«Bon cop de falç» a la Sagrada Família

 Catalunya va assolir l’any 2025 un PIB de 334.765 milions d’euros i la població ja supera els 8 milions d’habitants. El nostre PIB per càpita, ajustat a la capacitat de poder adquisitiu, és un 10% superior al de la mitjana europea. En aquest sentit, la profecia que conté l’himne nacional d’Els Segadors s’ha acomplert: aquest 2026, Catalunya ja torna a ser «rica i plena».

Però el nostre himne és, en essència, un clam de revolta i confrontació.

Va ser escrit l’any 1899 per Emili Guanyavents, a partir d’un vell romanço del segle XVII que feia referència a la Guerra dels Segadors contra el rei Felip IV, que va acabar amb la lamentable pèrdua de les comarques catalanes de l’altre cantó del Pirineu (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir, l’Alta Cerdanya i la Fenolleda).

L’any 1993, el Parlament de Catalunya, dominat per Jordi Pujol, va fer proclamar aquesta cançó com a himne nacional.

Les referències bèl·liques que conté són nombroses: «Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba«, «bon cop de falç«, «esmolem ben bé les eines«, «que tremoli l’enemic«…

El nostre himne ha estat cantat en milions d’ocasions i en diferents circumstàncies (des de manifestacions a actes institucionals…), però, sincerament, no era escaient fer-ho en l’acte de benedicció de la torre de Jesucrist de la basílica de la Sagrada Família, presidit pel papa Lleó XIV, com van intentar un grup de cantants independentistes que formaven part del cor.

La visita papal a Espanya i a Catalunya ha estat significada pels valors de la pau, la concòrdia, la unitat i l’acollida als immigrants, en uns moments d’alta tensió geopolítica mundial. Tota l’escenografia que ha creat l’Església catòlica per reforçar aquest viatge de Lleó XIV anava en aquesta sintonia.

Per això, intentar cantar un himne guerrer en el marc religiós i espiritual creat pel geni d’Antoni Gaudí era un despropòsit.

Cada cosa té el seu lloc i el seu moment.

Entonar Els Segadors al temple de la Sagrada Família era pixar fora de test.

Sembla que algú ha volgut emular, amb poc encert, els Fets del Palau, succeïts l’any 1960, amb motiu del centenari del poeta Joan Maragall. El governador civil franquista d’aleshores, Felipe Acedo Colunga, va prohibir que l’Orfeó Català cantés el Cant de la Senyera, però un grup de catalanistes presents en el concert va començar a cantar-lo, a la vegada que llançaven unes octavetes contra el dictador, amb l’encapçalament «Us presentem el general Franco«, on es denunciava la corrupció del règim.

Jordi Pujol va ser identificat com l’autor d’aquestes octavetes i per això va ser jutjat en consell de guerra -tenia el rang militar d’alferes de complement- i condemnat a set anys de presó, dels quals en va passar dos i mig tancat a la caserna de Torrero (Saragossa), sent després «desterrat» a Girona.

Els Fets del Palau van ser la rampa de llançament de la carrera política de Jordi Pujol, presentat com un catalanista catòlic represaliat pel règim franquista, que culminaria amb la seva elecció com a president de la Generalitat, l’any 1980.

(Anys després, el mateix Jordi Pujol va convertir la Generalitat en un cau de corrupció i el Palau de la Música es va fer servir de pantalla per cobrar les comissions il·legals del seu partit. Viure per veure).

Però és evident que entre intentar cantar Els Segadors en presència del papa Lleó XIV i intentar cantar el Cant de la Senyera al Palau de la Música, en plena dictadura, hi va un abisme.

Barrejar naps amb cols no és un bon mètode d’anàlisi històrica i, després del procés i del daltabaix independentista, intentar fer mimetisme descontextualitzat amb episodis pretèrits és fer passar gat per llebre.

De fet, tot el procés va ser una grollera manipulació de situacions històriques passades, amb una malaltissa dosi de fantasia fetitxista: des dels actes tergiversats del tricentenari de la caiguda de Barcelona en la Guerra de Successió (1714-2014) fins a la frustrada invasió de l’aeroport del Prat, imitant el moviment independentista de Hong Kong, o els aldarulls de la plaça d’Urquinaona, rememorant el Belfast dels anys 70.

Posats a rememorar, jo m’estimo més els actes que prepara la mesa del Parlament en commemoració del Mil·lenari de la primera Assemblea de Pau i Treva, que va tenir lloc a Toluges -des del Tractat dels Pirineus (1659), territori de França- l’any 1027.

Les Assemblees de Pau i Treva van ser una institució impulsada per l’estament eclesiàstic a la Catalunya medieval i assumida pel poder sobirà, els comtes de Barcelona, amb l’objectiu de posar fi a les contínues rapinyes i guerres entre senyors feudals, o com a mínim assegurar-ne períodes d’interrupció (els diumenges i dies festius), i establir un sistema de garanties i protecció per al clergat, els pagesos i les dones.

La primera assemblea es va fer amb la presència de l’abat Oliba, bisbe de Vic.

Les normes acordades es feien respectar mitjançant sancions religioses. A més de contribuir a la pacificació del territori, les Assemblees de Pau i Treva van tenir una gran importància política, ja que reunien representants de diferents estaments de la societat i són considerades un precedent de les Corts Catalanes.

La voluntat de la Mesa del Parlament és que la commemoració serveixi no només per recordar el mil·lenari de les assemblees i les arrels del parlamentarisme català, sinó també per posar en relleu, com va fer Pau Casals davant l’Assemblea de les Nacions Unides el 1971, el compromís històric de Catalunya amb la pau.

De l’abat Oliba a Pau Casals: aquest és el fil de la nostra trajectòria secular que mai no hem de perdre.

Des del segle XV, després del Compromís de Casp i el matrimoni dels Reis Catòlics, sempre que els catalans hem fet la guerra, sempre l’hem perduda, amb gran dolor, repressió i regressió econòmica.

Més enllà del sentimentalisme i de les tradicions, que comprenc i respecto, convertir un text bel·licista en el nostre himne nacional és, en la perspectiva del món d’ara, una rèmora que no ajuda a identificar-nos.

Els catalans som gent de pau i aquesta constatació ens defineix i ens honora.

No som com els sionistes assassins i genocides, encara alguns, com Jordi Pujol, han intentat i encara intenten que així sigui.

Jaume Reixach