L’incivisme és una qüestió de tots: des de la Bisbal fins a Barcelona

 Fa uns mesos vaig escoltar una entrevista a la Cadena SER que em va fer reflexionar llargament. L’arquitecte Javier Peña Ibáñez, explicava a Àngels Barceló una idea que, d’entrada, sembla paradoxal: que les grans ciutats de quatre milions d’habitants no funcionen gaire diferent de les petites. I continuava la reflexió sobre aspectes de civisme, convivència i recuperar el sentit de fer-nos nostra la ciutat.

Un problema de tots els ajuntaments

Com deia el mateix Peña a l’entrevista, «el gruix del temps la gent és molt cívica i molt respectuosa, i cal potenciar i visibilitzar això, més que els moments en els quals ocorren altres problemes».

Té raó.

La immensa majoria dels veïns i veïnes de la Bisbal, com de qualsevol altra població catalana, són persones que respecten l’entorn, que cuiden els espais comuns, que fan una convivència possible i agradable. Tot i això, les ciutats cada cop estan més degradades i les queixes més exteses… només cal comprovar  els comentaris a xarxes socials.

L’incivisme existeix, és transversal a tot el territori, i els ajuntaments el patim cada dia. Parlem de residus tirats fora dels contenidors. De mobiliari urbà vandal·litzat. De pintades a façanes d’edificis públics i privats.

De circulació de “patinets” en tots els racons de les ciutats, permesos o no.

De vehicles amb motors i acceleracions que incompleixen qualsevol límit sonomètric.

De sorolls nocturns que trenquen el descans dels veïns.

De gossos que fan les seves necessitats al bell mig d’una plaça sense que el propietari reculli els excrements.

De vehicles mal aparcats que impedeixen el pas.

De parcs infantils deteriorats per un ús irresponsable.

El que és important remarcar és que cap d’aquests problemes és exclusiu d’una gran capital. Ocorren aquí, a la Bisbal. Ocorren a Palafrugell, a Figueres, a Girona, a Sabadell, a l’Hospitalet. I ocorren, sí, a Barcelona.

Tot ho paguem entre tots

Hi ha una frase de l’arquitecte que hauria d’estar penjada a l’entrada de cada escola, de cada ajuntament i de cada espai públic del país. Diu així: «Tot ho paguem amb els nostres impostos».

Sembla una obvietat. Però no ho és.

Quan algú trenca un banc d’un parc, no trenca un banc que és d’un altre. Trenca un banc que és de tots.

Quan algú embruta un carrer, no embruta un carrer aliè. Embruta un carrer que ha pagat la seva família, el seu veí, la seva comunitat. I totes aquestes accions requereixen d’actuacions municipals que costen diners i que surten dels impostos de tots.

Des dels ajuntaments, tenim l’obligació de garantir la neteja, el manteniment i la seguretat dels espais públics. Però l’administració no pot ser l’única responsable d’una qüestió que és, en primer lloc, cultural i educativa. No tenim prou policies locals per estar a cada cantonada, ni prou recursos per reparar cada dia el que es destrueix cada nit. I, sobretot, no hauria de ser necessari.

Això no ens eximeix, però, de fer la nostra part. Hem de garantir serveis de qualitat, espais nets i ben il·luminats, mobiliari urbà digne i equipaments en bon estat. Perquè és molt més difícil demanar respecte per un espai degradat que per un espai cuidat.

Ara bé, la ciutadania també ha de fer la seva part. No es tracta d’expulsar responsabilitats ni de classificar ningú entre bons o dolents. Es tracta d’entendre que una plaça ben cuidada, uns carrers nets o uns parcs respectats no són luxes: són la base d’una convivència sana i del respecte mutu que ens devem com a comunitat.

Pacte ciutadà. Una solució necessària

M’agrada la idea de Peña que les ciutats funcionen a escala de proximitat. Perquè ens recorda que les solucions també han de ser de proximitat. L’ajuntament, les administracions, no poden solucionar-ho tot. Cal la implicació dels veïns i veïnes,  de les associacions de comerciants, de les AFA, de les entitats esportives i culturals.

Cal que entre tots es construeixi una cultura cívica que no depengui únicament de la por a la sanció sinó de la convicció que l’espai públic és nostre i ens mereix respecte.

La solució no és únicament policial ni administrativa: és comunitària.

Cal un pacte ciutadà pel civisme, la convivència i el respecte a l’espai públic, ens hi posem?

Òscar Aparicio Pedrosa