L’Ensulsiada del “Paradís”

 El gran capital transnacional europeu, doncs, sembla entestat en descapitalitzar i desindustrialitzar el continent, amb l’excusa que té un sistema impositiu voraç i una burocràcia aclaparadora que ho pretén regular tot.

El paradís al qual em refereixo és l’Europa occidental  dels darrers vuitanta anys, si bé l’últim terç ja exhibeix un declivi palès. Evidentment, podríem afegir-hi els antics dominis de la Gran Bretanya, que no son sinó petites europees d’altres hemisferis.

Per què la qualifico de forma un xic hiperbòlica però deliberada de paradís?

Doncs perquè és l’únic racó del mon (en termes geogràfics només som un petit bocí del planeta) on existeix un règim polític i econòmic inclusiu que garanteix tot de drets civils i polítics, que a la resta del planeta son considerats un luxe, un desideràtum o una excentricitat.

De fet, al nostre petit bocí de mon fa vuitanta anys que no hi ha hagut cap guerra, cap conflicte social paorós que hagi trasbalsat la ciutadania ni cap sotragada econòmica o monetària que hagi abocat la gent a la misèria o l’atur massiu.

És un espai, per concretar-ho amb tres exemples reveladors, on si a algú la policia li rebenta un ull en una protesta, la premsa en parla unes quantes setmanes i s’obre una comissió parlamentària que interroga dirigents polítics i policials, si algú ensopega amb una tapa de claveguera que sobresurt quinze centímetres i es fa mal, segur que cobrarà una substanciosa indemnització, o si algú emmalalteix l’atendran encara que, podent-ho fer, no hagi aportat mai ni un euro a la caixa comuna.

Avui Europa constitueix, malgrat que molt ciutadans no en volen ser conscients, encara un gran i magnífic “paradís” tan indefens i vulnerable, que tothom aspira a fotre-hi queixalada.

Els seus enemics son tan abundosos com heterogenis pel que fa a la motivació, la ideologia o l’estratègia. Tots ells han constatat que el paradís està habitat i governat per una població enriquida, consumista, envellida, minvant, hedonista, individualista, ingènua, acomplexada i un xic nihilista.

Enriquida perquè des dels anys cinquanta del segle XX ençà s’hi ha consolidat una classe mitjana patrimonial, avui en declivi, però encara sòlidament ancorada.

Consumista perquè compra compulsivament de tot i d’arreu.

Envellida, perquè la seva taxa de fertilitat és sota mínims.

Minvant, perquè pateix un procés de substitució demogràfica encara incipient però amb recorregut.

Hedonista, perquè hi prima la recerca de la felicitat, el carpe diem i l’exaltació del jo.

Individualista, perquè s’hi ha deconstruït la família i la parella convencional.

Ingènua perquè no s’adona que té enemics a manta que volen prendre-li tot.

Acomplexada, perquè bona part de les seves elits universitàries pouen d’un sudglobalisme decolonial que no sap que els BRIC ja tenen un PIB superior al d’Occident i que si bé el colonialisme europeu va espoliar i esclavitzar, també va utilitzar un seguit de matèries primeres, que no tenien cap valor econòmic, per assolir fites polítiques, culturals, industrials, tecnològiques i científiques que han nodrit la humanitat en el seu conjunt d’un nivell de progrés inèdit  formidable.

Nihilista, perquè ha decidit suïcidar-se en termes demogràfics, alhora que es culpa de tots els mals del mon (com els estralls mediambientals causats pel capitalisme consumista) com si la resta d’humans, inclosos els comunistes xinesos, no aspiressin a emular-la.

Europa és avui vulnerable econòmicament, políticament, ideològicament, demogràficament i militarment.

N’és molt perquè, a banda que no sap on va, deixa intimidar-se pels qui, des de dins i des de fora, li volen mal i desitgen veure-la capmoixa i postrada.

No li perdonen que la democràcia liberal persisteixi i l’economia social de mercat encara es mantingui dreta.

Prosperitat, estat del benestar i alhora drets civils i polítics garantits? No pot ser, cal tombar-ho perquè amenaça tot de models ideològics totalitaris que creuen incompatible aquesta combinació de drets, garanties i oportunitats a l’abast de la majoria de la població.

Constitueix un mal exemple que els totalitaris de dreta i esquerra extremes o teocràtics i els utopistes il·luminats, detesten amb tot l’urc de la seva frustració.

La nòmina d’enemics que volen anorrear el “paradís” europeu en termes històrics (no pas absoluts, perquè també té mancances i problemes greus) és llarga i diversa.

La Xina és un dels principals.

En només vint anys les bicicletes maoistes han començat a ser substituïdes per flamants porsche i mercedes de la nova i puixant classe mitjana i alta emergents. El partit comunista xinès ha aconseguit que el sistema capitalista sigui més eficient i productiu que a les democràcies liberals.

Ho ha fet oferint milions de treballadors pobres i delerosos de prosperar al capital internacional, per tal que els exploti dins d’un marc laboral sense vagues, ni convenis col·lectius.

A canvi, els ha obligat a transferir tecnologia i tècniques de gestió empresarial, això sí, que han servit per tal d’inundar els mercats occidentals de productes barats i relativament fiables.

Europa, després de desmantellar gradualment la seva indústria, va transferint la seva riquesa acumulada a les empreses xineses i, finalment, a l’estat xinès.

Una part també va a parar a les butxaques dels accionistes de les empreses occidentals que han deslocalitzat la producció.

Cada cop, però, és menor perquè La Xina va fent-se sense parar amb una  tecnologia, unes tècniques de gestió empresarial i un capital propis que li permetran, a mig termini, deslliurar-se dels inversors, directius i tècnics estrangers.

L’altre enemic és Rússia.

Rússia no és sinó la dictadura plutocràtica que ha substituït l’antiga i fallida URSS, amb l’agreujant que en territori, població i recursos naturals, s’ha encongit dramàticament.

Amb un PIB/càpita que és el 47 setè del mon i una població de 144  milions d’habitants (molt inferior a la d’EUA, la UE o La Xina), però amb molts combustibles fòssils i mineral i un arsenal atòmic formidable, l’antic gegant rus ha esdevingut una expotència  fortament militaritzada.

Conrea un nacionalisme continental expansiu i agressiu, per tal de recuperar com sigui bona part de la grandesa perduda. Sap que Europa és insignificant militarment perquè no té ni un exèrcit ni un comandament unificats, compta amb un poder nuclear dissuasiu escarransit i, sobretot, està imbuïda d’una cultura pacifista a ultrança, convençuda que els lliris venceran als míssils i les ONG als regiments de soldats.

Malauradament, els actuals EUA comencen a desacoblar-se d’Europa i a trencar els lligams polítics, econòmics i militars que hi han teixit des de la segona guerra mundial ençà.

Aclaparats per un deute i un dèficit públics desbocats, els nord-americans pretenen reduir-lo amb aranzels que tallin en sec el formidable superàvit comercial alemany i obligant la UE a comprar-los armament. I per competir amb les ambicions hegemòniques xineses, temptegen la possibilitat de bastir una democràcia corporativa a cavall de concentracions de capital formidables per sostenir els grans gegants tecnològics de la IA i les xarxes socials amb que volen dominar el mon.

D’altra banda, no volen que Rússia acabi essent el peó nuclear i energètic de l’estratègia xinesa per assolir l’hegemonia mundial.

Els europeus destinen una despesa pública en l’estat del benestar més de 12 punts de PIB superior a la seva, que els EUA creuen que pot reduir-se en benefici de la seva economia.

La UE també està exposada a amenaces internes que poden afeblir-la i fins condemnar-la a ser un actor secundari i prescindible dins del nou tauler geo-estratègic mundial que s’està bastint.

Un d’important i notori és la persistència d’uns nacionalismes d’estat baladrers i xovinistes, que impedeixen que s’adoni de la seva futura irrellevància en el concert mundial, sinó esdevé uns ens polític unificat amb una única política exterior, fiscal, econòmica, militar, tecnològica i científica i un únic mercat de capitals.

El francès és el més arrogant i emblemàtic de tots ells, malgrat el  seu declivi palès que l’ha abocat a un endeutament desbocat i una polarització política nefasta.

Però baixant al terreny més sectorial, cal destacar altres amenaces importants.

Europa necessita invertir molt més en recerca i desenvolupament i disposar de mecanismes per traslladar-ne els avenços al teixit emprenedor.

Necessita, també, conglomerats empresarials més grans per tal d’afrontar les inversions i les economies d’escala d’EUA i de la Xina, que l’han deixat enrere en sectors com la IA, la robòtica, l’energia, els microxips, les xarxes socials o el control de l’espai.

També acusa una manca de vocacions emprenedores i la proliferació de joves que cerquen un sou segur a l’administració.

Pel que fa la defensa i la indústria militar, no disposa de la capacitat tecnològica i industrial de la Xina i menys encara dels EEUU, ni el seu jovent està mentalitzat per empunyar les armes en un eventual conflicte existencial.

Combrega amb un pacifisme a ultrança, que combina ingenuïtat, hedonisme i la convicció ideològica (alimentada pels postmarxistes) que posseir un sistema dissuasiu potent, és sinònim de militarisme agressiu al servei del gran capital i del seu imperialisme.

Per acabar-ho d’adobar, Europa ha decidit suïcidar-se demogràficament, reduint les seves taxes de fertilitat a uns índexs tan escarransits que, si s’ajunten amb unes taxes d’immigració provinents de països on els seus habitants combreguen amb teocràcies i dictadures corruptes que detesten el liberalisme, l’aboquen a un procés de substitució de la població autòctona per una altra, que no hi ha cap garantia que vulgui mantenir el sistema de valors que l’han fet prosperar i encara la sostenen.

Europa prefereix tenir milions de gats i gossos en lloc de fills.

Europa necessita més indústria capdavantera, més investigadors, més emprenedors que incorporin els seus avenços a la producció de bens i serveis, més tècnics mitjans i superiors, més gegants empresarials i més militars qualificats.

En canvi d’artistes, intel·lectuals, creadors i humanistes, n’hi sobra.

No és que no en necessiti pas, perquè pateix una profunda crisi de model de civilització i li cal un nou relat col·lectiu, sinó que en té en excés.

A cavall d’un sistema universitari inclusiu socialment al qual han accedit milions de joves, han sorgit autèntiques gernacions de músics, d’actors, d’escriptors i d’artistes oberts a crear nous imaginaris, noves utopies.

Gaudim d’una concentració d’antropòlegs, sociòlegs, historiadors, politicòlegs, experts en comunicació i titulats d’altres branques de les “humanitats”  inaudita en termes històrics.

Una concentració que contrasta amb les promocions d’enginyers, tecnòlegs, emprenedors i militars que, per exemple, està impulsant la Xina.

Tots aquests intel·lectuals i artistes rumien com millorar el mon i com desentranyar els mals que el corquen, mentre xinesos, indis, russos i bona part de nord-americans treballen per governar-lo i imposar-hi la seva hegemonia i el seu sistema de valors.

Evidentment, el mercat de treball no pot oferir a questes legions d’intel·lectuals i artistes hipercrítics disposats a redimir el mon una retribució digna i el mercat cultural i mediàtic no son prou grans per encabir el seu desfici creatiu i redemptor.

Aleshores, o accedeixen a l’ensenyament obligatori (on els espera un gernació d’estudiants que no combregarà amb el seu afany redemptor) o esdevenen puntals de la ideologia antisistema.

De la ideologia que impugna l’economia de mercat i la democràcia liberal que no poden satisfer el projecte de vida de milions i milions d’individus abocats a composar, crear o interpretar.

Critiquen furibundament el canvi climàtic, però hi contribueixen viatjant en low cost a tots els racons del planeta.

Abominen del consumisme però es fan dur menjar processat a casa.

Es planyen dels preus desorbitats dels preus dels pisos, però son incapaços de mantenir parelles estables i estalviar, que son requisits bàsics per poder adquirir-ne un.

S’adhereixen al sudglobalisme (que culpa a Occident de tots els mals de mon) oblidant que el PIB dels BRICS avui ja es superior, que sense el colonialisme el petroli o els minerals que han fet rics tants països d’aquest sud global valdrien zero i que l’esclavisme havia estat una pràctica comuna, per exemple, dels països àrabs, els quals es van atipar de capturar i vendre persones als occidentals. I blasmen l’economia de mercat occidental, titllant-la d’ultra- capitalisme salvatge, quan resulta que allò que hi ha és una economia mixta, on els estats s’apoderen fiscalment del 45% de la riquesa per redistribuir-la i el partit comunista xinès l’ha adoptat, però en una versió especialment lesiva per als treballadors, perquè ni tan sols els atorga el dret de vaga o el de negociar un conveni col·lectiu.

En definitiva, una part del jovent universitari occidental, educat per professors marxistes que encara pouen del maniqueisme ideològic de la Guerra Freda i semblen a les ordres de la desapareguda URSS, exhibeixen una candorosa solidaritat amb totes les causes del planeta alhora que s’avergonyeixen de pertànyer a l’únic racó de mon on la creació de riquesa es combina amb un estat del benestar i un de dret i un règim de llibertats civils, sense parió en termes històrics ni geogràfics.

Potser com que han pogut estudiar en universitats on l’exigència acadèmica ha estat discreta (repetint si s’ha escaigut) han fet tanta vida al bar de la facultat com a l’aula i ho han completat amb Erasmus i tota mena d’experiències gratificants i un postgrau sense  gaire utilitat laboral, se senten culpables.

Potser per això ho volen compensar anorreant, encara que sigui retòricament, el maleït “sistema” 

En lloc de revisar críticament el colonialisme lligat a la revolució industrial identificant-ne els abusos, l’esclavisme i l’espoli de matèries primeres i proposar mesures de rescabalament efectives, però contraposant-ho als avenços tecnològics i científics (des dels antibiòtics i les vacunes fins el motor de combustió, l’energia elèctrica o el telèfon) i al progrés humanístic (la il·lustració, la separació de poders, l’aconfessionalitat de l’estat, els drets humans o les teories socialistes i llibertàries) que han beneficiat tota la humanitat, han preferit condemnar Occident i avergonyir-se’n.

L’antítesi d’aquestes gernacions d’europeus anti-sistema, la constitueixen els emergents i cada cop més poderosos nacional-populismes xenòfobs, incapaços de fer una autocrítica severa de les seves societats.

En lloc de revisar críticament el sistema econòmic i la societat que ha promogut un procés de desindustrialització brutal, una financerització especulativa de l’economia, un plantejament hedonista de la vida i una manca de cultura del treball i l’estalvi, prefereixen replegar-se ètnicament i culpar de tots els mals als estrangers, als quals el propi sistema crida massivament. I no solament els crida, sinó que una part del gran capital els necessita per mantenir el seus negocis de baix valor afegit, les classes mitjanes els empren per fer-se servir a la llar a preu regalat i l’extrema esquerra somia en utilitzar-los d’ariet per la seva lluità de classes, un cop ha constatat que el proletariat autòcton s’ha aburgesat.

Mentre, doncs, una elit de megàrics occidentals cosmopolita, inverteix on els salaris son més escarransits, els impostos més baixos i les exigències mediambientals més laxes, malgrat que la majoria de les  plusvàlues les té on sap que impera el règim de drets i llibertats democràtiques pròpies d’Occident, una mesocràcia intel·lectual hipercrítica, formada pels fills de la nova classe mitjana emergida després de la segons guerra mundial, advoca per desmantellar l’economia social de mercat i la democràcia liberal i convida els descendents dels pobles colonitzats a substituir la població occidental.

Els hi convida sense cap garantia que no vulguin reproduir, un cop instal·lats i mitjançant les seves taxes de fertilitat superiors, les teocràcies o les plutocràcies oligàrquiques corruptes dels seus països d’origen que, en bona part, ha estat els causants de la seva pobresa i els han empès a emigrar.

El gran capital transnacional europeu, doncs, sembla entestat en descapitalitzar i desindustrialitzar el continent, amb l’excusa que té un sistema impositiu voraç i una burocràcia aclaparadora que ho pretén regular tot.

No admeten, però, que és un sistema amb una pau social, una estabilitat econòmica i financera i un estat de dret que li garanteixen que no serà expropiat ni saquejat i que el seu patrimoni no serà devorat per dictadures arbitràries, conflictes sagnants o devaluacions devastadores.

Les esquerres anticapitalistes i sudglobalistes, per la seva banda, volen desmantellar el sistema polític i econòmic que ha convertir Occident en l’únic lloc del mon amb una classe mitjana en declivi però encara forta, que ha pogut enviar milions de joves a la universitat a cursar estudis desconnectats de les necessitats productives.

Aquests anticapitalistes s’han pogut dedicar a teoritzar i a reivindicar utopies per tal de redimir un Sud Global oprimit per Occident on la gent, segons ells, és solidària i feliç, però que, de fet, la utopia que cobeja de debò és viure com els occidentals .

Per la seva banda, l’extrema dreta emergent, pretén refundar Europa sobre un mites falsos, perquè les onades immigratòries només son la conseqüència dels mals que pretenen guarir i no pas la causa, si bé és cert que una immigració desbocada provoca molts conflictes i disfuncions.

Els grans capitalistes, els antisistema i els nacional-populistes, constitueixen tres forces prenyades d’ultraliberalisme cec, cobdícia irresponsable, ideologia salvífica i dogmàtica plena d’autoodi o replegament fanàtic condemnat a consumir-se en els seus propis prejudicis etnocèntrics.

Entre totes tres, embarcades en un procés de destrucció mútua garantida, poden ensorrar l’Europa que tant ha costat d’aixecar sobre les cendres de les dues guerres mundials que, per poc, no van afonar-la per sempre, tot i que mai ja no se n’ha recuperat del tot.

Miquel Àngel Estradé i Palau