No els distreguis. Catalunya al cap, al cor i al vot

 -“Feu caure Sánchez!”

-“No pacteu amb Feijóo!”

-“Catalunya no resistirà un govern amb Vox!”

-“Catalunya necessita que governi PP i Vox per despertar-se!”

-“Si no feu caure Sánchez sereu còmplices dels corruptes del PSOE”

-“No feu caure Sánchez, el PP i Vox no poden governar!”

Les darreres setmanes s’han intensificat l’encreuament de missatges totalment contradictoris al voltant de la governabilitat espanyola. Uns diuen que s’ha de fer caure Sánchez amb una moció de censura perquè és un corrupte, d’altres, que no s’ha de fer perquè PP i Vox són més corruptes i ara guanyarien les eleccions. Totes són opinions amb una part de raó, però el que és rellevant és preguntar-se què és més beneficiós per Catalunya. Ho és Sánchez? Ho és el tàndem Feijóo-Abascal? Mirem-ho amb una mica de perspectiva:

1.   El govern espanyol -de qualsevol color- no compleix mai amb Catalunya: ni les promeses que fan ni l’execució dels pressupostos. Cap. Alhora, governi qui governi -excepte que, com ara, estigui atrapat parlamentàriament amb Junts- són igual de repressors contra l’independentisme (val la pena recordar que el PSOE va votar a favor del 155, i que el Decretazo Digital o l’espionatge il·legal amb Pegasus és obra seva).

2.   L’actual govern espanyol està literalment bloquejat des de l’octubre de 2025, quan Junts dóna per liquidada la seva relació amb ells per la manca de compliment dels Acords de Brussel·les. I mira que P.S ho tenia fàcil: només havia de complir els acords signats. La meva teoria no és que no hagi pogut o que no hagi volgut, és que no s’ha atrevit. I aquesta covardia l’ha portat a l’actual carreró sense sortida. Per això esclafen poltrones però no governen.

3.   Fer una moció per fer caure Sánchez què comporta? En primer lloc, que l’has de pactar amb qui et vol il·legalitzar i a la presó. En segon lloc, que es convoquin eleccions i, segurament, guanyi el tàndem Feijóo-Abascal. Per què és dolent això? Principalment per un motiu: l’Estat passaria d’estar bloquejat a funcionar a tota màquina. I quan això passa, Catalunya sempre hi perd. Si és amb PP i Vox, el doble. Però no tingueu cap dubte que també passarà si Junts deixa de ser imprescindible.

4.   No fer una moció de censura significa donar suport a Sánchez? Doncs no. Allò que ha d’interessar als catalans és que l’Estat estigui bloquejat, que s’estiguin literalment esbudellant entre ells i que quan el govern espanyol pot fer un pas, és perquè l’independentisme l’ha forçat a fer una acció favorable a Catalunya. Tota la resta, ni aigua.

Els catalans, alguns, tenen tendència a prioritzar la por a la dreta i l’extremadreta que a Catalunya. D’altres continuen convençuts que podran reformar Espanya. Però la dreta i l’extremadreta acabaran governant tard o d’hora i, per descomptat, Espanya és irreformable. Un es pot autoenganyar, però la realitat -empíricament demostrable al llarg dels anys- és molt tossuda.

La moció o no moció és pa i circ. Un espectacle que interessa a Feijóo per anar rostint a Sánchez, però que alhora demostra la seva impotència. Junts és aquí una doble barrera: impedeix l’accés al poder al PP i Vox i té bloquejat al PSOE i Sumar. Això és el que significava que el president Puigdemont es convertís en “kingmaker” de la legislatura espanyola.

El que és important és preguntar-se per a l’endemà de les eleccions que, a tot estirar, seran el juliol de l’any vinent. Què us penseu que passarà si PP i Vox guanyen i governen amb majoria absoluta? O què us penseu que passarà si Sánchez pot repetir de president però sense estar condicionat per Junts? La resposta a la primera pregunta és que aniran a pels catalans destral en mà. La resposta a la segona pregunta ja la vam veure entre 2018 i 2023: Sánchez només depenia d’ERC (no de Junts) i tot el que van fer els d’en Rufián va ser fer de crossa del PSOE (com ara) i, el seu principal èxit, va ser aconseguir un indult parcial per a 9 persones.

Per contra, l’amnistia, amb la qual s’ha aconseguit recuperar centenars d’independentistes de les grapes repressores de l’Estat espanyol (malgrat que els tribunals s’estan resistint a aplicar-la completament) la va aconseguir Junts quan va ser indispensable per Sánchez. I feia 7 anys que, en paraules de Salvador Illa, deien allò de “Ni amnistia ni nada de eso”.

Parlo de l’Amnistia com podria mencionar la Llei contra la Multireincidència, la Llei ELA, el retorn de secretaris, interventors i tresorers i tantes altres coses que els de Miriam Nogueras han arrancat de les urpes socialistes. I qui diu aconseguir diu frenar, perquè la major part de la seva feina ha estat frenar destralades contra Catalunya. Us penseu que res d’això hauria passat si Junts hagués fet com ERC? Podeu esperar asseguts.

Si una cosa ha de tenir clara la gent és que ni PP, ni PSOE ni Vox són bons per Catalunya. Que si els partits catalans s’entreguen als braços del PSOE, com ERC, el poder per forçar coses és nul. I que per molt bons resultats electorals que s’aconsegueixin a les següents eleccions, si aquests vots no són imprescindibles, tornarem al córner de la irrellevància mentre els espanyols reactiven la maquinària per trinxar Catalunya. També tothom ha de tenir clar que, si un partit català no presenta batalla a Madrid i opta per la fàcil posició de “els catalans no hi hem de fer res a Madrid” estan garantint que ens destrossin. El mateix passa amb l’abstenció. És molt còmode. Molt pura. “No em representa ningú!”. Però llavors 4 anys plorant perquè “ai, els socialistes governen a Catalunya” o “ostres, aquests cabrons ens estan trinxant”.

Lluitar o rendir-se. Votar o queixar-se.

Una altra cosa és com planteges el teu paper a Madrid: si la prioritat és evitar un govern de dretes, el teu objectiu és salvar Espanya d’ella mateixa. Si la prioritat és condicionar la governabilitat de l’Estat (sigui per aconseguir coses, per evitar-ne o per bloquejar l’Estat) el teu objectiu és Catalunya. Pot agradar més o menys, però aquesta és la realitat. I defensar el contrari és escopir autèntiques mentides a la cara de la gent.

Així que, personalment, aconsellaria utilitzar més el cap que el cor; pensar més en com es pot frenar Espanya i alhora forçar-la que no pas ajudar les “esquerres” espanyoles, que són tan unionistes, centralitzadores, repressores i catalanòfobes com la dreta espanyola.

Catalunya al cap, al cor i al vot.

Aleix Clarió i Herranz