Començar assenyalant la barbàrie

 Encara no sé com li explicaré al meu fill la pobresa i el col·lapse capitalista dels serveis socials, però sí com assenyalar la barbàrie, perquè veu que jo ho faig.

—El senyor està dormint? —em pregunta el meu fill.

Assenyala un home d’uns… trenta? anys que, efectivament, està dormint. Li dic que sí. I el meu fill, que com tots els nens té la capacitat de posar el dit a la nafra i assenyalar les contradiccions, la línia justa entre el que està bé i el que està malament, torna a la càrrega:

—Al terra?

Mentre em pregunto, com totes les mares, com li explico al meu fill la pobresa i el col·lapse capitalista dels serveis socials, passa alguna cosa a la meva butxaca.

A la pantalla del meu mòbil es concreta, un cop més, l’habilitat de la societat per immunitzar-se davant la barbàrie. I alhora, per ser molt sensible a imatges superficials per a les quals no busca més explicació ni solució que més policia.

M’explico.

Al xat on veïns de tot el barri comparteixen informació sobre les moltes activitats que s’organitzen als nostres carrers i places, algú encén la metxa sobre la inseguretat.

Hi va haver una violació fa un parell de mesos i últimament hi ha hagut diversos robatoris, s’han instal·lat narcopisos i hi ha un tràfic de drogues visible gairebé a qualsevol lloc.

I aquesta vegada la metxa corre i comença l’incendi.

En qüestió d’hores es crea un altre grup per organitzar-se, compartir experiències i concloure que el més efectiu és trucar al 112 per assenyalar els delictes quan es produeixen i que l’acumulació de trucades acaba provocant que augmentin els recursos destinats a la seguretat del barri.

Fins aquí, amb matisos, tothom podria estar-hi d’acord. Però abans fins i tot que s’assenti el sentit comú, corre com la pólvora un altre sentiment.

Un monstre que només necessita oxigen i silenci per créixer i quedar-se amb tot.

Una dona envia una foto de tres carros de la compra units entre si i carregats de maletes i mantes, acompanyada d’un missatge en què es sorprèn de la quantitat de coses que acumula algú que, és evident, no té habitatge i viu al carrer.

Algú respon que els haurien de buscar un lloc, però lluny del barri perquè “ja n’hi ha prou de tot el que hem de veure cada dia”.

Una altra persona —ai, comprensiva i empàtica!— demana que, més enllà d’això, a les vuit del matí els “haurien d’obligar a llevar-se” perquè no pot ser que a les onze del matí hi hagi gent estirada “pels bancs i les porteries”.

Una última, ja sense cap mena de filtre, assenyala que això no és normal i que una cosa és que dormin sobre un cartró “perquè és una cosa que ha passat tota la vida”, però que això dels carrets i les tendes de campanya ja passa de taca d’oli.

I jo no dic res perquè penso que si gent adulta pensa així, no seré jo qui els canviï la manera de pensar.

Em fan fàstic, ràbia i impotència.

A vegades penso a dir alguna cosa, però no ho faig perquè he d’enviar un correu de feina, arribo tard al metro o, la majoria de les vegades, estic amb el meu fill al parc, al bany o a taula.

Estic al parc amb ell, explicant-li que no està bé que li tregui el cotxe a un altre nen, o que aquella nena li ha pegat perquè és més petita i encara no sap expressar-se d’una altra manera, o que ell sí que és més gran i no està bé que cridi o que pegui a l’altra nena perquè les coses es poden solucionar parlant.

Aquella nit miro el grup i un senyor diu que troba a faltar la policia dels anys seixanta i setanta.

Penso en les vegades que aquella policia de merda, feixista i corrupta, va detenir el meu pare.

Penso en tota l’energia que poso a dir-li al meu fill què està bé i què està malament i en com de bé funciona. Penso en els altres pares que també ho fan i amb qui és molt fàcil afrontar el conflicte, com si les paraules endolcissin les tardes al parc. I li contesto:

—Als anys seixanta estàvem en una dictadura. Una mica de criteri, sisplau.

De seguida algú més li ho retreu i el senyor surt del grup.

I cada vegada que algú barreja inseguretat i delinqüència amb pobresa i injustícia, ho assenyalo. Si puc. I si no, algú altre s’anima a fer-ho.

S’estableix, sense que n’haguem parlat, una aliança per combatre el feixisme.

No liderarem la llista d’una coalició al Congrés, però aconseguim que molts feixistes tornin a sentir vergonya de dir el que pensen. Que el silenci sigui seu. Això és una victòria.

Encara no sé com li explicaré al meu fill la pobresa i el col·lapse capitalista dels serveis socials, però sí com assenyalar la barbàrie, perquè veu que jo ho faig.

Esperanza Escribano