Per una Catalunya federal

 Durant els seus llargs anys de govern, Jordi Pujol tenia un papu polític i territorial: la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), que considerava un contrapoder en mans de l’esquerra que calia eliminar per poder fer prosperar els seus plans de “nacionalització” de Catalunya.

Anant en contra de tota lògica urbanística, demogràfica i econòmica, va liquidar aquest organisme l’any 1987 i el va esquarterar entre els consells comarcals del Barcelonès, Barcelonès Nord, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Maresme.

Però la força de l’evidència metropolitana és imparable i el Parlament de Catalunya, durant el mandat del president José Montilla, va crear l’any 2011, en la seva substitució, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

Ara s’ha celebrat, en un acte solemne al Parlament, el 15è aniversari de la refundació d’aquest organisme, que engloba 36 municipis de l’àmbit metropolità, acull 3,4 milions d’habitants i representa més de la meitat del PIB de Catalunya. La seva presidència recau en l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i la vicepresidència executiva l’exerceix Antonio Balmón, alcalde de Cornellà.

Amb un pressupost de 2.896 milions d’euros, l’AMB s’ha convertit, després de la Generalitat i l’Ajuntament del Cap i Casal, en la tercera administració pública que gestiona més recursos a Catalunya.

Aquesta capacitat la utilitza per intervenir en àmbits com l’urbanisme, l’habitatge, la mobilitat, el medi ambient, el cicle de l’aigua, l’educació…, i val a dir que la seva excel·lent manera de fer deixa petja en la gran conurbació de Barcelona.

Els nous habitatges de preu assequible que no para de construir per tot el territori metropolità, la rehabilitació i recuperació de la biodiversitat dels rius Llobregat i Besòs, la protecció dels boscos i dels parcs, la gestió dels metros i autobusos metropolitans, la creació d’una extensa xarxa de vies ciclables, el subministrament d’aigua de bona qualitat als domicilis i a les empreses, els nous sistemes de recollida i tractament de residus, les noves electrolineres per a vehicles elèctrics, la cura i consolidació de les platges com a espais públics d’esbarjo, la construcció de nous equipaments, les polítiques feministes i d’igualtat que promou… marquen aquests 15 anys de fèrtil història de l’AMB.

Avui, aquest organisme ha esdevingut imprescindible pels 36 ajuntaments de l’àrea metropolitana, que hi troben un eficaç i potent col·laborador, alhora que és un referent per coordinar les polítiques públiques.

Barcelona, tot i que ostenta la capitalitat i la presidència de l’AMB, ha tingut la visió i la generositat de cedir el seu lideratge al vicepresident executiu i al gerent de l’ens, Ramon Torra, que són els pivots del seu funcionament.

L’èxit de l’AMB ens ha d’esperonar per reflexionar i actuar en una ambiciosa reordenació territorial de Catalunya, que fa anys que està empantanegada i a mig fer. Cal racionalitzar l’administració i impulsar, seriosament, l’organització del territori en regions que substitueixin la vella i impracticable divisió provincial del 1833.

Hi ha realitats contundents, com l’Alt Pirineu i Aran i les Terres de l’Ebre, que necessiten despenjar-se de les capitalitats de Lleida, de Girona i de Tarragona per poder encarar amb empenta el seu futur.

Avui clama al cel, per exemple, que la comarca natural de la Cerdanya -a banda d’estar dividida entre Espanya i França- estigui dividida entre les províncies de Lleida i Girona.

Cal bastir una organització territorial, de baix a dalt, racional i homogènia.

És un disbarat, per exemple, que a Catalunya hi hagi 947 ajuntaments, molts d’ells minúsculs. Cal promoure la seva agrupació perquè puguin ser institucions fortes, amb plantilles estables i ben equipades, sense que això signifiqui perdre la identitat ni les arrels de cada poble que en formi part.

És necessari revisar els límits i les funcions dels consells comarcals, que actualment són marginals. El cas de l’AMB -que engloba part de quatre consells comarcals- és evident, però també la nova Àrea Metropolitana de Tarragona, que compta amb ciutats i poblacions del Tarragonès, del Baix Camp i de l’Alt Camp.

Hi ha comarques poc poblades on el consell comarcal podria ser, a la vegada, l’Ajuntament, com passa a l’Alta Ribagorça, al Pallars Sobirà, al Moianès, al Lluçanès o al Pla de l’Estany.

Les Terres de l’Ebre, que formen part de la província de Tarragona, mereixen tenir una organització territorial pròpia, amb capital a Tortosa, més enllà que la Generalitat hi tingui delegacions obertes. Aquesta és una de les zones amb més futur de Catalunya i necessita una administració potent i operativa al territori.

Això es fa encara més evident amb l’anunciada construcció de la gigafactoria de Móra la Nova, que convertirà aquest indret en un pol d’atracció d’empreses amb les tecnologies més avantguardistes.

Cal una administració propera que ordeni i gestioni tot aquest nou horitzó que s’obre a les Terres de l’Ebre i que passa, també, pel desmantellament de les velles centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, que són un focus de perill atòmic latent.

La racionalització de Catalunya -municipis grans, àrees metropolitanes, consells comarcals, regions,  desaparició de les diputacions i Generalitat- ha de servir també per superar un dels grans buits que pateix la democràcia catalana: una llei electoral moderna que equipari els vots de tots els ciutadans a l’hora de fixar la seva representació parlamentària.

Avui, Catalunya està molt ben comunicada.

El PIB per càpita tendeix a igualar-se.

Les zones rurals han deixat de ser el “parent pobre” i la modernització de l’agricultura és un doll d’oportunitats i bons negocis.

Empeses per l’especulació que regna a les grans ciutats, moltes persones i famílies -gràcies al teletreball i a les bones connexions- estan optant per repoblar les comarques de l’interior.

En aquestes condicions, quin sentit té que el vot d’un ciutadà de les terres de Lleida “pesi” dos o tres cops més que el d’un ciutadà de Barcelona a l’hora d’anar a les urnes?

Ens ho hem de fer mirar.

El Govern de Salvador Illa té feina: bastir la Catalunya federal.

Jaume Reixach