Rafa Nadal i el mite del «pas endavant»
La narrativa contemporània de l’èxit sosté un dogma gairebé religiós: la meritocràcia. És a dir: si treballes prou, si et sacrifiques el doble, si et deixes la pell, arribaràs al cim. Aquesta idea, atractiva per la seva aparent justícia poètica, s’enfonsa quan es confronta amb la realitat. Perquè l’èxit no és un camí net que depèn únicament de la força de voluntat; està condicionat per un punt de partida invisible que la pròpia meritocràcia s’encarrega d’ocultar. Vaig veure la sèrie documental de Netflix sobre Rafael Nadal. El tennista mallorquí és, sens dubte, un dels màxims exponents globals de la « cultura de l’esforç ». La seva carrera ha estat una oda a la resiliència: partits agònics de cinc hores, victòries reeixides amb el peu anestesiat, i una capacitat mental gairebé sobrehumana per a tornar després de lesions que haurien retirat a qualsevol altre atleta. El documental explota amb mestratge aquesta èpica, venent la idea que Nadal és qui és gràcies a una disciplina indestructi...