Petit diccionari

 «A l’Estat, s’està consolidant la crisi del bipartidisme instaurat el 1978; el PP i el PSOE fa temps que perden pes en conjunt, davant l’emergència de forces alternatives».

Un breu diccionari polític, en aquests moments, podria ser aquest, al menys per a mi.

Classe. Treballadora i mitjana.

L’actual diversitat de situacions laborals i salarials i la disminució del pes del segment industrial a favor dels serveis, han fet desaparèixer la consciència de classe treballadora homogènia. Oimés, amb l’ús dels moviments migratoris com a exèrcit laboral de reserva, del que parlava Karl Marx, per mantenir salaris baixos o en economia informal en sectors de baixa productivitat.

Així que, sector a sector, totes les reivindicacions laborals són legítimes, però vistes transversalment, creen una sensació de privilegis corporatius que fan difícil cap solidaritat de classe com les d’abans.

Paradoxalment, on hi ha més punts en comú pel conjunt de classes populars és en els hàbits del consum: alimentació, transport, habitatge...

L’encariment i les dificultats creixents en aquests àmbits desborden l’estancament salarial en els diversos nivells de treballadors, o d’autònoms i de micro i petits emprenedors. Confondre els seguidors de Twitter o Tiktok amb una classe social, i encara menys, amb una opció política, és un greu error.

Les modes i la fama dels influencers és mediàtica, però no és gaire força electoral i, encara menys, organitzativa. Un exemple recent a l’Estat és el de Yolanda Díaz, que superava en valoració a Pedro Sánchez però, en les eleccions, Sumar va baixar mentre el PSOE aguantava.

Conjuntura estatal i internacional.

A l’Estat, s’està consolidant la crisi del bipartidisme instaurat el 1978. El PP i el PSOE fa temps que perden pes en conjunt, davant l’emergència de forces alternatives. A l’extrema dreta, VOX de base postfranquista i voluntat reaccionària , i a l’esquerra, les esquerres sobiranistes que qüestionen l’estatus quo, esdevenen les úniques alternatives.

En canvi, s’està produint un paper minvant dels centredretes nacionals basc i català i de les esquerres estatalistes.

A escala internacional, des de Moscou a Washington passant per Pequín, volen veure morta la Unió Europea per assolir un continent absolutament sotmès. Hi ha la dependència europea tecnològica i militar de les potències hegemòniques, i la feblesa de la seva reacció dissuasiva davant les guerres de l’entorn immediat com la d’Ucraïna o del nord d’Àfrica i Orient Mitjà.

Europa, sense reacció immediata, serà un gegant econòmic amb peus de fang polítics.

Mentrestant, el malestar social per les limitacions de l’estat del benestar i pel xoc d’identitats culturals fruits de la immigració i del canvi generacional, a manca d’alternatives clares, aboca molts electors cap al populisme de dreta. I en menor mesura, cap el populisme d’esquerra, tipus Mélenchon.

Dit això, les forces polítiques centrals estan paralitzades en el seu passat i no apareix cap reformisme fort, excepte en algun país nòrdic.

Conjuntura nacional.

A Catalunya, la diversificació de forces és encara més alta que a l’estat perquè la complexitat social històrica, el factor nacional i el grau de subordinació dels partits, multiplica per dos totes les opcions.

En aquest marc divers, com a Europa, està emergint el post carlisme a la Catalunya interior, per l’angoixa davant del canvi demogràfic i cultural i l’acceleració del canvi civilitzatori, i l’enyorança per una Catalunya del passat. I a les àrees espanyolitzades, la ultradreta pren una base post falangista, amb els aparells de l’estat que hi estan involucrats directament de cara a l’assoliment d’una Catalunya sense catalans, ni habitants que qüestionin el supremacisme espanyol.

L’impacte dels nous operadors polítics és fruit i causa alhora del bloqueig i decadència de les forces principals de l’etapa anterior: PSC i CiU.

I del bloqueig de les forces secundàries per manca de gosadia per a sortir de la zona de confort on convencen només el nucli dur dels de sempre.

Identitat, immigració i nació.

Tot i la vivència de retrocés social relatiu amb reptes com: la bipolarització de rics i empobrits, la bifurcació entre estancament salarial i pujada del cost de la vida, la baixa natalitat i l’augment demogràfic per immigració, plantejar que el què importa és la cartera i no la bandera, és d’aprenent de materialisme històric. .I un greu error que està cometent bona part de l’esquerra mainstream.

Abandera legítimes identitats de gènere, però, fins i tot, en nom del multiculturalisme abandona la laïcitat i admet pràctiques comunitaristes que s’allunyen dels valors mínims comuns de qualsevol democràcia.

Llavors no comprèn com sectors obrers o de classe mitjana espanyolitzats perjudicats socialment són captivats per l’extrema dreta jacobina i supremacista nacionalment, a l’entorn de la bandera neoimperial.

I a Catalunya, que una part de les classes populars autòctones perjudicades s’articulin al darrere d’un banderí a la defensiva d’una minoria catalana en recessió.

L’accent posat només en la cartera, aparentment sense bandera, només facilita explosions socials sense direcció política antiestatal, que per això passen a ser reforçadores de la bandera estatal, la de la nació i de la classe dominants.

Són molt rebels però poc revolucionaris.

Per contra, es demostra que la identitat local i nacional i antiestatalista, és un projecte revolucionari perquè ataca el cor del Sistema i del Règim: l’estat jacobí i autoritari.

Així que, només aquelles forces progressistes capaces de brandar una bandera nacional d’una nació en construcció però amb identitat bàsica (llengua) i valors (civisme, democràcia, laïcitat) compartits, poden ser creïbles davant dels populismes.

L’esquerra estatal, en un estat plurinacional no reconegut, és incapaç de brandar una bandera espanyola progressista perquè està en mans del supremacisme.

Règim.

Vivim en el règim del post franquisme i un estat que no ha reformat les seves estructures de poder bàsiques des de la transició. El PSOE de Sánchez i ZP no han tret mai un peu de dins del règim i de l’estat profund que el sustenta.

Però ara, estan pagant el fet d’haver gosat treure l’altre peu, ni que sigui per supervivència política. El PSOE ho ha volgut abordar cap reforma forta del marc plurinacional, policial, judicial, de la legislació il·liberal perseguidora de l’opinió dissident, excepte de la franquista.

El PSOE rep ara tot el desgast de ser un partit del règim amb totes les seves servituds, inclosa la corrupció, però cap dels avantatges que li donaria haver-hi trencat del tot.

Llavors, quan s’anomena antisistema al que és un simple, però important, vot del cabreig i de càstig, no s’ajuda a entendre res.

Vox vol ampliar els poders repressius i homogeneïtzadors de l’estat espanyol. I Aliança Catalana s’està inhibint del conflicte amb l’Estat i desvia el conflicte cap a la divisió de les classes populars en funció de l’origen.

Veurem que passa després d’aquesta primera neocarlinada on es mataven demòcrates radicals i carlins en benefici de l’oligarquia liberal conservadora i de la jerarquia eclesiàstica.

En la segona carlinada, a la Guerra dels Matiners, federals i carlins ja van enfocar els trets cap a l’Estat que estava implantant les províncies, la guàrdia civil, el castellà i la industrialització salvatge en detriment d’obrers i de rurals. O quin sentiment els quedarà als neocarlins després de ser utilitzats com a carn de canó, com els Requetès catalans per Franco al 36, i després traïts.

Sistema.

El sistema va més enllà dels règims i dels estats tot i que té un aliat clar en aquests, si són autoritaris o de poca qualitat democràtica. A l’Estat espanyol, el capitalisme del BOE ha manat sempre.

Les empreses de serveis públiques, nacionalitzades pel franquisme i privatitzades després, la banca amb privilegis com no haver de retornar els diners públics de la crisi financera, o com sortir indemnes de diversos casos judicials per apropiació indeguda dels béns dels clients, l’aristocràcia burocràtica i la monarquia compartint complicitats i portes giratòries…

I ara, per sobre d’ells, en col·laboració amb alguns, la tecnoligarquia mundial, que actua a través de governs autoritaris de dreta o de pseudoesquerra, i els seus intermediaris ben compensats (alguns expresidents de govern) i que es posen al servei de l’hegemonia americana o xinesa.

Tàctica i estratègia.

Davant d’aquest complex panorama amb els aparells dels estats jacobins actuant de pilar protector de les oligarquies pròpies o al servei de les alienes, les forces progressistes estatals sense una bandera nacional coherent que no sigui la mateixa que la ultradreta són incapaces d’aglutinar les classes populars entorn d’un programa de ruptura o de canvi fort. Ni tan sols de règim, com s’ha vist en la deriva situacionista de Podemos i Sumar.

Aquesta impotència o renúncia, empeny els uns cap al destí de crossa habitual d’un PSOE atrapat dins del règim, i els altres, cap a un retorn nostàlgic als discursos postcomunistes propis de la Guerra Freda, que ara sonen a extraterrestres.

Només les esquerres sobiranistes de les diverses nacions polítiques no castellanes estan en disposició d’oferir programes interclassistes populars de ruptura o canvi fort.

Sobretot, si s’autocentren en la seva realitat i el seu projecte i no cauen en la temptació d’alguns moviments que, encara acomplexats, branden el greuge comparatiu amb Catalunya com un dels instruments per créixer, sense adonar-se que fan el joc a l’estatalisme catalanòfob que sempre els acaba devorant.

En aquest marc, és desitjable una creient coordinació en l’acció i a l’entorn d’un programa mínim de les esquerres sobiranistes?

Sí, ara mateix.

Seria possible que des d’aquest acord plurinacional es pogués dialogar amb l’esquerra estatalista minvant? Possible, però poc probable. Si l’estratègia de l’esquerra nacional és la correcta i cal una tàctica prou flexible per establir acords amb qui calgui, per avançar, això vol dir paciència estratègica i flexibilitat tàctica. En canvi, en alguns lideratges mediàtics s’hi veu massa impaciència estratègica i molta rigidesa tàctica.

Unitat.

Unir-se sempre està ben vist i té bona premsa, però per a fer què i amb qui?

Amb el que he definit abans, queden clares les prioritats possibles i necessàries. I cal afegir que els reptes de la defensa de la democràcia davant del perill ultradretà han d’incloure acords amb el centredreta espanyol (PSOE) i els centredretes nacionals (PNB i Junts). I pel que fa a la defensa de la catalanitat han d’incloure el catalanisme tebi (PSC, Comuns) amb les forces que es declaren independentistes.

I que aquests acords de geometria variable s’han de definir pel programa i els objectius, i no pel rebuig i la por al llop.

Josep Huguet