista és llarga. Ladislao Kubala va marxar amb més nostàlgia que homenatges. Johan Cruyff va alternar l’adoració popular amb les tensions permanents amb els despatxos. Guardiola va abandonar la banqueta exhaust, enmig d’una guerra interna que mai no s’ha explicat del tot. I Messi va protagonitzar probablement la sortida més trista que recorda el futbol modern.

Encara avui costa entendre aquella roda de premsa amb un Messi plorant davant del món. No perquè marxés —els jugadors marxen i els clubs continuen—, sinó per la manera. El millor futbolista que ha vestit mai la samarreta blaugrana va acomiadar-se gairebé com si fos un problema administratiu.

Un actiu comptable.

Una víctima més d’una gestió econòmica desastrosa que cap dels responsables no ha acabat assumint plenament.

Laporta continua insistint que no hi havia alternativa. Potser és cert. O potser no del tot. Però fins i tot acceptant aquesta versió, una cosa és no poder retenir Messi i una altra molt diferent és la incapacitat demostrada des d’aleshores per reconstruir una relació normal amb qui va ser el principal responsable de la millor etapa de la història del club.

Resulta especialment paradoxal que el mateix president que apel·la constantment a l’ADN Barça, als valors i al sentiment sigui incapaç de tancar les ferides amb els seus grans símbols.

Perquè un club és molt més que els seus balanços, els seus fitxatges o els seus patrocinadors. També és la manera com tracta aquells que l’han fet gran.

Potser per això em va impressionar tant el comiat de Guardiola al City. No era només una qüestió de respecte institucional. Era gratitud.

Una paraula que cada vegada sembla més escassa en el futbol contemporani. El City va entendre que acomiadava un entrenador extraordinari. El Barça, en canvi, massa sovint sembla obsessionat a demostrar que ningú no és imprescindible.

I és veritat. Ni Kubala, ni Cruyff, ni Guardiola, ni Messi ho eren. El club continua existint sense ells. Però també és cert que el Barça seria infinitament menys Barça sense el que tots quatre li van donar.

A Casablanca, el capità Renault acaba pronunciant una de les frases més famoses de la història del cinema: “Aquest és el començament d’una bella amistat”.

El Barça acostuma a fer exactament el contrari. Converteix les seves belles amistats en acomiadaments incòmodes.

I això, en un club que presumeix de ser més que un club, hauria de fer pensar.

Xavier Ribera